Després d’unes temporades de quasi monopoli de l’òpera italiana i sense una idea artística de conjunt, l’arribada de Kàtia Kabànova al Liceu amb sis funcions (del 8 al 22 de novembre) semblava un miracle. Feia massa dies que trobàvem a faltar al teatre de La Rambla la música de Léos Janácek (1854-1928), un dels més grans compositors del segle XX i un creador únic, difícil de situar en els molts corrents de les primeres dècades. Bé, no tots els aficionats l’han trobat a faltar considerant els seients vuits malgrat els generosos descomptes en el preu d’algunes entrades. Tenim un problema, i greu, si Janácek, que ens ha arribat sempre amb comptagotes –o potser per això–, no omple.

Janácek és un compositor amb pocs antecedents i menys hereus, el que no vol dir que no tingui un paper important en la història musical. Una de les fites importants assolides va ser la d’elevar a categoria universal el que era local. El compositor havia recorregut la geografia de la seva Moràvia nadiua, encara sota l’imperi austrohongarès, a la recerca de cançons i motius musicals tradicionals que després elaboraria i incorporaria a les seves obres.

També sabia parar l’orella a la parla de la gent i a la musicalitat de les paraules, i prendre’n nota de manera que quan els seus personatges canten sembla que parlin. Adopta formes que podríem qualificar de minimalistes amb uns blocs de compassos que es van repetint sense que el resultat sigui una reiteració tediosa. Al contrari, crea unes atmosferes descriptives quasi sempre inquietants. Incorpora interludis entre els actes, més o menys com feien els ‘veristes’ italians. Planteja escenes curtes, contrastants, en una estructura que sembla cinematogràfica. La seva música camina doncs entre la tradició i la modernitat.

Fervent nacionalista txec, el seu nacionalisme, com el dels intel·lectuals del moment en què naixia Txecoslovàquia ara fa cent anys després de la primera guerra mundial, era un nacionalisme paneslavista que buscava la unió del tots els pobles eslaus en oposició, en el cas de bohemis i moravians, a la germanització prussiana.

Janácek aprofita per fer crítica política indirectament, per atacar l’obscurantisme de la vella Rússia.

El paneslavisme es volia emmirallar en l’únic poble eslau no sotmès com era Rússia. D’aquí que Janácek fos un gran russòfil. La seva admiració per aquella cultura la trobem en l’origen de moltes de les seves obres. Per exemple, en la rapsòdia Taras Bulba a partir de l’obra homònima de Gógol; el quartet de corda n. 1 Sonata a Kreutzer, basat en el relat de Tolstoi; el projecte no realitzat d’una Anna Karenina sobre la novel·la del mateix Tolstoi, o la seva darrera òpera, De la casa dels morts, a partir de l’obra de Dostoievski.

 

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La tempesta emocional

I també Kàtia Kabànova. Amb llibret de Vincenc Cevinka, està basada en l’obra de teatre La tempesta, del rus Aleksandr Ostrovski i situada en una petita ciutat a la riba del Volga. Janácek la va compondre als 67 anys i malgrat l’edat i ser la seva sisena òpera, se la considera la seva primera òpera de ‘maduresa’, cosa que contrasta amb la passió gairebé jovenívola que vivia en aquell moment. Separat de la seva esposa tot i mantenir les aparences d’un matrimoni ben avingut, el compositor s’havia enamorat bojament d’una dona, també casada, de Kamila Stosslovà, gairebé 40 anys més jove que ell. Aquella relació va durar fins a la mort del compositor el 1928.

Janácek havia vist dues vegades Madama Butterfly, de Puccini, i aquell drama el colpí. «Una de les òperes més boniques i tristes. Et veia constantment davant meu», escrivia a Kamila, però li deia que ella no seria mai tan desgraciada com Cio Cio San, la protagonista. D’aquest nexe entre les dues dones en el cor i el cap del compositor va néixer Kàtia Kabànova, òpera en tres actes, estrenada a Brno el 1921.

L’òpera reflecteix l’ambient opressiu, fals i cruel d’una petita ciutat, d’un món sense lloc per a un personatge com Kàtia, una dona sensible amb l’espontaneïtat reprimida. «Per què no vola la gent com els ocells? De vegades somio que soc un ocell”, li diu a la seva cunyada Varvara. És la dona empresonada en un matrimoni infeliç, casada amb un calçasses i havent de suportar una sogra malvada i tirana. Realitza el seu somni de llibertat enamorant-se de Borís amb qui manté una relació adúltera durant deu dies d’absència del marit. Al retorn d’aquest, la debilitat emocional de Kàtia i el sentiment de culpa no la deixa viure i acaba confessant públicament la infidelitat amb Borís. Desprès d’acusar-se no li queda altre sortida que tirar-se al riu, al Volga, com una altra adúltera, Anna Karènina, es tira al tren.

Contràriament al que s’ha dit, Kàtia no és una denúncia del masclisme dominador i repressor. Aquí els homes són uns pusil·lànimes. Ho és el marit, sotmès a la mare, incapaç de fer-li costat quan encara no s’ha desfermat la tragèdia. Ho és Borís que la deixa plantada, incapaç de rebel·lar-se contra un oncle, també tirà, de qui depèn que rebi una herència. L’opressió ve d’una dona, de Marfa, la sogra, com a símbol d’una societat hipòcrita i mediocre en la que Kàtia no hi te cabuda.

Janácek, però, deixa una porta oberta. Es fa l’altra parella de la història, Varvara i el jove Kudriaix, dos personatges que toquen de peus a terra, que fugen cap «a la petita mare Moscou» com diu ell.

 

Contra l’obscurantisme

Janácek aprofita per fer crítica política indirectament, per atacar l’obscurantisme de la vella Rússia, i ho fa des de la ciència i el coneixement aprofitant els llamps i trons de la tempesta, la del títol original, que desferma la tragèdia. Kudriaix, que és professor i químic, discuteix amb Dikoi, l’oncle de Borís, un comerciant barroer, sobre què es una tempesta. Per al jove, és «electricitat». Per al vell, «un càstig per fer-nos sentir el poder de Déu». Dos mons, el que està morint i el nou.

El compositor teixeix aquesta trama de sentiments i passions amb una música que ja des de l’obertura ens anuncia què vindrà. Ho fa amb un motiu de vuit notes de timbala que sonen al principi i que apareixen durant tota l’obra. És un motiu fatídic sobre el qual descansa tot el pes del drama. Janácek ho alterna amb passatges molt sensibles i lírics. Hi ha representacions de la natura –la tempesta n’és un– i també de la música popular. No hi ha àries pròpiament dites ni tampoc duets. El més semblant és la declaració d’amor entre Kàtia i Borís i la darrera trobada dels dos amants. Gairebé tampoc hi ha cor. Només al tercer acte, n’hi ha un d’homes i un fora escena que representa la veu del Volga que crida Kàtia.

 

Senzillesa i eficàcia

El Liceu ha presentat una Katia molt expressionista en la posada en escena de David Alden. Amb una escenografia senzilla i molt eficaç de Charles Edwards que jugant amb els plans inclinats i les ombres aconsegueix crear el clima sufocant i angoixant que porta Kàtia a la seva mort. L’orquestra del teatre dirigida per Josep Pons va demostrar la bona feina del director amb el conjunt musical. Sortir del repertori tan previsible que s’està fent per entrar en un altre món musical com el de Janácek, segur que no fa mal, ans el contrari.

La soprano nord-americana Patricia Racette, que coneix fil per randa el paper i la producció (la va estrenar a Londres) va brodar el personatge de la protagonista que viu entre un passat idealitzat i l’angoixa del seu present. Estava molt ben acompanyada per Nikolai Schukoff (Borís), Rosie Aldridge (Marfa) i Francisco Vas (Tikhon). Antonio Lozano (Kudriaix) i Michaela Selinger (Varvara) van ser una molt agradable sorpresa. Completaven el repartiment tres veus de casa, la de Josep-Ramon Olivé, Mireia Pintó i Marisa Martins.

Les òperes de Janácek són part del repertori habitual de qualsevol teatre d’òpera. En aquests primers mesos de temporada s’han representat janaceks a Brussel·les, Munic, Praga, Amsterdam i Dijon com la cosa més normal del món. Entre nosaltres, lamentablement, segueix sent una raresa. Jenufa, la més coneguda, va tenir la seva estrena a Espanya el 1965, en un moment en què companyies txeques i d’altres països del Est freqüentaven el teatre de La Rambla per oferir un parell o tres d’òperes per temporada amb una qualitat justeta. Amb la companyia del teatre de Brno, el Liceu també va estrenar a Espanya Kàtia Kabànova (1973) i De la casa dels morts (1976).

El 1990, Albin Hänseroth, l’home que va transformar el teatre barceloní en un teatre d’òpera modern, va tornar a portar Jenufa. I el seu deixeble, Joan Matabosch, va fer conèixer Janácek a una nova generació d’aficionats. Sota la seva direcció artística del teatre, es van estrenar El cas Macropoulos (1999), La petita guineu astuta (2001) i Diari d’un desaparegut (2007). I va tornar Kàtia Kabànova (2002). Caldrà esperar molt per al proper janácek?