Com en diferents ocasions ha manifestat l’expresident Puigdemont, la darrera paraula en el procés la tindrà Europa. Doncs bé, aquesta darrera paraula comença a dibuixar-se en el firmament jurídic, especialment amb dues importants resolucions de dos tribunals diferents.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) comencen a assenyalar d’una manera contundent qüestions fonamentals, qüestions que els sectors independentistes han intentat ocultar als seus seguidors donant la falsa esperança que la justícia europea posarà en corriol l’antidemocràtic Estat Espanyol, sense adonar-se que els únics que han actuat en contra dels principis democràtics i de l’Estat de dret han estat precisament ells.

Això és el que es perfila en les últimes resolucions dels tribunals europeus: respecte als tribunals espanyols i a les seves competències, i respecte a la Constitució, com a bases de la convivència democràtica, i especial repudi a qualsevol via de fet, desobediència o unilateralitat.

 

Contundència del TEDH

La importància de la resolució del TEDH no s’esdevé perquè doni la raó al Tribunal Constitucional (TC) sobre la suspensió del ple en el qual hauria de declarar-se la independència de conformitat amb la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat Jurídica, sinó pel contingut jurídic i la contundència d’aquestes lleis. La decisió aborda diferents qüestions que determinen de manera clara i contundent quina serà la doctrina del TEDH, i pràcticament deixa sense contingut qualsevol possible queixa davant aquest organisme per les diferents resolucions que va dictar el TC en el procés català.

El recurs a Estrasburg qüestionava que el Constitucional pogués interferir en l’activitat parlamentària.

En aquest sentit hem de recordar la reiterada denúncia dels partits que formaven, en aquell moment, la coalició Junts pel Sí i la CUP, al·legant que aquestes resolucions vulneraven els drets fonamentals dels diputats com a representants del poble català i que eren contràries al dret internacional, i manifestaven amb grandiloqüència que el TEDH posaria en el seu lloc el Tribunal Constitucional espanyol. Doncs bé, ja tenim la primera resolució i resulta molt clarificadora.

La primera qüestió que s’ha d’analitzar, i així ho fa també la decisió del TEDH, és qui formula la queixa: 76 diputats dels grups parlamentaris de Junts pel Sí i la CUP. El Tribunal valora el caràcter de representants dels ciutadans lliurement triats als denunciants, la qual cosa dóna més importància al seu contingut jurídic al no ser simples ciutadans els qui acudeixen a sol·licitar l’empara del Tribunal Europeu sinó diputats que representen la majoria del Parlament en aquell moment, i atorga a la decisió del TEDH una més gran transcendència.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

En segon lloc, cal analitzar quin és el contingut de la queixa per a entendre la transcendència de la resolució. Els diputats es queixen que el Tribunal Constitucional ha vulnerat els drets fonamentals, recollits en el Conveni Europeu de Drets Humans, en suspendre la convocatòria de la sessió plenària del Parlament, on s’havia d’expressar la voluntat del poble català manifestada en el referèndum de l’1 d’octubre i, per tant, declarar la independència de Catalunya.

Aquesta suspensió vulnerava el seu dret a la llibertat d’expressió i a la llibertat de reunió. En definitiva, qüestionen que el Tribunal Constitucional pugui interferir en l’activitat parlamentària. Els partits independentistes sempre han mantingut que el Parlament és sobirà i per tant no pot limitar-se la seva activitat, i que qualsevol limitació és un greu atemptat a la democràcia i a la sobirania del Parlament, confonent greument el concepte de sobirania amb aquells qui representen la sobirania. En definitiva, emanen d’igual manera de la sobirania nacional tant la capacitat del Parlament per a legislar com la capacitat del Tribunal Constitucional per a limitar-la; i aquesta és una de les conclusions transcendentals de la resolució del TEDH que s’aplicarà a totes les resolucions dictades pel TC en relació amb el procés.

 

Suspensió del ple necessària

Però, a més, el TEDH va molt més allà i considera que la decisió del TC va ser una mesura per a «garantir la protecció dels drets i llibertats dels diputats al Parlament de Catalunya que es trobaven en minoria enfront dels abusos comesos per la majoria parlamentària». La frase és demolidora, imputa abús als qui es queixen per vulneració dels seus drets.

En definitiva, la resolució imputa als denunciants que van ser ells els qui van vulnerar els drets fonamentals de la resta de diputats. Però, a més, emfatitza la resolució que «la suspensió del ple era necessària en una societat democràtica, en particular per al manteniment de la seguretat pública, la defensa de l’ordre i la protecció dels drets i llibertats dels altres», novament demolidor.

El TEDH atribueix als denunciants que van ser ells els qui van vulnerar els drets fonamentals de la resta de diputats.

Finalment, el Tribunal fins i tot analitza, i per tant pren posició jurídica, si un referèndum sobre la independència es pot considerar part dels drets protegits per l’article 3 del protocol 1 del Conveni, considerant que, en principi, els referèndums no entren en l’àmbit de protecció de la norma, però no es descarta, atesa la diversitat de sistemes electorals existents als països membres, que un referèndum en un estat membre pogués entrar en l’àmbit d’aplicació de l’esmentat article, tot i que ho fa emfatitzant que les condicions perquè això fos possible no es compleixen en el supòsit del referèndum de l’1 d’octubre celebrat a Catalunya.

La contundència de les manifestacions del TEDH no és una casualitat. El Tribunal ha volgut establir criteri en la primera sentència que falla sobre el procés. Tampoc se’ns pot escapar la unanimitat dels set jutges de la sala. I, com clarament estableix la resolució, els únics que van vulnerar els drets fonamentals dels ciutadans catalans i de la minoria parlamentària, van ser els qui, prescindint dels procediments legal i democràticament establerts, van pretendre aprovar normes al marge de l’ordenament jurídic i de l’Estat de dret, o sigui, els 76 diputats del grup parlamentari de Junts pel Sí i la CUP, denunciants en aquest procés.

 

Qüestió interna per al TJUE

L’última de les resolucions dictades és la Interlocutòria del President del Tribunal General del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, d’1 de juliol de 2019, que si bé es produeix en seu de mesures cautelars, i per tant no prejutja la resolució del procés instat per Puigdemont i Comín, sí que conté afirmacions que ens mostren clarament com es resoldrà el procediment principal.

En aquest sentit assenyala literalment que «la qüestió de si s’hauria d’haver permès als demandants jurar o prometre acatament a la Constitució espanyola sense personar-se físicament en la sessió convinguda el 17 de juny de 2019 ha de ser resolta per les autoritats nacionals.»

Això avança el que molts hem mantingut reiteradament: que la UE no té un règim electoral propi per a les eleccions al Parlament Europeu i que per tant qui determina si s’ha aconseguit la condició de parlamentari és la legislació interna de cada estat membre. Així mateix, serà la justícia de cada estat membre qui revisarà els actes de l’administració electoral per a la determinació dels electes i la remissió de la credencial al Parlament Europeu.

Si no se’ls dóna la raó, els independentistes acabaran dient que el món sencer és antidemocràtic.

En aquest sentit reitera la Interlocutòria del TJUE que el dret de la UE que regula l’elecció dels representants al Parlament Europeu és l’Acta Relativa a l’Elecció dels Representants en el Parlament Europeu de 1976 76/787/CECA, segons la qual per a verificar les credencials dels seus diputats el Parlament ha de prendre nota dels resultats oficialment proclamats pels estats membres i decidir sobre les controvèrsies que poguessin eventualment suscitar-se en relació amb les disposicions de l’Acta, a exclusió de les disposicions nacionals al fet que aquesta interlocutòria remet.

En aquest context, el president del Tribunal destaca que el Parlament no pot qüestionar la validesa en si mateixa de la declaració realitzada per les autoritats nacionals, mancant per tant de competència la justícia Europea per a la determinació del compliment dels requisits per a aconseguir o no la condició de parlamentari, ja que això competeix a la legislació, òrgans i justícia dels països membres

Com podem veure, la justícia europea ja està donant l’última paraula i, tal vegada perquè no coincideix amb els interessos dels polítics independentistes, aquests ja estan anunciant que s’està produint una involució democràtica a Europa.

Estic segur que, quan acabin els processos davant els tribunals europeus i si aquests no els donen la raó, anunciaran que Europa s’haurà convertit en un espai autoritari, però que l’ONU els donarà la raó, i quan això no es produeixi, el món sencer serà antidemocràtic, sense adonar-se, o no voler admetre, que potser els qui han involucionat cap a posicions autoritàries són ells mateixos; i si no llegeixin vostès mateixos la Llei de Transitorietat Jurídica, veritable tractat de com crear un estat totalitari.