L’any 1993 Jordi Gràcia va llegir la seva tesi titulada Estado y cultura. El corpus primari de la seva recerca, dirigida pel mestre de filòlegs José-Carlos Mainer, era fonamentalment la premsa universitària del primer franquisme. Les revistes de l’obligatori Sindicato Español Universitario gaudiren d’un cert marge de llibertat que alguns dels seus inconformistes col·laboradors, sovint des de la radicalitat falangista, van aprofitar per posar en marxa una tasca col·lectiva de corrosió del nacionalcatolicisme. Aquest era el procés oblidat que la seva investigació descobria i el resultat forçava a replantejar l’explicació canònica i maniquea de la vida intel·lectual a Espanya durant la dictadura. Fruit immediat de la seva tesi va ser una antologia de textos publicats en aquella premsa –la va titular Crónica de una deserción (1993)– i el 1996 la Universitat de Toulouse va imprimir l’adaptació de la tesi en forma d’assaig acadèmic.

Difícilment Javier Pradera (1934-2011) podria haver estat un dels autors seleccionats a l’antologia. I no perquè la seva peripècia no encaixés amb el retrat robot del jove que emergia tant de la lectura del pròleg com de la tria: un jove més aviat de casa bona i compromès aviat que s’anava transformant en dissident malgrat haver-se socialitzat en la societat de la victòria. Per situar-nos en el cas que ens ocupa: recordem que l’avi de Pradera, ideòleg del carlisme, i també el seu pare, foren assassinats durant la guerra civil, però que arran dels Fets de Febrer del 56 el net de Víctor Pradera aniria a parar a la garjola.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.