Durant molts anys Régis Debray ha viscut públicament amb la incertesa al damunt, o la culpa difosa i imprecisa, d’haver delatat el refugi d’Ernesto Che Guevara a la selva de Bolívia on liderava un escamot guerriller petit, mal armat, malalt i tràgicament condemnat al fracàs. La seva filla Laurence no amaga a Hija de revolucionarios que netejar la mala memòria del seu pare és part de la motivació de l’escriptura, però probablement ho és molt més l’assaig de comprensió de les motivacions d’una parella de joves burgesos francesos –els seus pares– per sumar-se a la revolució per via fàctica.

Occident ha viscut des de fa anys una condemna tan interioritzada de la violència armada que ha tendit fins i tot a sepultar la memòria d’un temps en què va considerar-la legítima i fins i tot necessària. La vella violència ha desaparegut del mapa de les referències d’actualitat i no és ni tan sols un malson o un episodi delirant del passat col·lectiu recent. A les memòries i autobiografies dels actuals avis de la democràcia tendeix a esborrar-se o a minimitzar-se una convicció àmpliament compartida sobre la legitimitat de l’acció directa contra l’estat opressor, contra el sistema capitalista, contra la humiliació global dels pobles i dels pobres.

Quan el Vietnam era un clamor universal contra l’imperialisme ianqui, amplis sectors de les joventuts occidentals es varen posar en contra dels Estats Units menys en raó de la seva opacitat informativa o el seu colonialisme prepotent i intervencionista, que per raons ideològiques, polítiques i ètiques. Les parques de color caqui, la indumentària guerrillera, la mimetització del guevarisme militar i militant no van ser només formes de la iconografia visual d’Occident sinó models de conducta temibles i temptadors alhora.

Varen elaborar-ho teòricament i per extens personalitats amb un grau d’influència molt gran als anys 60 i part dels 70. Llavors no era cap cosa estrafolària impulsar la lluita armada perquè venia legitimada per Herbert Marcuse o per Jean-Paul Sartre: Els condemnats de la terra s’havien guanyat el dret a lluitar contra els Estats policials a l’Àfrica i l’esquerra nova no dubtava de la seva legitimitat moral. Sartre havia estat el prologuista del llibre de Franz Fanon destinat a acabar amb el domini dels estats colonials i no colonials sobre els seus pobles i les manifestacions a Berlin o a París o a Roma en defensa de la lluita armada no varen ser només cabòries d’un cap de setmana sinó estratègies de resistència global al capitalisme de la guerra freda.

La força de la raó s’encarnava en la força de les armes contra el capital i els estats per via de sabotatges, atemptats, segrestos i tota mena d’acció guerrillera al carrer o als camps, com la que va acabar amb la vida del milionari i gran editor Giangiacomo Feltrinelli en manipular inexpertament els explosius amb què volia reventar una torre elèctrica a Itàlia.

A l’Espanya franquista era encara més obvi l’ampli ventall de justificacions teòriques i polítiques perquè el mateix règim havia usat i usaria fins al final la repressió militar com a instrument d’intimidació i control polític i social. El naixement d’ETA a Espanya no el motiva només l’ànsia independentista del «poble basc» sinó l’ànsia d’emprendre el final d’un sistema en nom d’un socialisme revolucionari. No s’havia fet mai cap revolució dialogant amb la burgesia monopolista (o no monopolista).

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Aquells partits i ideologies que aspiraven a una nova societat no ho feien a l’espera d’un hipòcrita i covard recompte electoral: res d’això no formava part dels ideals d’escissió que va viure el PCE a Espanya el 1964 per tal de fundar el FRAP pocs anys després (tot i que només tendim a recordar l’escissió dels Claudín, Semprún, Pradera, Solé Tura i Francesc Vicens per via d’exclusió).

Les raons de Puig Antich contra el règim no tenien cap fonament democràtic sinó literalment revolucionari.

Les raons de Puig Antich contra el règim no tenien cap fonament democràtic sinó literalment revolucionari, com revolucionari era el model de societat que animava el guerriller totèmic de la revolució cubana: tot i que al Congo no acabés de prosperar la lluita armada, sempre quedava l’Amèrica Llatina com a laboratori gran de l’experiment petit que havia liderat Fidel Castro a l’Havana el 1959. Per això calia escampar pel món un, dos, tres Vietnam, de manera que la nova esquerra posés contra les cordes el sistema i el sabotatge acabés destruint-lo. Per això Josep M. Huertas Clavería va publicar les seves memòries fa molts anys amb el títol, ara indesxifrable sense una nota al peu, de Cada taula, un Vietnam.

 

Pàgines apassionants

Aquest és el context real que explica la fascinació de Laurence Debray per la biografia dels seus pares i, en particular, Régis Debray: el llibre no amaga una mena de revenja per la inconsistència ideològica i la inconseqüència moral de qui va encarnar el compromís amb la revolució com ningú. Ulrike Meinhof li deia a Günter Grass a finals dels 60 que si visqués a l’Amèrica Llatina agafaria les armes i Debray va agafar-les de veritat marxant a l’Amèrica Llatina. La peripècia que explica la filla és apassionant en les seves primeres cent quaranta planes perquè descobreix alhora els components més ingenuistes d’un projecte de subversió global (sense la més mínima possibilitat de prosperar) i alhora el sacrifici humà, familiar, integral que demana la revolució quan és revolució de veritat: la vida a la selva, els mosquits descomunals, la captura violenta, l’empresonament, les tortures, el judici polític, el desamparament i la vulnerabilitat d’un noi de vint-i-pocs anys determinat a acabar amb el vell món corrupte del capitalisme imperialista mentre era controlat, vigilat, manipulat i utilitzat per Fidel Castro com a instrument crucial de la seva propaganda revolucionària.

Lamentablement, de res d’això no n’hi ha ni una línia a la crònica precipitadíssima d’esciptura i confecció, malgirbada i repetitiva, que ha publicat Jordi Borja al voltant de la creació de Bandera Roja, 1968-1974: el reaccionarisme ètic i polític del PCE, el seu anacronisme històric, el centralisme democràtic i despòtic que havia expulsat personatges importants de la lluita contra el règim i la seva vinculació amb la dictadura soviètica (en particular en enviar els tancs a Praga l’agost de 1968 per acabar amb la seva heterodòxia primaveral) havia obligat un munt de noms encara presents a la vida política i intel·lectual catalana a fundar un nou grup capaç de conquerir el poder, acabar amb el franquisme i destruir el sistema capitalista. Però no hi és la lletra petita ni hi són les motivacions íntimes de molts d’ells a l’hora d’embarcar-se en una mobilització que ara necessita moltes més explicacions i la restitució integral del mapa de conviccions perquè tingui sentit i sigui veritat la seva defensa del pragmatisme i l’acció concreta.

 

Pamflets i ‘octavetes’

Només cal llegir ara alguns dels textos publicats llavors, alguns dels pamflets i les octavetes llençades, alguns dels discursos i les justificacions teòriques per endevinar el garbuix de motivacions immadures i il·lusionisme polític que explica la seva mobilització trepidant, entregada i abnegada. Però no hi ha rastre d’aquesta dimensió completa d’una aventura política estimulant: només el cromo de les bones intencions de constituir un partit a l’esquerra del PSUC però «sense confondre’s amb els partits doctrinaris» (com els diversos marxismes-leninismes en marxa) per tal de defensar «l’acció concreta i possible» des de baix, als barris i a les fàbriques, en plena consagració del «realisme polític i el pragmatisme en l’acció».

Em sembla molt que falten els marcs mentals de fons i de forma, i que aquest enfocament desdibuixa profundament la mena d’acció política i de meta final, revolucionària i demonitzadora de la socialdemocràcia, que emplenava els cors i les discusions de tots ells, dins o fora del PCE.

Ulrike Meinhof li deia a Günter Grass a finals dels 60 que si visqués a l’Amèrica Llatina agafaria les armes i Debray va agafar-les de veritat.

Em sembla molt més veraç el record explícit i la valentia de Laurence Debray quan no amaga les convicciones extenses, nebuloses, potser només sentimentals, però certes d’aquells que creien llavors el que va escriure el seu pare: vencer supone aceptar por principio que la vida no es el bien supremo del revolucionario. Aquest és l’aroma que respirava una joventut que empatitzava i se sentia còmplice dels atemptats mortals d’ETA, que veia amb bons ulls l’activitat guerrillera de la Baader-Meinhof i d’Antonio Negri, que s’emmirallava en els combatents Tupamaros com a model inassolible.

Un diari tan perfectament burgès com El País no va dedicar un editorial a ETA fins quatre mesos després d’aparèixer, i no va condemnar de forma taxativa aquell terrorisme fins temps després que arribés la segona amnistia, a finals del 1977. Fins llavors, boca petita i tàcita complicitat impronunciable, i convindria explicar per què i com, els ets i els uts, més enllà de sentir-nos ara amb la immaculada bona consciència de perfectes burgesos que no hem trencat mai un plat.

 


Laurence Debray. Hija de revolucionarios. Barcelona, Anagrama, 2018. Jordi Borja. Bandera roja. 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la transició. Barcelona, Edicions 62, 2018.