En una part de la societat catalana ha fet fortuna la convicció que Catalunya és prou forta i compta amb els recursos necessaris per assolir per si mateixa tot el que es proposi i per afrontar qualsevol problema que pugui aparèixer. I si no ho pot fer, és perquè forma part d’Espanya, que seria el pes mort que impedeix als catalans aixecar el vol. És una convicció que en la seva forma més intensa ha esdevingut una creença, una fe cega en la pròpia superioritat que arriba als extrems de creure que nosaltres sols ho podem tot. Fins al punt, que ha guiat l’actuació del Govern català davant l’emergència de salut pública, prioritzant la confrontació política a la competència i l’eficàcia en la gestió.

Aquesta il·lusió constitueix el nucli de la causa per la independència de Catalunya que ha devorat gran part de les energies del país en l’última dècada. Una fantasia que ha arrelat en una part de la ciutadania alimentada per la propaganda contínua emesa des de les institucions de la Generalitat i dels mitjans de comunicació públics i concertats.

El resultat d’aquesta empresa ha estat un fracàs polític que ja no es pot amagar. El procés secessionista s’ha estavellat contra una realitat que s’havia pretès obviar: el mandat democràtic electoral esgrimit per l’independentisme no s’ha verificat en cap moment; una part de la societat catalana no ha volgut acceptar aquesta proposta i s’hi ha girat en contra; l’Estat espanyol no ha resultat l’Estat fallit que s’anunciava; la Unió Europea ni s’ha molestat a considerar la nova «causa dels catalans».

 

En un cul de sac

El més greu, però, és que aquest fracàs polític no afecta només les forces polítiques i socials independentistes, sinó que ha compromès les possibilitats i la reputació de tot un país que han abocat a un cul de sac, amb les institucions d’autogovern paralitzades i desconnectades del seu entorn polític i amb una societat dividida i més desconfiada i desconcertada que mai. Encara és hora que l’independentisme hagi reconegut el seu fracàs i identificat aquesta situació d’atzucac polític i social. És ben cert que un sector emet alguns senyals de rectificació, però ho fa atemorit davant d’un altre sector que no vol admetre que estem en un carreró sense sortida i proposa seguir insistint a donar-se cops contra la paret i sublimant la seva frustració amb quimèriques repúbliques virtuals. Desgraciadament, no és gens aventurat suposar que, un cop superada la fase més aguda de l’emergència sanitària i amb les eleccions a la vista, seguirem sense un govern efectiu mentre s’intensifica la propaganda i l’agitació.

D’un cul de sac només se’n pot sortir fent marxa enrere, és a dir rectificant. Una rectificació, feta a base d’una avaluació realista del context i d’una reformulació pragmàtica dels objectius és el que seria d’esperar d’un independentisme intel·ligent que entengui que no pot insistir en un projecte que oblida i margina la meitat dels catalans.

Si aquesta rectificació era imprescindible fa uns mesos, encara ho és molt més en les circumstàncies actuals que han capgirat tràgicament la situació, fent-nos molt més vulnerables i necessitats, per tant, d’enfortir-nos per afrontar una recuperació dolorosa i per repensar el nostre futur col·lectiu. El marc mental que enquadrava la causa independentista està superat pel xoc econòmic i social provocat per l’epidèmia del coronavirus: Catalunya no pot sortir sola d’aquesta crisi, com tampoc no ho pot fer Espanya. Si la crisi del procés ja ens obligava a fer un reset, ara cal canviar de xip.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

 

La reconnexió

Un canvi de mentalitat per assumir que vivim en un món interdependent que només pot funcionar en xarxa, en el qual les nocions clàssiques d’identitat i de sobirania es fan més complexes en esdevenir identitats i sobiranies compartides, on l’autogovern ha d’implicar també integrar el món local i codecidir en els àmbits estatal i europeu. Com afirmava Lluís Maria de Puig, Catalunya ha d’aspirar a la màxima llibertat possible fins allà on la realitat del país i la internacionalització ho permetin.

Per tant, és imprescindible tornar a connectar-se i abandonar les quimeres de desconnexió. Amb Espanya, més enllà de l’eufemisme d’Estat espanyol, recuperant antigues iniciatives de col·laboració horitzontals i impulsant-ne de noves, i tornant a aspirar a ser a la sala de comandament del país. Avui, aquesta és l’única via realista per tornar a ser presents a Europa. Però també s’han de restablir connexions dins de Catalunya, primordialment la Barcelona metropolitana amb la resta dels territoris, entenent que la força de Barcelona és la força de Catalunya. S’ha de reconèixer, però, que recuperar aquestes sintonies no serà fàcil: a més de la voluntat de fer-ho, cal oferir confiança per tornar a guanyar-se el respecte i la credibilitat malmesos en aquests últims anys.

 

Un bany de realitat

Més enllà del canvi de mentalitat i d’actitud, és imprescindible un bany de realitat que permeti copsar i entendre en quin context global s’emmarquen les aspiracions i els projectes de Catalunya. És un context en el qual estaven en marxa unes tendències preocupants que ara, amb el xoc del coronavirus, s’estan accelerant, a la vegada que se n’insinuen de noves.

La globalització ha suposat no només la consolidació d’un mercat mundial dominat pels països capdavanters en la innovació tecnològica (especialment la revolució digital) i pels països productors de béns i serveis a baix cost —com la Xina, la nova fàbrica del món—, sinó també un canvi de model econòmic. Al mateix temps, l’escassa i difícil regulació d’aquesta revolució econòmica ha afavorit les empreses d’àmbit global amb flexibilitat per adaptar-se al nou marc superant les normatives legals i les regles fiscals d’àmbit nacional. Els vents de la globalització han perjudicat aquells països que s’hi han adaptat insuficientment i de forma més aviat passiva, superats per la velocitat i la intensitat dels canvis, patint-ne els efectes més que aprofitant-ne les oportunitats, i que, en conseqüència, cada cop tenen més difícil competir amb èxit en aquest context econòmic global: el declivi industrial de molts països occidentals n’és la mostra més evident.

El marc mental de l’independentisme està superat pel xoc provocat pel coronavirus.

Caldrà veure fins a quin punt els estralls econòmics de la pandèmia alteraran el curs de la globalització i de la revolució digital, fenòmens difícilment reversibles, malgrat els replegaments proteccionistes i nacionalistes que s’anuncien arreu. Potser assistirem a un alentiment probablement temporal del ritme dels canvis, com també podria adquirir un pes cada cop més important una altra revolució global impulsada per la transició energètica a la qual obliga l’evidència del canvi climàtic.

 

La reordenació geopolítica

Relacionada amb la globalització econòmica i la revolució tecnològica, també tenim la reordenació geopolítica del món. El vell ordre internacional sorgit després de la Segona Guerra Mundial amb els acords de Bretton Woods i la Conferència de San Francisco ha quedat obsolet per governar un món que ha canviat radicalment. Les institucions i les regles multilaterals estan sent desbordades per les noves realitats, la dimissió dramàtica del lideratge nord-americà i la immaduresa política de la Unió Europea certifiquen que el centre de gravetat mundial s’ha traslladat a Àsia, des d’on la Xina mostra la seva aspiració a ser la primera potència mundial. El model de vida occidental de societat oberta i institucions democràtiques està deixant de ser hegemònic, corcat des de dins pels nacionalpopulismes i enfrontat a la competència del model de capitalisme autoritari.

A grans trets aquest és el context en què hem de prendre les nostres decisions de futur. Unes decisions que han d’anar sincronitzades amb les que es prenguin en el nostre entorn polític i econòmic espanyol i europeu. L’encert de les decisions urgents i improvisades que es prenguin ara es mesurarà per la seva orientació estratègica, per apuntar en la direcció de les reformes inajornables del nostre sistema econòmic, social i polític. Les circumstàncies excepcionals que vivim no han fet desaparèixer els problemes de fons pendents, en poden complicar la solució, però també poden ser l’esperó que necessitàvem per afrontar-los de cara i posar-nos a treballar.

 

 

La reconstrucció econòmica

Treballar per parar el xoc brutal econòmic i social, per protegir els més febles i al mateix temps per tornar a posar en marxa el teixit productiu. Unes urgències que no poden perdre de vista les reformes necessàries del nostre model productiu per adaptar-se activament als canvis vinculats a la revolució tecnològica i la transició energètica, per recuperar la productivitat estancada des de fa temps, per desbloquejar els sectors econòmics protegits que llasten la competitivitat i retarden la inevitable competència de nous models de negoci vinculats a la nova economia digital, així com per absorbir els costos de la reestructuració dels sectors més colpejats per la crisi actual.

La reconstrucció econòmica només serà possible en el marc d’un nou impuls a la concertació social i d’una col·laboració intensificada entre el sector privat i el sector públic. Un sector públic capaç de proveir-se de tots els recursos necessaris per afrontar el nivell de despesa pública que necessita la nostra societat i que l’actual sistema fiscal no aconsegueix: es fa imprescindible una reforma tributària integral que asseguri la suficiència i l’equitat. Un sector que, alhora, s’haurà de racionalitzar per fer-lo eficient al màxim en la prestació de serveis i capacitat per regular eficaçment una economia avançada. Si no ho aconseguim en uns terminis marcats per la velocitat dels temps actuals, la decadència serà inevitable.

 

La cohesió social i territorial

Treballar per enfortir una societat que està patint símptomes de disgregació i divisió. Per recosir les fractures ocasionades per les desigualtats i estimular la cohesió social i territorial. Per garantir la protecció social i les eines de promoció individual a tothom sense cap mena d’exclusió, amb uns serveis de l’Estat del benestar accessibles, pròxims, flexibles, eficients. Hauríem de ser capaços de reforçar i consolidar el sistema de salut després de la prova d’estrès a què està sent sotmès, reformulant també, de dalt a baix, el sistema de dependència. També, d’assegurar la protecció social de treballadors i pensionistes. I de donar la màxima prioritat a dotar-nos d’un sistema educatiu que esdevingui la clau de la integració social i de la capacitació personal. Sense oblidar la provisió d’instruments eficaços i àgils per garantir l’accés a l’habitatge. En definitiva, la màxima protecció i promoció socials compatible amb l’estímul de la responsabilitat individual i assegurant un escenari de sostenibilitat de les finances públiques.

Hauríem d’entendre, seguint la visió de John M. Keynes, que l’economia és un instrument imprescindible, però un instrument al cap i a la fi, en tant que ofereix la possibilitat de civilització. El nord i el sentit de tota política humanista ha de ser treballar per fer possible —a través de la cultura i l’educació— la finalitat última que cada persona estigui en condicions de realitzar el seu projecte de vida, evocant aquell dret a la felicitat formulat pels pares fundadors americans.

 

Una política útil capaç de governar

Per aconseguir aquesta desiderata econòmica, social i cultural necessitem una política útil que sigui capaç de governar i produir polítiques públiques eficients i equitatives. El problema és que Catalunya fa massa temps que no és governada. Aquest país necessita ser governat. Ha de ser governat. Governar té a veure amb l’assignació de recursos d’acord amb unes estratègies i uns programes. Governar vol dir formular i aplicar polítiques seguint les regles del joc pròpies d’un estat democràtic. Governar no és agitar, fer propaganda, exhibir banderes i pancartes. El país necessita, ara amb urgència, una correcció radical i urgent de la deriva partidista de la seva administració pública.

És imprescindible renovar els consensos implícits de la transició sobre l’escola i la llengua.

Així, necessitem unes institucions que treballin i que serveixin a tots els ciutadans i sense distincions. Amb l’eficàcia obligada d’una administració dirigida professionalment. Amb la cooperació de tots els nivells administratius, plantejant-se la revisió i reforma de l’actual organització territorial. Sense sectarismes, amb un sistema d’autoritats independents i de corporacions públiques blindades a la utilització partidista, amb especial esment del Síndic de Greuges i de la CCRTV. Amb transparència en els nomenaments de càrrecs i la contractació pública, particularment en els contractes de difusió publicitària, esponsorització i patrocini, les concessions públiques, la gestió de l’espai radioelèctric. Amb rendiments de comptes obligats en el marc d’un Parlament de Catalunya revitalitzat.

 

 

L’escola, la llengua i la cultura

També és imprescindible una renovació dels consensos implícits construïts durant la Transició sobre l’escola i la llengua. El nivell de màxim reconeixement del català com a llengua de Catalunya no ha de ser incompatible amb un reconeixement també del màxim nivell per al castellà i amb l’aprenentatge de, com a mínim, una llengua estrangera. Pel fet que el català es defineixi com la llengua pròpia de Catalunya, el castellà no pot ser considerat de cap manera com una llengua impròpia o estranya, sinó que forma part del patrimoni cultural i lingüístic col·lectiu i com a tal necessita que se la tracti a tots els efectes de consideració pública, suports o premis.

La reconstrucció només serà possible amb un nou impuls a la concertació social.

En el marc d’una política cultural de gran ambició, que recuperi aquella voluntat capdavantera que havia tingut Catalunya, i en particular Barcelona, amb un impuls decidit a la capitalitat cultural i científica acordada amb el Govern espanyol, que garanteixi la diversitat cultural i es proposi l’accés a la cultura per a tothom, que despolititzi les institucions culturals i els mitjans de comunicació públics. Cal canviar la mirada cap a la creació immediata i complaent amb el poder polític, per dirigir-la a les fonts de coneixement i cultura dels clàssics que són els que formen i informen les societats culturalment riques i avançades. En la societat postcoronavirus la cultura ha de saber i poder aprofitar el món digital que ja és part indestriable de les nostres vides assegurant l’accés tant a creadors com usuaris i fer-ho amb el total respecte a la pluralitat, sense manipulació política i sempre a la recerca de l’excel·lència.

 

L’exemplaritat del govern

L’exemplaritat del Govern i de l’administració de Catalunya ha de ser la millor carta de presentació per exigir un sistema d’autogovern estable, que no estigui sotmès als avatars dels pactes circumstancials a Madrid ni a les subhastes entre nacionalismes. Catalunya necessita la plena federalització de l’Estat, amb regles clares de delimitació de competències i recursos, i un arbitratge dels casos conflictius per part d’un TC que ha d’estar de nou perfectament legitimat a Catalunya i a la resta d’Espanya. I amb instruments de corresponsabilització en la governació de l’Estat, com un Senat federal i un sistema de conferències ministerials de les autonomies federades en els diferents àmbits, i d’autoritats i agències independents, vinculades al Senat, per tal de gestionar competències específiques que afecten tot el sistema federal. L’exigència d’aquest canvi institucional va lligada a una condició inexcusable: la lleialtat recíproca que ha d’alimentar la confiança democràtica sense la qual res no serà possible.

Les incerteses i els temors d’aquest moment estrany no ens poden abocar a la depressió i el pessimisme. De fet, no tenim altre camí que tornar-nos a posar en marxa després de recapitular sobre els errors passats i d’avaluar el context i la correlació de forces. L’experiència ens aconsella afrontar aquesta nova etapa amb una combinació de conservació, reformisme i innovació. Conservar un ordre de llibertat per no desorientar-nos. Reformar una societat conformista per guanyar l’oportunitat de tenir futur. Innovar per endinsar-nos en un nou món desconegut.