Alcina, l’òpera de Georg Friedrich Händel, és una història d’enganys i de miratges, d’artificis i d’il·lusions, com la de l’eterna joventut. Cecilia Bartoli fa una pila d’anys que trepitja els escenaris i sap que aquell fingiment, la por a envellir, és cosa vana. Per això en els darrers temps la mezzosoprano comparteix el cant amb la direcció artística del Festival de Pentescosta de Salzburg en el que, entre diverses actuacions, cada any hi representa una òpera que ella mateixa protagonitza i que després es presenta al festival d’estiu de la ciutat on va nàixer Mozart. Aquest any ha estat la història de la fetillera que Händel va compondre a partir d’un episodi d’Orlando furioso, el poema èpic que va escriure Ariosto al segle XVI. El resultat ha estat brillant des de tots els punts de vista, amb una Bartoli molt potent.

L’Alcina que s’ha vist a Salzburg és una embruixadora molt humana, necessitada d’amor i de tendresa, a qui la vellesa, el pas del temps, horroritza. Però també és d’un egoisme extrem. Si normalment Alcina transforma els homes que ha usat i dels que se n’ha cansat en elements de la natura, majoritàriament en animals, però també en plantes, en elements vius, en la posada en escena que firma Damiano Michieletto no hi ha lloc per cap altre mena de vida a la seva illa màgica. Els seduïts són convertits en pedres o troncs d’arbres secs, presents en bona part de la representació darrera d’un gran vidre que divideix l’escenari i que fa de pantalla amb imatges visuals molt poètiques, però sobretot és una divisòria entre dos móns.

La idea del mirall és la clau de la posada en escena. És el que separa la màgia de la realitat. Alcina es busca al mirall, però sap que la imatge que li torna és la d’una dona vella. L’encanteri només desapareix quan Ruggiero, el darrer seduït a qui la seva promesa Bradamante ha anat a rescatar, trenca l’espill. Amb la trencadissa la maga perd tots els seus poders i amb ells, tots els múltiples enganys i artificis, els que ella havia creat, però també els que arriben de fora l’illa, com el de Bradamante disfressada d’home del que Morgana, germana d’Alcina, s’enamora bojament.

 

Cecilia Bartoli a ‘Alcina’ de Händel, al Festival de Salzburg. © SF / Matthias Horn.

 

Sense respiració

La posada en escena permet a Bartoli lluir tot el seu catàleg teatral, a més del vocal. I si la veu ja no té la frescor que havia tingut, les seves agilitats són encara un exercici que deixa sense respiració, no a ella, ans al públic. El seu final tan teatral, tan de diva, que li munta Michieletto portant a aquest moment fatal l’ària Mi restano le lacrime que normalment va un mica abans, demostra que la Bartoli no és una artista, és una artistassa.

Els pianissimi de Philippe Jaroussky en el paper de Ruggiero amb els seus crescendo competien amb els de la Bartoli. Si a vegades sembla que al contratenor li falta presència escènica, la prestació vocal ho fa oblidar. Els sentiments oposats que sent el seu personatge al final, la nostàlgia per un món que ell mateix ha enfonsat, la va reflectir de manera excel·lent cantant Verdi prati.

La soprano Sandrine Piau va ser una Morgana sexy i una mica còmica, i vocalment potent. La mezzosoprano Kristina Hammarström, poc coneguda aquí, va ser una Bradamante molt competent. La seva ària Vorrei vendicarmi, plena d’agilitats i canvis d’esperit la va cantar de manera impecable. Completaven el repartiment Christoph Strehl (Oronte) i Alastair Miles (Melisso).

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Normalment s’elimina el personatge d’Oberto, el nen que busca al seu pare. En aquesta producció hi és i se li dona un paper que no és menor. El cantava Sheen Park, membre dels Nens Cantaires de Viena, amb una veu molt bonica i amb una afinació perfecta.

L’orquestra era Les Musiciens du Prince-Monaco, un conjunt al servei de Bartoli  que sota la direcció de Gianluca Capuano va oferir una Alcina molt ritmada amb moments de gran intensitat poètica com el que trametia el violoncel que acompanya el lament de Morgana Credete al mio dolor al tercer acte. El cor era el Bachchor Salzburg.

El Festival de Salzburg ha estrenat aquest any una versió infantil d’Alcina amb el títol Der Gesang der Zauberinsel (La cançó de la illa encantada) amb text i música del compositor alemany Marius Felix Lange, autor de diverses obres per a nens. El programa infantil és un vehicle que permet pujar a l’escenari als participants en el projecte dedicat a joves cantants que el festival promociona. El paper de Bradamante el cantava, i molt bé, la mezzosoprano Carmen Artaza, nascuda a Sant Sebastià i formada a Alemanya.

Alcina, vista el 8 d’agost al Haus für Mozart de Salzburg.
Der Gesang der Zauberinsel, vista el 11 d’agost a la Grosse Universitätsaula de Salzburg.