Res no s’entén del creixent desordre global sense l’increment de les desigualtats, que està castigant especialment les classes mitjanes, que són les que més aporten, a través dels seus impostos, als pressupostos públics i, en conseqüència a l’Estat de benestar. Especialment escandalosa és també la creixent concentració de patrimonis i de rendes en una fracció cada cop més reduïda de les classes més afavorides, que compten arreu amb una forta capacitat d’influència sobre els parlaments i els governs democràtics i amb el darrer recurs sempre a mà dels paradisos fiscals i de la deslocalització de la imposició.

Aquest fenomen no és tan sols fruit de la globalització, amb tot el que ha comportat de desregulacions, deslocalitzacions i desaparició de fronteres per a les mercaderies i els capitals –no per a les persones, sinó també resultat de la revolució digital, amb la configuració d’unes empreses organitzades precisament sota la idea d’abastar els mercats globals amb costos fiscals tendents a zero.

Les anomenades GAFA (Google, Amazon, Facebook i Apple) en són el cas més destacat, entre d’altres coses perquè han construït autèntics monopolis sobre les dades, les notícies i els serveis comercials, i aviat ho podran fer sobre el negoci bancari, de forma que venen a incrementar la preocupació pel seu poder desproporcionat i a la vegada per la seva minimitzada aportació als pressupostos públics.

Atès que hi ha règims fiscals diferents, aquestes companyies de la nova economia poden decidir on paguen l’impost de societats i, via preus de transferència, optimitzar la seva gestió fiscal. Són unes pràctiques que, en principi, respecten literalment la legalitat, però que estan provocant una elusió fiscal –no pas evasió fiscal–, amb uns efectes molt distorsionadors.

Des d’aquesta perspectiva, ja fa temps que la Comissió Europea, amb una proposta de directiva, vol ordenar aquest tipus de tributació (presència digital significativa). Es tracta de l’anomenada taxa Google, que es calcularia pel volum de vendes. La proposta actual és d’un 3% sobre la facturació. Per a Espanya, representaria aproximadament uns 1.200 M€ anuals.

D’altra banda, la necessitat d’impulsar polítiques fiscals equitatives es veu complicada per la difícil equació que obliga a respectar el creixement i la creació de llocs de treball, i a la vegada els objectius mediambientals contemplats als protocols del canvi climàtic. En el cas espanyol, el debat fiscal es veu agreujat per les dificultats d’entesa territorial i per l’aparició del fenomen de la competència entre comunitats autònomes, no sempre des de la lleialtat i l’equitat. El nostre sistema, a més de ser ineficient, ha estat la base de contínues picabaralles partidistes, tintades de greuges comparatius que sovint condueixen a argumentacions i a rivalitats entre exclusivismes territorials.

La idea força que cal defensar és que tots els ciutadans han de tenir accés als mateixos serveis públics, pagats pels impostos de tots, independentment del territori en què viuen. És absolutament cert que paguen i reben els serveis els ciutadans, no els territoris. Aquest principi hauria de funcionar en el curt termini a Espanya, tal com es dedueix de la Constitució, però a la llarga també caldria que fos un objectiu de l’europeisme. En el nostre cas, exigeix, naturalment, la reconstrucció del consens constitucional tant al voltant del model de finançament comú com del polèmic model basc i navarrès, actualment impugnat o discutit des de diverses forces polítiques.

Aquest dossier sobre justícia i equitat fiscal conté un article d’Ignasi Camí, sota el títol de «Madrid se n’ha anat», en homenatge a Pasqual Maragall, on destaca el diferent ritme de creixement i de localització de la riquesa entre Madrid i la resta de comunitats. La centralització política i la concentració d’inversions són elements que, juntament amb la competència fiscal –per no dir el dúmping fiscal– condueixen a una carrera desigual que deixa enrere altres autonomies.

Com a acompanyament d’aquest fenomen, no és possible fer abstracció dels escàndols de les autovies radials, la ciutat de la justícia, Caja Madrid, i el processament de tots els presidents de la comunitat de Madrid (excepte Joaquín Leguina). Tot i que, després dels esdeveniments del passat octubre, també cal assenyalar el perill que la fugida endavant de Madrid es vegi encara més reforçada per un retrocés volgut i treballat a fons de Barcelona, resultat de la irresponsabilitat i de la incompetència de la classe dirigent catalana.

Els impostos són a la base de tot. També i sobretot de la qualitat del sistema educatiu, una altra de les claus de l’augment de les desigualtats, com ens recorda Branko Milanovic a l’entrevista que li ha fet Francesc Trillas. Les desigualtats actuals, tal com assenyala Thomas Piketty, s’estructuren a través d’un sistema de fronteres, de nacionalitats i de discriminació en drets socials i polítics, que només podrem arribar a resoldre a través d’una fiscalitat progressiva universal, que inclogui a la vegada una justa distribució de les emissions de carbons, tal com propugna en el seu llibre Capital et idéologie, que Francesc Trillas comenta també en les nostres pàgines.

Els combats per l’equitat passen per la política, però abans exigeixen el combat de les idees, tal com Milanovic i Piketty demostren en els respectius llibres sobre els quals hem volgut fonamentar les nostres propostes de lectura i de reflexió al voltant de l’equitat i de la justícia fiscal.