La sentència del judici als dirigents independentistes ha deixat insatisfet gairebé tothom. Als penats, perquè confiaven en la seva absolució, o com a mínim amb un veredicte de culpabilitat amb condemnes que no superessin els 10 anys de presó, que els hagués permès, després de gairebé dos anys de presó preventiva abusiva, obtenir beneficis penitenciaris immediats. Al conjunt de l’independentisme, perquè considera que el judici ha estat polític i creu inassumible tot el que no sigui una absolució. Als partits d’àmbit estatal de dreta i centre-dreta, perquè consideren que la sentència, que ha optat per la sedició en no considerar provada la violència requerida per a la rebel·lió, és massa tova. I a un bon gruix de juristes que consideren que s’ha obert la porta a la limitació del dret de manifestació.

L’independentisme va expressar el seu descontentament sortint massivament al carrer. Primer a través de la iniciativa del Tsunami Democràtic que va bloquejar l’aeroport de Barcelona, seguida de les accions dels CDR i les marxes sobre Barcelona impulsades per l’ANC i Òmnium Cultural que, juntament amb la vaga general convocada pel sindicat minoritari Intersindical CSC, van mig paralitzar Barcelona i bona part de Catalunya el 18 d’octubre i després amb la multitudinària manifestació del 26 d’octubre replicada per SCC l’endemà. Totes elles accions pacífiques per l’absència de violència contra les persones, però amb prou força coactiva per alterar la llibertat de circulació i la vida quotidiana de molts ciutadans.

Tanmateix, el que malauradament quedarà gravat en la retina dels ciutadans no són les multituds autoproclamades pacífiques sinó les imatges de les accions violentes dutes a terme per una minoria de l’independentisme que durant diverses nits van incendiar Barcelona i altres ciutats catalanes, amb la consegüent legítima resposta policial.

Que la immensa majoria de l’independentisme és pacífic se sabia, com també se sabia, però s’ignorava, que hi ha una petita fracció, profundament arrelada en la història, que sempre ha coquetejat amb la violència i que ara s’ha sentit no només legitimada sinó també avalada en la seva conducta per l’actitud d’alguns dirigents independentistes tan frívols com irresponsables.

Fa bé el gruix de l’independentisme a desmarcar-se’n i fan bé els seus dirigents a condemnar la violència tantes vegades com faci falta. El que sobta és que enfront la violència el propi president de la Generalitat hagi sembrat dubtes sobre l’actuació policial i deslegitimat al seu conseller d’Interior, fins al punt d’haver decidit obrir una investigació als mossos.

El debat sobre la violència ha permès passar de puntetes per la minsa resposta institucional a la sentència, tornant-se a fer paleses les disparitats de criteri de l’independentisme. El president Torra va sorprendre a propis i estranys comprometent-se a celebrar un nou referèndum d’autodeterminació. I no va ser fins a una setmana després de la sentència que Junts per Catalunya, ERC i la CUP van acordar impulsar una resolució parlamentària, que no havia de ser votada fins després de les eleccions del 10N, contrària a la sentència i favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació, raó per la qual, en cas de ser aprovada, pot suposar l’obertura d’un nou front judicial.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

La sentència s’ha obeir per respecte a l’Estat de Dret i per la presumpció que els magistrats han estat guiats per l’ànim de fer justícia i no per una pulsió exemplaritzant. Però acatar la sentència no vol dir necessàriament compartir tots els seus arguments, ni pel que fa a la valoració dels fets ni pel que fa als seus fonaments de dret ni a les penes imposades.

Es pot discutir jurídicament presentant recursos al Tribunal Constitucional i al Tribunal Europeu de Drets Humans. I també és lícit discrepar-hi políticament a l’empara de les llibertats d’expressió i de manifestació. Sempre però amb els límits de la protesta violenta i de la utilització sectària de les institucions de tots. La desobediència civil no pot esdevenir desobediència institucional i, en un clima d’alta emotivitat, hauria de prevaler un criteri de prudència, destinat a no empitjorar més la convivència a Catalunya i les relacions institucionals.

El judici no ha estat polític i ha estat just, com ha reconegut Xavier Melero, un dels advocats defensors. Ha estat la resposta judicial de l’Estat a determinats fets punibles realitzats en el context d’un conflicte que la política i les altres institucions no van saber resoldre. Però té efectes polítics. La seva veritat jurídica incideix en la veritat política sobre els esdeveniments de la tardor catalana de 2017 i, per tant, en les responsabilitats polítiques dels actors diversos que van intervenir-hi. Unes responsabilitats que no han estat dilucidades amb claredat i de les que depèn en bona part la possibilitat de crear nous escenaris polítics més positius.

En aquest sentit cal considerar les diferents mesures que puguin atenuar la sort dels condemnats. Començant per recursos davant les instàncies competents. Aplicant amb normalitat el règim de compliments de les penes. Plantejant possibles mesures de gràcia per la via de l’indult que ha de fonamentar-se en raons molt sòlides que ponderin la proporcionalitat entre les penes imposades i el seu efecte en un bé superior com la convivència.

Però s’ha de ser molt clar pel que fa a la impossibilitat de l’amnistia que reclama l’independentisme, en no estar prevista a la Constitució. Una altra possibilitat seria una reforma del Codi Penal per establir i/o modificar tipus penals no contemplats i dels que hipotèticament se’n podrien beneficiar els actuals condemnats per la seva aplicació retroactiva.

Més enllà de la gestió de l’impacte immediat caldrà temps per digerir la sentència, pel que fa als efectes en la societat catalana i en els marcs polítics català i espanyol. Es repeteix, fins al tòpic, que ara toca fer política. Per tant, és determinant crear les condicions que ho facin possible. Les eleccions del 10N a Espanya i unes imprescindibles i urgents eleccions a Catalunya haurien de fer-ho possible.