La nova república necessitava un president fort, que fes complir les lleis, comptés amb el dret de gràcia, comandés els exèrcits i tractés de tu a tu els monarques estrangers. El mirall inspirador era la figura del rei anglès, l’enemic, el mateix que havia provocat la revolució americana en cobrar impostos sense reconèixer la representació. Amb algunes excepcions: calia que fos un magistrat electe, cada quatre anys, i la seva persona no podia ser sagrada ni inviolable, com la dels monarques absoluts europeus. Havia de sotmetre’s per tant a l’imperi de la llei, com qualsevol altre ciutadà i, fins i tot, a un procediment de destitució, l’impeachment, substitut republicà de la decapitació que van patir Carles I d’Anglaterra, l’any 1649, i Lluís XVI de França, l’any 1793, ambdós condemnats per traïció. 

Amb l’impeachment no es jutgen els delictes comesos pel president. Serveix estrictament per fer-lo fora del càrrec. Un cop destituït quedarà en mans dels jutjats ordinaris si té responsabilitats penals de les quals retre comptes, però mentrestant la seva figura no cau a l’abast dels tribunals. És per tant un judici polític, a càrrec del Congrés, en funcions de jutge instructor i fiscal, que vota per majoria absoluta, la meitat més un, i del Senat, en funcions de jurat, que decideix la destitució per majoria qualificada dels dos terços.

Decapitar parlamentàriament el president és molt difícil. Només s’ha intentat quatre cops i encara no s’ha arribat mai a l’execució. Només en un cas, el de Richard Nixon, el president va dimitir abans de patir la humiliació encara més gran de ser destituït pel Senat amb el vot dels seus companys republicans. Que no s’hagi culminat mai no resta eficàcia al procediment. Cass R. Sunstein, un destacat professor de dret constitucional, considera que la funció de l’espasa de Damocles no és que caigui sinó que pengi. És a dir, sobre la presidència sempre hi ha d’haver l’amenaça de la destitució en cas de «traïció, corrupció i altres crims i faltes greus», tal com diu l’article segon de la Constitució.

La funció de l’espasa de Damocles no és que caigui sinó que pengi, considera Cass R. Sunstein, destacat constitucionalista nord-americà.

Ara de nou la Cambra de Representants ha llançat un procediment de destitució. L’última vegada que va succeir va ser fa 21 anys, contra el demòcrata Bill Clinton, amb motiu del descobriment de les seves relacions amb una becària al seu despatx de la Casa Blanca. Els crims pels quals se’l va jutjar no tenien res a veure amb una relació sexual consentida entre adults, com era el cas, sinó amb mentides sota jurament i obstruccions a la justícia.

Aquest darrer crim apareix també en el cas de Nixon, l’any 1973, als qual s’hi afegeixen els desacatament al Congrés i l’abús de poder, tot i que el delicte inicial era l’espionatge il·legal ordenat pel president republicà a la seu demòcrata de les eleccions de 1972, coneguda com a cas Watergate. L’impeachment de Clinton va ser aprovat per la Cambra, però no va arribar a la majoria qualificada al Senat. El de Nixon no va arribar ni tan sols a ser impulsat per la Cambra, però les majories hi eren, al conjunt del Congrés.

 

Mentides a dotzenes cada dia

La repercussió internacional dels dos casos, en plena època de la televisió el de Nixon i en les primeres passes del món digital en el de Clinton, situa el primer, el d’Andrew Johnson, el 1868, en sortir de la guerra civil, com a una remota peripècia amb pocs punts en comú, tractant-se a més d’un país aleshores totalment entotsolat, lluny encara de la futura participació en l’ordre europeu. Johnson va provocar-lo en destituir el seu secretari de Guerra sense atendre el consell i l’aprovació reglamentaris del Senat. La Cambra el va aprovar i al Senat va faltar un vot.

Tots tres tenen en comú el contingut estrictament domèstic de la baralla política que els provoca, i això és el que fa diferent i nou el que ara és en marxa contra Trump. A la inevitable baralla partidista interior s’hi afegeix en l’actual cas la dimensió internacional dels crims pretesament comesos pel president.

Són molts els comportaments i les actuacions de Trump susceptibles d’un procediment de destitució. La mentida en el seu cas és gairebé un estat natural: se’n comptabilitzen una dotzena per dia. Els assumptes foscos, les corrupcions més o menys documentades o els finançaments dubtosos de la seva campanya presidencial podrien perfectament constituir matèria de destitució, però han estat les seves relacions amb Rússia i amb Ucraïna les que han motivat, primer la investigació sobre les interferències russes a la campanya i ara la investigació del mercadeig intentat per Trump amb el president ucraïnès, Volodímir Zelesnki, en ambdós casos jugant amb la seguretat nacional i confonent obertament els interessos particulars amb els interessos del país.

La paradoxa de Trump és que, sent el president del replegament internacional dels Estats Units, la seva destitució pot arribar precisament per haver sol·licitat ajut a l’exterior, no tan sols a Moscou o a Kíev, sinó també a Beijing, per tal de tornar a guanyar les eleccions. Així és com el Congrés haurà de decidir si tallar el coll, ja no d’un monarca prevaricador, sinó d’un emperador traïdor als seus conciutadans i als seus aliats, que a més afavoreix els enemics estratègics del seu país.