Fa uns dies em van proposar escriure aquest article sobre la Contracultura a Barcelona. Vaig acceptar encara que se’m feia estrany reviure fets que sentia molt llunyans. Els mitjans començaven a donar veus d’alarma pel coronavirus i vaig pensar que si havíem de rebaixar el ritme social, potser tindria hores per recordar temps passats. Són les deu del vespre, cinquè dia de confinament pel covid-19, veig a la televisió el documental Rolling Thunder: A Bob Dylan Story, de Martin Scorsese (2019).

El documental segueix una gira que va fer el cantant pels Estats Units l’any 75. Bob Dylan és a l’escenari davant d’un públic entusiasmat. La cara empastifada de blanc, els ulls ennegrits amb kohl, al cap un barret amb un plomall de flors. Comença a cantar But it’s a hard rain… i de cop sento, enmig del silenci d’una ciutat paralitzada per l’epidèmia, un emocionant salt enrere en el temps. Una tornada a la psicodèlia, a la transgressió, a la il·lusió, a la joventut, a la ràbia, a la imaginació. Quin poder que té la música per regirar estrats solidificats, si les circumstàncies li són adients. Allen Ginsberg recita poemes, canta i balla en el documental que s’acaba amb ell i Dylan al cementiri on està enterrat Jack Kerouac, asseguts a terra davant de la tomba de l’autor d’On the Road.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.