La nova república necessitava un president fort, que fes complir les lleis, comptés amb el dret de gràcia, comandés els exèrcits i tractés de tu a tu els monarques estrangers. El mirall inspirador era la figura del rei anglès, l’enemic, el mateix que havia provocat la revolució americana en cobrar impostos sense reconèixer la representació. Amb algunes excepcions: calia que fos un magistrat electe, cada quatre anys, i la seva persona no podia ser sagrada ni inviolable, com la dels monarques absoluts europeus. Havia de sotmetre’s per tant a l’imperi de la llei, com qualsevol altre ciutadà i, fins i tot, a un procediment de destitució, l’impeachment, substitut republicà de la decapitació que van patir Carles I d’Anglaterra, l’any 1649, i Lluís XVI de França, l’any 1793, ambdós condemnats per traïció. 

Amb l’impeachment no es jutgen els delictes comesos pel president. Serveix estrictament per fer-lo fora del càrrec. Un cop destituït quedarà en mans dels jutjats ordinaris si té responsabilitats penals de les quals retre comptes, però mentrestant la seva figura no cau a l’abast dels tribunals. És per tant un judici polític, a càrrec del Congrés, en funcions de jutge instructor i fiscal, que vota per majoria absoluta, la meitat més un, i del Senat, en funcions de jurat, que decideix la destitució per majoria qualificada dels dos terços.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.