Sense gairebé adonar-nos-en anem observant com defalleix l’horitzó humanista per a donar pas a l’horitzó posthumanista i transhumà. El món construït sota el vincle entre l’autor i els lectors ha deixat pas a l’establert entre els espectadors/protagonistes i les imatges. El text com a fundador de la nostra cultura científica i espiritual ha deixat pas a l’algoritme desvetllador o espia dels nostres desitjos. Expressions com màgia, plaer, desig o poesia eren considerades antigament manifestacions evocadores de la bruixeria, de la qual els homes i dones vivien pendents.

No obstant això, els termes que avui colonitzen l’acció dels homes són post, nusos, xarxa, connectivitat, mobilitat i comunicació. Com ho adverteix el filòsof Peter Sloterdijk a Regles per al parc humà la ràdio el 1918 i la televisió el 1945 ja marquen l’inici d’una societat postliterària, postepistolar i, en conseqüència, posthumanística. La trobada que va provocar el renaixement dels ideals humanistes en les cultures grega i romana per enderrocar la mentalitat rígida i fosca de l’Europa Medieval és considerada per alguns un estadi que estem deixant definitivament enrere. La Il·lustració, la Revolució francesa i la Revolució burgesa són una prolongació dels ideals renaixentistes.

El que avui percebem com a canvis subtils gairebé imperceptibles són en realitat canvis enormes i profunds que afecten la condició humana. La societat literària que ja hem deixat enrere, encara que segueix tenint en l’àmbit de les elits culturals una enorme influència, està sent substituïda per una societat que ja pensa en termes d’immortalitat, de la vida més enllà de l’individu.

La ment humana s’està preparant per aconseguir la immortalitat allunyant-se del dol i del contacte amb la mort.

L’home vitruvià de Leonardo da Vinci ja no pot ser representat com la perfecció corporal sinó com una ment i una consciència més enllà del cos; o com ho planteja Friedrich Saurer en la seva proposta New Vitruvian woman. La genètica, robòtica, realitat augmentada, nanotecnologia, la immortalitat, la digitalització, el cervell connectat, la intel·ligència artificial, la criogènia, la immortalitat, el rejoveniment, la fi de les malalties o uploading (transferir el contingut al nostre cervell) determinen el nou home i dona. De l’ètica de l’home anem avançant cap a una ètica de les màquines.

La crisi de l’humanisme o l’ocàs de l’humanisme està sent utilitzada pels moviments socials i polítiques d’esquerra per a tornar a posar sobre la taula conceptes com l’eurocentrisme, el masclisme, l’antropocentrisme o l’ecologisme en la seva variant de denúncia de l’emergència climàtica. Les empreses tecnològiques i de la comunicació, els nous moviments socials d’inspiració marxista i la ciència vinculada a imaginar un món on les màquines fonen un nou home o dona són factors que edifiquen la fi d’un temps i el definitiu inici d’un de nou.

Rosi Braidotti en el seu assaig El posthumà indica: «partint de l’íntima i productiva connexió entre els subjectes humans i els artefactes tecnològics, i de la consegüent impossibilitat teorètica de mantenir-los separats, Verbeek al·ludeix a la necessitat d’una inflexió postantropològica que connecti l’humà amb el no humà…». Els dilemes ètics que plantegen són molts però el que cal observar és que una sèrie de centres de creació d’opinió ja s’han posat en marxa per a abraçar un nou paradís sense considerar els seus efectes negatius.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La societat literària que buscava ordenar, educar els homes i dones per a generar una àmplia base de consens social, autoritat i jerarquia ja ha estat desbordada, definitivament desbordada. L’observació de Sloterdijk que la humanitat consisteix a «escollir els mitjans d’amansiment i renunciar als de desinhibició per desenvolupar la mateixa naturalesa” ja no té en la societat literària el factor clau d’ancoratge de l’home a la societat.

Des dels anys 30 del segle passat, anem cap a un nou món on veiem el que passa però no sabem cap a on hem de mirar.

Un clar exponent d’aquesta superació del vincle entre els escriptors, el saber i els ciutadans per la via del text el trobem en un despertar espiritual cap a noves formes de sentir-se millor amb un mateix. La lectura de la Bíblia, l’Alcorà, o la Torà va perdent el seu paper com a vehicle per conèixer-se un mateix. On abans influïa la religió, ara noves ofertes pseudoreligioses o gurus de superació personal van ocupant el seu lloc.

 

No morir

T.S. Eliot en el seu assaig La unitat de la cultura europea exposa: «ningú no pot deslliurar-se del punt religiós, perquè, al capdavall o es creu o no es creu». I tenia raó si no fos pel fet que avui tothom creu en qualsevol cosa. La religió, el cristianisme, el judaisme i l’islamisme són religions massa vinculades als textos, a la seva contínua lectura i relectura per poder competir amb creences orientades a la fe des de la tecnologia o la ciència. La consolació després de la mort d’un familiar recolzant-se en la fe i la religió és molt efectiva però ho és més l’expectativa que amb un nou avanç tecnològic aquesta persona no moriria.

La ment humana s’està preparant per aconseguir la immortalitat traspassant la ment del cervell humà a la màquina i allunyant-se del dol i del contacte amb la mort. A conseqüència d’aquesta evolució, es va imposant en la societat una confiança cega en l’especulació científica i una desconfiança també cega que la religió sigui l’eix per desenvolupar una vida.

George Steiner en el seu assaig El castell de Barbablava ens deixa una observació precisa d’allò a què ens enfrontem: «Ja una part important de la poesia, del pensament religiós, de l’art ha desaparegut de la immediatesa personal per entrar en la custòdia dels especialistes». La societat postliterària es podria definir com el triomf de la imatge sobre la paraula. És una cultura independent de la paraula, de productors d’emocions en homes i dones domesticats per les expectatives de la ciència. La fi de la societat literària inaugura, des dels anys 30 del segle passat, un ascens continu cap a un nou món on podem veure el que passa sense saber, en canvi, cap a on hem de mirar.