A finals de l’any 2011 es va obrir un debat en la comunitat científica quan dos grups de recerca van enviar a publicar a les revistes Nature i Science resultats que tractaven de demostrar en quines condicions el virus de la grip podia evolucionar de forma que acabés produint una pandèmia. Feia poc temps el 2009 s’havia produït l’aparició de la soca H1N1 que era una nova variant del virus i que s’estima que va produir entre 150000 i 500000 morts al món. Els dos laboratoris, un d’ells dels Països Baixos i l’altre dels Estats Units i el Japó, estudiaven quines serien les propietats que hauria de tenir una soca del virus perquè es pogués transmetre millor entre mamífers i per això van fabricar en el laboratori variants del virus. El Govern dels Estats Units va demanar que la publicació s’aturés basant-se en la legislació contra el terrorisme considerant que algú podria fer servir la informació per produir un virus que infectés el seu país. El govern dels Països Baixos també va aturar els seus investigadors fent servir la legislació contra l’exportació de productes perillosos. Després de dies de negociacions els treballs es van publicar però limitant una part de la informació.

Prenent el cas anterior com a exemple hi ha hagut discussions sobre els límits del que es pot investigar i publicar però l’argument dels investigadors era que seria molt útil el coneixement que havien adquirit per prevenir pandèmies com la del 1918 que la va produir una variant del virus de la grip. Els coronavirus són molt diferents dels virus de la grip i hi ha grups de recerca que hi treballen, però l’interès va disminuir a partir de constatar que el SARS que va aparèixer l’any 2003 va produir uns 8000 casos i va desaparèixer. També s’ha donat el MERS del que s’han declarat uns 2500 casos sobretot a la Península Aràbiga.

L’interès per aquests virus era limitat i és lícit preguntar-se si calia haver-los investigat millor. Hi ha actualment aproximacions massives que permeten de detectar virus alguns dels quals ni en teníem cap informació prèvia. En la literatura científica trobem descripcions de coronavirus nous en ratpenats xinesos i ha estat trobat que un 40% dels ratpenats de Catalunya en són portadors, però aquest resultat ha estat considerat fins ara de poca rellevància. Les malalties infeccioses semblaven un malson del passat. El fet és que aquests virus han estat poc estudiats i quan arriba la pandèmia de Covid-19 la informació que en tenim és molt limitada.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Aquesta no és la primera vegada que una situació així succeeix, encara que potser no amb l’extensió que l’epidèmia actual. Ens podem fixar en la crisi de les vaques boges que es va iniciar en la Gran Bretanya als inicis de la dècada dels 90. Es tractava inicialment d’una malaltia dels bovins semblant a una ben coneguda malaltia de les ovelles. Es va arribar a la conclusió que l’agent havia arribat per farines procedents de carcasses de vaques i ovelles que es donaven als bovins. L’agent infectiu no és un bacteri ni un virus sinó el que s’anomena un prió, que és una varietat d’una proteïna que canvia la seva estructura, un mecanisme molt excepcional. El problema es va agreujar quan es va demostrar que la malaltia passava de les vaques als humans per via alimentària.

Alguns models feien prediccions de fins a 100000 afectats encara que va acabar produint una mica més de 200 morts sobretot a la Gran Bretanya. Fins al desembre del 2019 no es va poder demostrar que l’agent infecciós procedia d’una variant menor del prió que està present en ovelles. Malgrat la manca de coneixement, un comitè científic europeu format per científics de diferents disciplines científiques es va encarregar d’aconsellar a la Comissió Europea en condicions d’extrema incertesa. Va encertar en recomanar que es limités el consum de teixits nerviosos i la crisi es va controlar.

Aquests casos demostren la dificultat d’actuar i sobretot d’anticipar-se quan ens trobem en una situació de crisi i se sol·licita l’opinió dels científics per orientar les decisions que cal prendre. En condicions d’incertesa els criteris científics poden ser diversos segons quin sigui el punt de vista de què es parteix i poden anar canviant a mesura que apareixen noves dades. La incertesa imposa limitacions que han de quedar ben explícites per tothom. Sovint es fan prediccions basades en models que són sempre simplificacions, que inclouen dades que tenen un cert grau d’imprecisió i que poden canviar quan apareixen observacions més acurades. Per aquesta raó molts models no produeixen prediccions precises sinó que conclouen amb marges d’error que esdevenen més grans com més cap al futur es fa la predicció. Un bon exemple en són les prediccions meteorològiques.

En moments de crisi, quan la incertesa és molt gran, la manera com l’opinió científica es genera i es transmet i com s’utilitza per aquells que han de prendre decisions amb urgència és un exercici complicat que pot degenerar en qualsevol moment. Un exemple ben clar en aquests moments és el que passa a la Gran Bretanya o als Estats Units. Als dos països hi ha una molt bona cultura d’assessorament científic, però Boris Johnson durant un bon temps havia escollit escoltar opinions esbiaixades i sobre tot Donald Trump ha decidit menysprear l’opinió majoritària dels científics. Un principi essencial en una societat democràtica és que són els representants escollits pels ciutadans els que prenen les decisions, però aquestes han d’estar ben informades.

Tan problemàtic pot ser no escoltar l’opinió dels experts com deixar que aquests decideixin. En temps d’incertesa l’opinió científica ha d’intentar treure conclusions de les dades existents i expressar el seu grau de probabilitat envers els que decideixen i envers la població que n’ha de patir les conseqüències. Ho és tot excepte un exercici d’arrogància, però és principalment un exercici d’honestedat i rigor. I aquestes són les condicions en les quals la ciència basa la seva credibilitat.