L’any 1993 Jordi Gràcia va llegir la seva tesi titulada Estado y cultura. El corpus primari de la seva recerca, dirigida pel mestre de filòlegs José-Carlos Mainer, era fonamentalment la premsa universitària del primer franquisme. Les revistes de l’obligatori Sindicato Español Universitario gaudiren d’un cert marge de llibertat que alguns dels seus inconformistes col·laboradors, sovint des de la radicalitat falangista, van aprofitar per posar en marxa una tasca col·lectiva de corrosió del nacionalcatolicisme. Aquest era el procés oblidat que la seva investigació descobria i el resultat forçava a replantejar l’explicació canònica i maniquea de la vida intel·lectual a Espanya durant la dictadura. Fruit immediat de la seva tesi va ser una antologia de textos publicats en aquella premsa –la va titular Crónica de una deserción (1993)– i el 1996 la Universitat de Toulouse va imprimir l’adaptació de la tesi en forma d’assaig acadèmic.

Difícilment Javier Pradera (1934-2011) podria haver estat un dels autors seleccionats a l’antologia. I no perquè la seva peripècia no encaixés amb el retrat robot del jove que emergia tant de la lectura del pròleg com de la tria: un jove més aviat de casa bona i compromès aviat que s’anava transformant en dissident malgrat haver-se socialitzat en la societat de la victòria. Per situar-nos en el cas que ens ocupa: recordem que l’avi de Pradera, ideòleg del carlisme, i també el seu pare, foren assassinats durant la guerra civil, però que arran dels Fets de Febrer del 56 el net de Víctor Pradera aniria a parar a la garjola.

A l’antologia l’estudiant de Dret Pradera no hi podia pas sortir perquè, malgrat ser alfil de l’activisme universitari de la dècada dels 50, no consta que firmés ni cap article ni cap conte en aquelles capçaleres, un silenci que sona com el preludi de la invisible influència que li agradaria exercir. A Estado y cultura Pradera sí que hi era però encara poc, només d’esquitllentes, disseminat a les tirallongues de noms que Gràcia usava per mostrar les xarxes d’amistat, sintonia estètica i afinitat ideològica on a poc a poc es substanciava un sistema cultural alternatiu a l’oficial.

Probablement la fidelitat a Felipe González va ser el motiu secret que el va portar a desar al calaix l’assaig ‘Corrupción y política’, un llibre de denúncia que hauria estat un veritable servei públic si s’hagués publicat quan tocava.

A diferència de tants acadèmics, a qui la seva recerca doctoral sembla emmanillar la curiositat, Gràcia no va deixar de desplegar la potencialitat del replantejament elaborat a la seva tesi. La idea nuclear es va eixamplar a La resistencia silenciosa (2004), portant la reflexió des dels universitaris als intel·lectuals que van guanyar la guerra i que, després d’haver imposat una tridentina lògica contrarevolucionària a la vida espanyola, van intentar, amb menor o major intensitat, «reanudar el ciclo de una modernidad que había perdido el uso de la razón».

 

Fascinant camarada Federico Sánchez

En aquell llibre, altra vegada, Pradera no era més que un nom. Hi apareixia dues o tres vegades associat al nucli d’emboscats –Múgica, López Pacheco, Sánchez Dragó…– que el 1955 van intentar organitzar un Congreso de Escritores Jóvenes a través del SEU, però aleshores no tenien res de falangistes sinó que usaven el sindicat com a tapadora al servei de l’estratègia de penetració a institucions de l’Estat per la qual havia optat el Partit Comunista. Qui els orientava era el fascinant responsable clandestí de la cèl·lula: el camarada Federico Sánchez. Pradera, amb la xarxa de l’elit madrilenya registrada a l’ADN, sabia que era Jorge Semprún Maura. Gairebé alhora que es va fer militant comunista, Pradera havia començat a festejar amb Gabriela Sánchez Ferlosio –filla d’un dels principals ideòlegs de Falange, germana de Miguel i Rafael i cunyada de Carmen Martín Gaite.

Va ser l’’insider’ que des de les bambolines va fer possible l’homenatge oficial que finalment es va tributar a Ridruejo.

La resistencia silenciosa, que va guanyar el Premio Anagrama de Ensayo, es va presentar el 6 de juny del 2004 al Círculo de Bellas Artes. L’encarregat de glossar el llibre va ser l’escriptor a qui estava dedicat i que ja ho havia petat amb una novel·la que tenia com a protagonista a Rafael Sánchez Mazas. Aquell vespre Javier Cercas va dir algunes coses interessants, molt, sobre l’assaig. Parlant d’un dels seus protagonistes –el falangista Ridruejo que, reconvertit en socialdemòcrata, també va anar a la presó arran dels Fets del 56– Cercas va afirmar que era «un hombre a cuya estatura moral, literaria y política este país aún no ha hecho justicia». Gràcia va assumir el repte, que tindria la millor concreció en la biografia La vida rescatada de Dionisio Ridruejo (2008), i de fet Pradera, assegut entre el públic, va ser l’insider que des de les bambolines va fer possible l’homenatge oficial que finalment es va tributar a Ridruejo.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

A propòsit de la posició diguem-ne deontològica en la qual se situava l’autor, Cercas afirmava que «sólo se puede combatir a fondo una actitud moral o un ideario político si se los comprende a fondo». Pradera no podia fer altra cosa que assentir perquè la tesi doctoral que va escriure, però no va llegir, estava dedicada precisament a la descontrucció de l’ideari falangista (es va publicar el 2014, pòstumament, amb el títol, La mitologia falangista). I, a propòsit de l’autor, per si algú ho dubtava (perquè hi ha gent per a tot), va dir que l’obra era «una apología de la cultura liberal de la que surge nuestra democracia».

Que a Pradera el discurs de Cercas li va agradar, però molt, és evident. Només acabar l’acte de presentació li va prendre les quartilles literalment de les mans per tal de publicar-les a Claves de Razón Práctica al cap de només un mes (també poden llegir-se refetes, sigui dit entre parèntesis, al miscel·lani La verdad de Agamenón). Que la tesi de fons del llibre la sintetitzava molt bé la darrera frase de Cercas que he citat, em sembla que també està clar. Aleshores Gràcia n’estava fermament convençut, però diria que ara, després d’haver pensat a fons la trajectòria de Pradera –a qui crec que va conèixer precisament aquell dia–, potser la matisaria.

I aquest tal vegada sigui l’interès principal d’un llibre tan i tan important com ho és aquesta densa biografia titulada Javier Pradera o el poder de la izquierda: un replantejament d’aquella hipòtesi sobre el moment en el qual es va produir, d’una manera efectiva, la represa del cicle de la modernitat a Espanya. Dit d’una altra manera: com i quan es va reconstituir la cultura democràtica, quina era la proposta que plantejava per al país i quina va ser la classe dirigent que la va formular i la va transformar en acció política.

 

Eminència grisa

Fins ara l’intent més ambiciós d’explicar aquesta reconstitució va ser fallit: va ser el de Gregorio Morán a El cura y los mandarines, que d’una manera mistificadora i gairebé venjativa defensava la idea acusadora que aquella reconstitució, en darrer terme, havia estat bàsicament una impostura (com ho demostraria, en últim terme, la derrota il·lustrada d’un Manuel Sacristán a qui Pradera –segons em va explicar Xavier Folch— el va motejar com «El Maestro»). Ara Gràcia, refutant de facto la polèmica destrempada de Morán, demostra que va ser amb el procés de revisió autocrítica d’una esquerra revolucionària que es va acabar compactant el projecte cultural d’una tradició regeneracionista refundada que va arribar al poder l’any 1982 amb la victòria socialista.

L’eminència grisa d’aquest trànsit, editant o dialogant amb Semprún i Fernando Claudín, hauria estat Pradera i a qui havia volgut orientar, talment com un Pigmalió exigent i progressista, hauria estat Felipe González, a qui va començar a sovintejar, fascinat, el 1972. Com ho ha repetit el seu amic notari Clemente Auger, Pradera «lo apostó todo a él políticamente»: l’ell era Felipe i l’aposta era tan ferma que, primer, el suport explícit de Pradera al sí al referèndum de l’OTAN el va apartar del lloc on havia exercit la seva màxima influència –l’editorialista de política nacional del diari El País– i, segon, probablement la fidelitat al president va ser el motiu secret que el va portar a desar al calaix l’assaig Corrupción y política, un llibre de denúncia que hauria estat un veritable servei públic que s’hagués publicat quan tocava.

 

Catalitzador de modernitat

La relació amb González potser sigui l’excepció que confirmi la regla en la caracterització moral de Pradera. Perquè allò que la va definir sempre va ser l’alta capacitat analítica de la realitat on l’exigència intel·lectual es confonia amb la rectitud civil –i aquesta caracterització valdria també per a Ridruejo, la presència i l’esperit del qual travessen tota la biografia.

Aquesta capacitat es va posar de llarg aviat, l’any 1960, en la controvèrsia privada amb Federico Sánchez, que Santos Juliá va destapar a l’excel·lent Camarada Javier Pradera. Pradera –un comunista a qui no li calia desestalinitzar-se, un home emocionalment dur que es va saber sempre elit– no volia combregar amb rodes de molí i sabia que l’estratègia de ruptura revolucionària a través d’un vaga política havia fracassat perquè s’havia dissenyat a partir d’un diagnòstic imprecís de la societat espanyola.

Pradera va voler orientar, com un Pigmalió exigent i progressista, Felipe González, a qui va començar a sovintejar, fascinat, el 1972.

Un Semprún caní el va respondre llegint-li la cartilla del dogmatisme. La fermesa amb la qual va resistir l’embat, fins i tot la reunió maníaca a la qual el va sotmetre Santiago Carrillo, eren la demostració de la seva llibertat exigent. I va ser des d’aquesta exigència, que preferia ocultar-la assumint tasques de responsabilitat en la direcció editorial (Fondo de Cultura Económica, Alianza, Siglo XXI), que hauria actuat com un autèntic catalitzador de modernitat.

Va ser així com va anar oferint metralla de la bona a capes expansives de lectors perquè el Moloch autoritari que havia performat la seva consciència els esclatés. Aquest és, de fet, el relat que Gràcia va elaborar a l’exposició Los papeles del cambio. Revolución, edición literaria y democracia (1968-1988) o que va proposar al recull de materials inèdits i professionals que és Javier Pradera. Itinerario de un editor (2017).

Aquesta capacitat, a la fi, és la que a l’ombra va brillar durant els anys que va aconseguir allò que més desitjava: influir. Influir moltíssim. Van ser els anys durant els quals va ser el redactor essencial dels editorials sobre política d’El País –a la redacció del qual gaudia d’autoritat moral, on era percebut per la propietat com un útil contrapoder de la direcció. Gràcia s’ha empassat tots els editorials i, posant-los en context, descobreix no tant el disc dur de la Transició sinó més aviat la seva més alta consciència crítica. I per això és de justícia que, amb rigor, s’hagi recuperat l’alta figura de Javier Pradera.