L’any 2004 es va crear Vueling, una aerolínea que ha resultat fonamental per al desenvolupament de Barcelona, especialment de la seva industria turística. Eren temps d’eufòria econòmica si bé, ja aleshores, inquietava la possible pèrdua d’empenta de l’economia catalana. L’amistat amb José Manuel Lara em va permetre viure de prop la gestació del projecte.

Aquest comptava amb tots els ingredients per al seu èxit, i així va ser. Només faltava trobar el soci local que en permetés l’arrelament a Barcelona. Una ciutat on el turisme es consolidava malgrat que, precisament, s’argumentava que les mancances aeroportuàries limitaven molt seriosament el seu potencial. Raó de més per a donar suport a una iniciativa com Vueling.

Setmana darrere setmana, Lara em mostrava el seu desconcert davant les dificultats dels accionistes promotors per a trobar el soci local. No entenia com essent un projecte tan ben articulat i adient per al moment, cap empresari no decidís invertir-hi.

Finalment, Lara, sense cap lligam amb sectors directament beneficiats per una nova aerolínia, entrà com a accionista en el projecte, i el temps no va tardar gaire a donar-li la raó. Per contra, pocs anys després, en una operació ben estrambòtica, un grup de notables, sense gairebé posar-hi diners propis, va adquirir Spanair, tot generant unes expectatives extraordinàries. La companyia aèria acabà fent fallida al cap de poc.

Crec que és un exemple paradigmàtic del que, posteriorment com a President del Cercle, el mateix Lara manifestava l’any 2007 en una Opinió d’Actualitat que, sota el títol «La responsabilitat del empresariat català», generà una gran polèmica. En l’esmentat document afirmava:

«…l’empresariat català va liderar la industrialització espanyola, es va desenvolupar sòlidament en el marc d’una Espanya tancada a l’exterior, i va saber aprofitar la seva incorporació a la CEE. Una entrada a Europa que li va servir per a consolidar un ampli grup d’empreses familiars. No obstant això, sembla desorientat davant la globalització econòmica…

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

…el principal motiu de preocupació el constitueix la certesa que, a mitjà termini, la falta d’ambició i lideratge econòmic acaba reflectint-se en el PIB i, en conseqüència, en el benestar dels ciutadans…

…ens trobem en una situació crucial: la de decidir si definitivament ens incorporem a les dinàmiques que exigeix una economia globalitzada, o bé es consolida una inèrcia que ens col·loca en la perifèria del poder econòmic…

…una pèrdua de pes econòmic que té el seu reflex en la falta de noves iniciatives empresarials d’envergadura; en l’escassa incidència de l’empresariat català en els mecanismes de poder econòmic espanyol; o en el reduït nombre de grans seus corporatives. Unes seus, a les quals, en el marc de l’economia global, els correspon un indiscutible lideratge…»

Unes consideracions premonitòries d’un escenari en el qual, tot ho assenyala, ens anem endinsant.

Lara fou, probablement, el darrer gran burgès, entenent aquest com aquella persona que, pertanyent a una classe privilegiada, es distingeix pels següents trets:

Viure bé.- Que va molt més enllà d’un hedonisme exhibicionista del diner que abunda entre els més rics. Tenir inquietud intel·lectual, gaudir de l’art i la cultura, d’una conversa.

Fer empresa.- Entenent-ho com l’assumpció de risc i de compromís a llarg termini. Una mentalitat diferent de la de l’alt directiu que, per molt que s’identifiqui amb la seva empresa, no hi té aquell lligam que només dóna el comprometre-hi el propi patrimoni.

Viure en societat.- El burgès és persona compromesa amb la seva societat i el seu temps. Des de la seva posició de privilegi, li preocupa el benestar col·lectiu i, per això, es compromet amb projectes d’interès general. Pertànyer a una classe privilegiada no treu compartir destí amb la resta de la societat. Crec que, avui, bona part de les elits, legitimades per un malentès cosmopolitisme, s’han escindit de la seva societat més propera.

Exercir la llibertat.- Entenent que el diner ha de servir per viure amb major llibertat. Per pensar, expressar i actuar des d’aquesta llibertat. Veient el diner com un mitjà i no, exclusivament, com una finalitat en si mateix.

Penso que si mirem al voltant, trobarem persones molt adinerades però que, molt rarament, incorporaran aquests trets. Què se n’ha fet d’aquella burgesia? S’ha transformat? Ha desaparegut? No existí més que en l’imaginari col·lectiu?

Crec que les classes dirigents han anat transformant-se, en paral·lel amb els grans canvis de les darreres dècades: les empreses han agafat una dimensió extraordinària; ja no es pot pretendre ser amo d’una empresa, se n’ha de compartir la propietat, amb el que això representa; ha mutat la figura de l’accionista, que ha transitat de l’estabilitat i el tenir «cara i ulls», a un private equity de cara desconeguda i gran volatilitat; han emergit els alts executius, molt ben remunerats i, ben sovint, amb ambicions sols a curt termini; s’ha terciaritzat i financiaritzat l’activitat econòmica i, en conseqüència, ha augmentat la dependència de l’empresa envers el poder polític. Aquesta darrera consideració em recorda Salvador Gabarró, un alt directiu industrial que, per la seva sòlida personalitat, fou capaç d’exercir de burgès.

Gabarró, fou President del Cercle d’Economia i es caracteritzà per donar a l’entitat una gran capacitat per opinar, generant incomoditat en uns i altres. A ell correspon, per exemple, l’Opinió de l’any 2001 «El paper de l’Estat en el manteniment de l’equilibri econòmic territorial a Espanya» que molestà molt el Govern Aznar i, en un inici, també el Govern Pujol. Una Opinió que denunciava la concentració de poder econòmic a Madrid.

Coincidint els anys de president del Cercle amb la seva etapa com a gerent de Roca, deia Gabarró: «puc opinar en total llibertat perquè jo fabrico vàters, i no depenc per res de la política». Una persona genuïna que acabà la seva trajectòria professional presidint Gas Natural, avui Naturgy. És de recordar que, en una sessió pública, en preguntar-li la diferència entre una empresa industrial i familiar com Roca, i una de cotitzada com Gas Natural, que presidia, respongué: «A Gas Natural els directius cobren moltíssim i no acaben d’estar contents.»

I sense elits, ambicioses i compromeses, no hi ha iniciatives rellevants a Catalunya. Una tendència que s’agreuja amb la dinàmica política del país que, de fa ja molt, situa la vocació centralista de Madrid, que n’hi ha, com a origen de tots els mals. Així, arribem al procés.

 

Pèrdua de pols econòmic

Aquest ha debilitat la nostra classe dirigent des d’una doble perspectiva. D’una banda ha accentuat la pèrdua de pols econòmic que, de manera paradigmàtica, es reflecteix en el trasllat de seus a partir de l’any 2017. Per molt que es pretengui treure-li transcendència, constitueix una realitat d’enorme gravetat. Accentuada pel fet que aquest afebliment econòmic ja venia de lluny, com esmentàvem a l’inici, i la mudança massiva de grans empreses ha vingut a reforçar-lo. La dinàmica és molt enrevessada, doncs no és que amb el procés comenci l’afebliment econòmic. Més aviat, la sensació de pèrdua de pols econòmic, compartida per bona part de les mateixes elits, ha estimulat el procés. I, aquest, al seu torn, reforça la pèrdua de poder. Una mena d’embolica que fa fort.

En analitzar fins quin punt són certs els efectes negatius del procés sobre l’economia, uns argumenten que els indicadors no ho reflecteixen, que en tots Catalunya se sitúa en la mitjana espanyola o, fins i tot, per sobre. I és cert. Però no podem caure en justificacions com aquesta. Situar-nos en la mitjana és un fracàs. És com si als seguidors del Barça se’ls digués que ubicar-se, de manera estable, en els llocs del vuitè al desè de la lliga està prou bé. El Barça aspira a moure’s, en qualsevol circumstància, entre els tres primers de la classificació i optar al títol fins a les darreres jornades. Hauria de ser, també, el cas de l’economia catalana.

Comparant-ho amb el que seria una analítica d’una persona, és com si cap indicador mostrés alteracions que recomanessin una hospitalització o intervenció urgent. Cert, però tots assenyalen una tendència a l’empitjorament. És a dir, si no reaccionem, acabarem hospitalitzats.

Un altre argument recurrent és el considerar que si bé les seus s’han desplaçat, no ho ha fet l’activitat econòmica. I novament és cert. Però l’error rau en confondre activitat econòmica amb poder econòmic. Activitat és que els hotels s’emplenin i les fàbriques produeixin. El poder ve de ser un territori d’on sorgeixen iniciatives ambicioses, on es va a buscar capitals o socis per a grans projectes, i des d’on s’influeix directament a Madrid o Brussel·les. I sense grans seus empresarials això no succeirà.

Avui, Catalunya es troba en una situació ben greu, en un atzucac i sense cap orientació de com sortir-ne. En aquestes circumstàncies, a qui correspondria la responsabilitat de liderar el país, es a la política, però veient el panorama, n’hi haurà prou si, en els propers anys, aquesta deixa de deteriorar-se encara més i assoleix una mínima estabilització. La mirada cal, doncs, posar-la en les nostres elits econòmiques, en la seva capacitat per afavorir el retorn de centres de decisió, de conformar nous projectes ambiciosos, i de tornar a tenir una veu pròpia i poderosa on es prenen les decisions polítiques.

«Puc opinar en total llibertat perquè jo fabrico vàters, i no depenc de la política», deia Salvador Gabarró quan era president del Cercle d’Economia i gerent de Roca.

Però el procés també ha debilitat les elits des d’una altra perspectiva, potser encara més preocupant. D’una banda, durant aquests anys hem vist com, ben sovint, han conformat un doble discurs. En privat, les crítiques al procés i, en públic, el suport o el silenci davant les posicions polítiques dominants. Les excepcions han estat ben poques. D’altra banda, les fractures del procés també han arribat al món econòmic, fins al punt que resultarà molt difícil que, uns i altres, es comprometin en un projecte compartit de futur. Nomès cal veure el caire que estan prenent les eleccions a les Cambres de Comerç, mostra d’un món empresarial fracturat i polititzat. Podem confiar en aquestes persones per a treure’ns de l’atzucac? Tot plegat no convida gaire a l’optimisme.

 

Cal recuperar ambició

L’esperança rau en una nova generació d’empresaris que, fins ara, s’ha orientat exclusivament a les seves empreses, que no és poc. A més, malgrat tot, Barcelona encara compta amb actius per consolidar-se en aquest món obert i dinàmic.

Caldria, però, recuperar ambició, trecant amb la dinàmica dominant, la que parla només de petites i mitjanes empreses, les pimes. Un discurs que va arrelant en la política i en les institucions econòmiques. Sens dubte, la pime recull, en molts casos, el millor de l’esperit del capitalisme, l’assumpció de risc i el compromís a llarg termini. Però sense grans empreses, el país s’empetiteix, i les mateixes pimes acaben per debilitar-se. Sovint tinc la sensació que no només som un país petit, sinó que ens trobem còmodes sent cada vegada més petits.

La renovació de les principals institucions econòmiques és també una bona oportunitat perquè emergeixi aquesta nova generació d’empresaris i empresàries, amb un nou protagonisme del món femení doncs, sortosament, són moltes les dones que es troben al davant de noves iniciatives empresarials.

Tot plegat dibuixa un escenari gens senzill. Amb un problema afegit, potser el més rellevant: la tendència a l’autocomplaença del món institucional, d’allò que s’anomena societat civil. El creure’ns, per principi, únics, consistents i plens de coratge. Deixin els meus lectors que acabi recordant novament a Lara quan, amb vocació ben provocadora, s’adreçava a les elits econòmiques dient-los: «A Catalunya es confon el seny amb el caguen». Una expressió a la qual, segurament, tot el que li falta de polida, li sobra de clara i encertada.