Al llarg d’aquestes setmanes en què estem immersos en la crisi de la Covid-19 hem sentit a bastament l’expressió que en aquests moments sortirà el millor i el pitjor de cadascú de nosaltres en les nostres actituds individuals respecte a la pandèmia. De la mateixa manera que aquesta afirmació esdevé ben certa, també estem veient l’expressió de les actituds socials i polítiques que caracteritzen la nostra societat -són sempre presents-, però la gravetat de la situació fa que aquestes apareguin i es manifestin amb major cruesa i són vistes amb major esperit crític des de municipis especialment afectats per aquesta epidèmia com és d’Igualada.

Espanya està esdevenint, a més de ser un dels països més durament colpejats per aquest virus, l’Estat amb un major nivell de confrontació política, tant entre els diferents partits polítics com entre les diferents institucions. Aquest fet, singular en el nostre entorn i probablement a nivell mundial, posa de manifest, per una banda, una inclinació desmesurada per part de molts polítics a assignar responsabilitats a altres per eludir les pròpies davant d’una ciutadania corpresa per un fet que ens sobrepassa i aclapara, que busca responsables -com ha passat històricament en molts episodis epidèmics- i que, per altra banda, posa de manifest una cultura política que, en aquest sentit, es diferencia significativament d’altres del nostre entorn.

La cultura política, referida als sentiments subjectius, les actituds i les conductes que caracteritzen els comportaments polítics individuals i col·lectius, actua com una variable independent en un sistema polític i es manifesta, bé estiguem davant un fet trivial o bé davant la catàstrofe més gran viscuda en les darreres dècades. Aquesta cultura política es compon de diversos elements, valors, creences i també és el resultat de la història col·lectiva d’aquest sistema. És per això mutable i està subjecta a l’evolució al llarg del temps, però també és tributària de les experiències viscudes en el passat que deixen uns pòsits que romanen en el temps. La cultura política de cada país intervé, doncs, en la manifestació de les diferents reaccions polítiques, institucionals i socials que hi està havent al llarg i ample del món davant la Covid-19, des de l’actitud en els països asiàtics respecte a les institucions fins a les reaccions als Estats Units o a Europa.

Pel que fa al nostre entorn més immediat, en la pràctica totalitat de països europeus la reacció política, social i institucional ha estat la de defugir la confrontació i optar de totes totes per la col·laboració i la cooperació entre diferents opcions polítiques, governs i oposicions, i entre diferents institucions, governs centrals, regionals i municipals, deixant, si s’escau, la critica o determinació de responsabilitats per a quan la greu crisi estigui superada. Des del nou líder laborista al Regne Unit fins a gairebé tots els partits a Alemanya i sense excepció els seus estats federats, passant per Bèlgica, que després de mesos de govern en funcions sense poder investir un nou executiu, aparquen diferències i es conjuren davant la pandèmia, els Països Baixos, Portugal, la sempre efervescent i a vegades caòtica Itàlia, passats uns primers moments de desajust, tanquen files davant la situació. A França el president Macron apel·la a la Union sacrée, que sintetitza aquest sentit col·lectiu envers un desafiament que amenaça al conjunt de la societat.

Tornant a la cultura política i al fet que aquesta és en bona mesura tributària de les experiències col·lectives pretèrites, la invocació de la Union sacrée recuperada pel president francès del seu predecessor Raymond Poincaré, que a l’inici de la Primera Guerra Mundial formulà aquesta proclama d’unitat del poble davant, en aquell cas, l’enemic militar, reflecteix la capacitat i la característica de la cultura política francesa d’afrontar col·lectivament, amb unitat si es vol dir-ho així, reptes o desafiaments excepcionals.

Més enllà que aquest clam representés en aquell moment una opció clarament bel·licista i nacionalista escassament contestada, llevat d’excepcions com Jean Jaurès, assassinat per la seva ferma posició pacifista tan sols cinc dies abans que aquesta expressió fos pronunciada per Poincaré a principis d’agost de 1914, va posar de manifest la cristal·lització d’un sentiment i actitud polítics. Per a alguns historiadors, representa fins i tot una fita en la qual el sentiment col·lectiu de nació transcendeix definitivament les elits polítiques i socials, que havien impulsat des del romanticisme aquesta ideologia, per a ser abraçada pel conjunt de la població i, en especial, per les classes populars.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Aquesta Union sacrée francesa va tenir reaccions anàlogues en la majoria de països contendents: la unitat entorn de les institucions de cada país va ser pràcticament unànime, impel·lida per una intensa pulsió nacionalista, però quallant en una capacitat de crear un front comú, aparcant temporalment les diferències internes enfront d’un adversari o amenaça extraordinària. Aquesta capacitat o característica conferida per aquesta experiència col·lectiva ha creat un pòsit, un sediment, en la cultura política d’aquests països i les actituds i conductes que caracteritzen els comportaments polítics i socials davant de fenòmens i situacions excepcionals són encara tributàries d’aquella avinença.

Mentre aquest tret de la cultura política de molts dels nostres veïns n’esdevenia una estructura profunda, Espanya avançava amb pas ferm cap a una experiència col·lectiva diametralment oposada. La incapacitat del sistema de la Restauració d’assimilar al seu si una creixent complexitat social i territorial va anar configurant les dues Espanyes esmentades en el poema de Machado, com a dues realitats irreconciliables que desembocaria en la Guerra Civil. L’experiència comuna de la Guerra Civil és, en aquest sentit, just la contrària del que representa la Union Sacrée. El sediment dipositat en la cultura política espanyola té sovint, fins i tot en situacions excepcionals i d’extrema gravetat, un caràcter guerracivilista, que pot explicar en certa mesura la tendència a la polarització i a una visió de la política en què l’anorreament de l’adversari és un objectiu prioritari malgrat que això impliqui arrasar tot allò que s’hi posi al davant.

Si allò que segurament és una necessitat de l’ànima humana com és trobar la raó, els motius i, si s’escau, els culpables a situacions que depassen les capacitats individuals i col·lectives com són les epidèmies –ens en donen bona raó moltes de les reaccions de persecució i ira desfermada contra alguns col·lectius arran de les epidèmies sofertes històricament-, hi sumem una cultura política amb trets guerracivilistes contraposats a les cultures en què emergeix la capacitat de concertació que representa el clam a la Union sacrée, tenim un camp adobat… No només per sortir amb més dificultat de la crisi sanitària, sinó que farà també molt més difícil sortir del pou en què ens trobarem un cop aquesta situació sigui superada, encegats per veure en la fragilitat que la crisi genera en les institucions una oportunitat per abatre l’adversari o impulsar opcions de desafecció envers altres administracions.

Igualada, 12 d’abril de 2020