El nacionalisme, mutat des de fa uns anys en independentisme, ha gaudit de majoria absoluta al Parlament de Catalunya des del 1984, però aquesta no és una realitat eterna ni inamovible. Si més no, això és el que defensa Carles Castro al seu llibre Cómo derrotar al independentismo en las urnas, recentment publicat per ED Libros. Castro, a través d’una acurada anàlisi de dades electorals, explica que la majoria independentista no és tan sòlida com hom podria pensar, que el suport a l’independentisme sembla haver tocat fons i que tan sols amb una petita variació dels sufragis independentistes cap a altres opcions polítiques es podria donar un tomb a la situació.

De fet, fins i tot quantifica, a partir dels resultats de les eleccions del 21-D, el nombre de vots necessaris a cadascuna de les circumscripcions per tal que produïssin els canvis en la distribució d’escons que fessin possible una alteració de l’actual majoria: n’hi hauria prou amb 3.500 vots a Lleida, 8.000 a Tarragona, 13.500 a Girona i 20.000 a Barcelona. És per això que sosté que amb «la deserció selectiva d’uns 45.000 votants sobiranistes dels més de dos milions actuals, n’hi hauria prou per posar fi a una correlació parlamentària històricament favorable al nacionalisme. És a dir, l’1 % de les paperetes emeses en el conjunt del país podria canviar el signe de la Cambra».

La pregunta subsegüent és si efectivament hi ha com a mínim 45.000 dels electors que en els darrers anys s’han decantat per opcions independentistes que puguin ser susceptibles de canviar el sentit del seu vot. La resposta que ofereix Castro a la llum de les dades de diversos sondeigs (ICPS, CEO, Universitat de Santiago de Compostel·la) és afirmativa. I, de fet, en podrien ser molts més perquè una part dels votants independentistes no es defineixen exclusivament com a tals.

La independència no és l’única opció dels votants d’ERC i dels de les diferents fórmules postconvergents. Hi ha un vint per cent —del que en resulta un total de 300.000— de votants que, havent constatat els estèrils resultats del procés sobiranista i, com diu Castro, enfrontats al principi de realitat, podria decantar-se per opcions catalanistes que oferissin una sortida al conflicte més integradora i menys divisiva que optés per reformes institucionals —des de la millora de l’autogovern a una reforma de la Constitució— i, sobretot, per un sistema de finançament més favorable.

Però alhora el llibre també planteja que hi ha una part important de l’electorat de les opcions immobilistes, PP i Cs, i molt en particular d’aquest darrer, uns 500.000 votants que podrien sentir-se atrets per una oferta política d’aquesta naturalesa. Castro ofereix així la visió d’una societat catalana no dicotòmica que, a diferència del que s’acostuma a donar per descomptat, no està formada per dos blocs compactes i impenetrables sinó que és molt més porosa i transversal.

Sumant els descontents d’un bàndol i de l’altre hi hauria una bossa de 800.000 votants que podrien engrossir l’espai de l’anomenada tercera via, ara formada pel PSC i pels Comuns, i que en total podria arribar a sumar 1.650.000 vots, assolint per tant el nivell que el vot de l’independentisme ha recollit en les darreres conteses electorals. La qüestió, apunta Castro, és que amb les forces d’esquerra no n’hi ha prou per aplegar aquests electors.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Alternatives amb matisos

Hi ha demanda però falta l’articulació d’una oferta catalanista de centre que pugui atraure sobretot antics electors independentistes perquè és d’aquest electorat que depèn el manteniment o no d’una majoria independentista. Aquesta força també podria atraure exvotants de Ciutadans i, en menor mesura, del PP que abans de l’inici del procés, com a mínim fins abans de 2015, eren votants de CiU.

En l’actualitat hi ha diverses iniciatives que, amb diferents matisos, miren de bastir aquesta alternativa. Algunes procedeixen de les restes de l’antiga Convergència i Unió, com ara Units per Avançar, Lliures o Convergents que han adoptat un format estrictament partidista, o El País de Demà, més conegut com a Grup de Poblet, inicialment concebut com una plataforma de reflexió i que recentment ha optat també per esdevenir una opció política.

D’altres, com la Lliga Democràtica, de la qual sóc presidenta, si bé també aplega persones i grups procedents de l’antiga Unió Democràtica de Catalunya, com ara el Cercle Carlemany, també compta entre els seus impulsors amb persones procedents d’altres partits. L’elevada fragmentació d’aquest espai, com ja vaig advertir al primer número de la revista, amenaça de convertir-lo en irrellevant. Conscients d’aquest perill totes aquestes iniciatives es plantegen unificar forces però ho fan amb dues estratègies clarament diferenciades.

La primera, que compta amb l’impuls de la Lliga, de Lliures, fins i tot de Convergents, que es reivindica com a sobiranista, i d’altres grups no partidistes com ara el Grup d’Independents sorgit de l’espai de reflexió Converses a Catalunya, aposta per una gran aliança del catalanisme de centre sense exclusions que pugui aplegar des de persones que procedeixen tant del constitucionalisme com del sobiranisme entorn d’un programa comú que deixi de tenir el procés com a eix central i que prioritzi la política econòmica i social sense menystenir la necessària resolució del conflicte català a través de reformes institucionals el màxim de consensuals.

En aquesta perspectiva la Lliga Democràtica i Lliures estan avançant en la seva unitat, de fet haurien d’haver celebrat el congrés per a la unitat del catalanisme a finals de març, posposat òbviament a causa del coronavirus, i concebut com el primer pas d’aquesta gran aliança. L’altra, que és per la que sembla haver optat Units per Avançar després d’haver decidit no reeditar la seva aliança amb el PSC, és un acord més restrictiu que exclou alguns dels grups abans esmentats, en particular la Lliga Democràtica per l’origen d’alguns dels seus impulsors.

En aquest sentit Units ha manifestat la seva predisposició a prioritzar un acord amb el Grup de Poblet que, amb Marta Pascal al capdavant, voldria arrossegar els descontents amb la submissió del PDeCAT a l’estratègia de Carles Puigdemont. L’argument que defensen, amb el benentès que allò que es pretén és mobilitzar els 300.000 votants independentistes decebuts, és que no totes les sumes sumen i n’hi ha que poden arribar a restar. I encara hi hauria una tercera possibilitat. La que va plantejar Miquel Iceta en el darrer congrés del PSC celebrat al desembre del 2019, consistent en una gran aliança catalanista que aplegués els diferents partits sota el paraigua socialista.

 

Incògnita

En el fons, al que aquests grups s’estan enfrontant és el dilema que apunta Castro respecte de quina és la fórmula més idònia per mobilitzar el conjunt dels votants terceristes. La gran aliança catalanista, igual que la proposta del PSC, aspira a mobilitzar-los a tots, tant els que procedeixen del sobiranisme com els que vénen del constitucionalisme. L’objectiu, a l’abast segons les dades que aporta Castro, és que la suma de vots terceristes quedi en primera posició i pugui donar lloc a un nou govern.

La incògnita és quina de les dues opcions dóna millors resultats, si fer-ho junts o per separat. En canvi l’aposta d’Units i de Poblet es concentra exclusivament en els 300.000, aquells que efectivament poden posar fi a la majoria independentista tal com ara està concebuda. En aquest cas però es planteja el dubte de si això permetria una fórmula de govern innovadora o si, simplement, es limitaria a substituir la CUP com a crossa de l’independentisme.

La pandèmia del covid-19 ha allunyat l’expectativa d’eleccions immediates a Catalunya i, possiblement, un cop passat aquest període excepcional i havent de fer front a les seves devastadores conseqüències econòmiques, les coordenades sota les quals se celebraran seran molt diferents de les inicialment previstes. Però el que difícilment s’esborrarà de la memòria col·lectiva són els estralls del procés i les ganes d’una part de la societat i de les diferents forces catalanistes de superar-lo, i aquestes darreres hauran de decidir quina és la millor fórmula per a fer-ho.

 


Cómo derrotar al independentismo en las urnas
Carles Castro Cómo derrotar al independentismo en las urnas.
Barcelona: ED Libros, 120 pàgs.