A la novel·la Frankenstein escrita en bona part el 1816, Mary Shelley abandona la seva Criatura en un lloc del Àrtic fent-la allunyar en “la foscor i la distància” de la que no tornarà segons que explica el capità Robert Walton. A l’òpera Frankenstein Àlex Ollé presenta una expedició científica capitanejada per Walton (sense nom de pila) que el 2816 troba el cos del monstre atrapat en el permagel. Aquest Walton del futur, com Victor Frankenstein en el passat, s’obsessiona amb la Criatura i li torna la vida i la memòria per reconstruir el seu passat. Però també com un segle abans, el monstre morirà posant punt potser final als seus “patiments abrusadors”.

Aquest Frankenstein, amb música de Mark Grey i llibret de Júlia Canosa Serra, ha arribat al teatre de La Monnaie de Brussel·les, productor únic d’aquesta òpera, on ha tingut la seva estrena absoluta aconseguint un èxit de públic. Ara cal augurar-li un bon futur tot i que li convindria alguns retocs al llibret. I cal esperar que aquesta òpera sobre un dels mites més tractats per totes les arts en els 200 anys que van des de la seva creació arribi al Liceu dins la anunciada col·laboració d’Oller amb la futura direcció artística del teatre de La Rambla. De fet, el seu director general, Valentí Oviedo, no es va perdre l’estrena.

L’estrena absoluta d’aquest Frankenstein de La Fura dels Baus havia de coincidir amb el bicentenari de la publicació de l’obra de Shelley, però el teatre brussel·lès encara estava en obres de restauració i el lloc on s’havia traslladat temporalment La Monnaie no reunia les condicions per aixecar-hi la magnífica escenografia d’Albert Flores.

En aquest moment de domini gairebé absolut dels directors d’escena sobre la resta de creadors i intèrprets d’una òpera, parlar del Frankenstein d’Àlex Ollé no és cap impostura com sí que ho és, per exemple, dir el Benvenuto Cellini de Terry Gilliam. Ollé va tenir la pensada de fer una òpera sobre aquest mite i la va proposar al director de La Monnaie de Brussel·les desprès d’haver signat per a aquell teatre la posada en escena el 2009 de Le Grand Macabre (Ligeti), que més tard es va veure al Liceu. A partir de la idea es va buscar compositor i llibretista. No era la primera vegada que Oller muntava una òpera a partir d’una idea a la que s’hi afegien compositor i llibretista. Ho va fer amb D.Q. Don Quijote en Barcelona, estrenada al Liceu al 2000, només que, a diferència d’ara, no va funcionar.

 

Música apta per a tots els públics

Van ser el director del teatre belga, Peter de Caluwe, i el baríton nord-americà Scott Hendricks qui van suggerir el nom de Grey per a la partitura. Aquesta és la primera òpera d’aquest compositor, però no és un nouvingut a aquest món. Ha estat un col·laborador molt proper de John Adams i del Kronos Quartett i també ha treballat amb els més minimalistes Steve Reich i Philip Glass. Una definició que li escau, resultat d’aquestes col·laboracions, es la de dissenyador sonor o la d’enginyer de so. En el cas de Frankenstein, Grey el que fa és una música apta per a tots els públics.

Quan els espectadors entren a la sala es troben amb uns sons, encara poc audibles, subtils i freds, que creixen quan s’apaguen els llums. Són uns ultrasons sotmesos a una amplificació electroacústica que també es repetiran al final i que tradueixen molt bé la gelor i blancor d’un món gairebé irreal en la geografia i en el temps. Durant l’òpera Grey fa servir repeticions minimalistes i obstinats, deforma marxes i fanfàrries per mostrar l’autoritat de Walton i de Victor, i opta per una música tendra i amable quan tracta el personatge d’Elizabeth, la promesa del doctor Frankenstein, que és una de les figures més humanes de tota l’òpera. El compositor dóna un tractament molt jazzístic als metalls, hi ha alguna referència a Richard Strauss i a Dmitri Xostakòvitx, incorpora un interludi musical molt bonic i al segon acte hi ha un cor d’homes que fins i tot recorda un dels cors de Parsifal. I també hi ha molt d’Adams. Musicalment l’òpera funciona.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El que funciona una mica menys és el llibret. Molt respectuosa amb l’obra de Shelley, Canosa marca el que considera aspectes clau de la història, és a dir, els límits de la ciència, la responsabilitat dels creadors i el què fem amb la cosa creada. El resultat però és que en alguns moments la dramatúrgia se’n ressent i es troba a faltar tensió dramàtica, particularment cap al final del primer acte i després, al segon, abans del potent final.

L’escenografia de Flores és fonamental i espectacular. Inspirada en el palau de congressos comunista de Buzludja (Bulgària) conegut com l’ovni de Buzludja, avui totalment deteriorat i amb el seu interior cobert de neu, l’escenari representa un teatre científic on passa el retrobament de la Criatura i el seu retorn a la vida i a la memòria, i és també teatre on es desenvolupa la història del monstre i del seu creador, Victor Frankenstein, en un anar i venir del passat i d’un futur que teatralment és present.

La primera escena de Frankenstein amb un gran cilindre dins del que apareix la Criatura amb la música llavors potent i maquinal de Grey és possiblement el moment més impactant de l’òpera. L’escenografia, molt ben il·luminada per unes llums fredes d’Urs Schönebaum dóna coherència i sentit a tota lla representació. I com tantes vegades en les obres de La Fura, també aquí hi ha la referència als orígens carnissers d’alguns membres de la colla de Moià. En aquest cas, quan Frankenstein crea una dona per ser la companya del monstre que el mateix científic destruirà.

El paper de Victor Frankenstein està fet a mida per a Hendricks, però qui destacava per damunt de tots era el tenor Topi Lehtipuu en el paper de la Criatura. Ho feia vocalment, però també actoralment ajudat per una aparença que era fruit d’un llarg treball de maquillatge i d’uns moviments primer inconnexes però desprès amenaçadors. En el seu retorn a la vida, el monstre comença proferint sons per acabar articulant el seu discurs vocal.

Completaven el repartiment Eleonore Marguerre (Elizabeth), Andrew Schroeder (Walton), Christopher Gillet (Henry), Stephan Loges (Blind Man / Father), Hendrickje Van Kkerckhove (Justine) i William Dazeley (Prosecutor). Bassem Akiki dirigia l’orquestra i el cor de La Monnaie.

 

Òpera Girls of the golden west a Amsterdam.

 

En defensa de tots el oprimits

El llibret que certament reclama molt més que uns retocs és el que firma Peter Sellars per a la darrera òpera de John Adams, Girls of the Golden West, representada a l’Òpera Nacional d’Amsterdam. Adams ens ha anat presentant moments de la història dels Estats Units del segle XX. A Nixon in China explicava el canvi radical de les relaciones internacionals del seu país. A The Death of Klinghoffer plantejava els efectes del terrorisme i la crisi de l’Orient Proper sobre el Estats Units. I a Doctor Atomic, la creació de la bomba nuclear.

A Girls of the Golden West Adams fa un pas enrere, cap al segle XIX, per explicar les moltes misèries de la quimera de l’or a Califòrnia. De fet va ser Sellars qui va proposar el tema. Havia estudiat l’òpera de Puccini La fanciulla del West per fer-ne una posada en escena a la Scala milanesa. En veure el caràcter tan romàntic de la història i tan ensucrat, va renunciar i va proposar a Adams la versió més real d’aquella quimera feta de violència, prepotència i usurpació. Sellars transcendeix el moment històric per fer-ne un al·legat no tant sols en favor de les dones del títol. Ho amplia a tots els oprimits amb un discurs que tant val pel segle XIX, com pel XX i el XXI, especialment en un moment en que a la Casa Blanca hi ha Donald Trump orgullós representant de l’aberrant superioritat de l’home blanc que ha fet de la lluita contra la immigració l’eix del seu mandat.

El problema del llibret rau en que Sellars l’ha muntat a base d’aplegar cartes i documents de l’època. Son textos que generen poca interrelació entre uns personatges que queden molt encapsulats. Musicalment hi ha moments brillants i corprenedors. Per exemple, la cançó que canta el personatge de Josefa Segovia, la cambrera mexicana, abans de ser penjada per haver matat al seu violador, interpretada per la mezzosoprano J’Nai Bridges amb la seva veu fosca i vellutada. O la que canta el personatge de Ned Peters, un antic esclau, quan els blancs festegen el 4 de juliol dedicant-se, borratxos, a perseguir mexicans, indis, xinesos i llatinoamericans que són la part més feble d’aquella quimera. El baix baríton Davóne Tines en va fer una interpretació punyent de El 4 de juliol es vostre, no és pas meu. La resta del repartiment també va demostrar una molt bona qualitat vocal començant per Julia Bullock (Dame Shirley) i seguint per Paul Appelby (Joe Cannon), Hye Jung Lee (Ah Sing), Elliot Madore (Ramón) Ryan McKinny (Clarence) i Carlos García Estévez (Fayette). Grant Gershon que havia estrenat aquesta òpera a San Francisco dirigia l’Orquestra Filharmònica de Rotterdam i el Cor de la Òpera Nacional d’Amsterdam.

A mida que passen els anys Sellers va depurant les seves posades en escena reduint-les a l’essencial. Si això li ha funcionat molt bé en obres com Iolanta (Txaikovski), Oedipus Rex (Stravinsky) o Only the sound remains (Saariaho), a Girls of the Golden West no acaba d’anar. Els decorats de David Groopman, més que depuració el que traspuen és pobresa. Una llàstima.

 


  • ‘Frankenstein’, vista a La Monnaie de Brussel·les el 8 de març.
  • ‘Girls of the Golden West’, vista a l’Òpera Nacional d’Amsterdam el 9 de març.