Durant molts anys Régis Debray ha viscut públicament amb la incertesa al damunt, o la culpa difosa i imprecisa, d’haver delatat el refugi d’Ernesto Che Guevara a la selva de Bolívia on liderava un escamot guerriller petit, mal armat, malalt i tràgicament condemnat al fracàs. La seva filla Laurence no amaga a Hija de revolucionarios que netejar la mala memòria del seu pare és part de la motivació de l’escriptura, però probablement ho és molt més l’assaig de comprensió de les motivacions d’una parella de joves burgesos francesos –els seus pares– per sumar-se a la revolució per via fàctica.

Occident ha viscut des de fa anys una condemna tan interioritzada de la violència armada que ha tendit fins i tot a sepultar la memòria d’un temps en què va considerar-la legítima i fins i tot necessària. La vella violència ha desaparegut del mapa de les referències d’actualitat i no és ni tan sols un malson o un episodi delirant del passat col·lectiu recent. A les memòries i autobiografies dels actuals avis de la democràcia tendeix a esborrar-se o a minimitzar-se una convicció àmpliament compartida sobre la legitimitat de l’acció directa contra l’estat opressor, contra el sistema capitalista, contra la humiliació global dels pobles i dels pobres.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.