La dissolució anticipada de les Corts Generals i la convocatòria d’eleccions per al 28 d’abril ha posat fi a la legislatura més accidentada d’ençà de la recuperació de la democràcia. A aquesta XII legislatura s’hi arribava després que els resultats de les eleccions del 2015, caracteritzades pel retrocés dels partits tradicionals, per l’emergència dels nous partits, Podemos i Ciutadans, i per la inhibició de PDeCAT i ERC, immersos en el procés sobiranista, forcessin una inèdita repetició dels comicis.

Aquelles eleccions les havia guanyat el PP, però Mariano Rajoy, de manera insòlita, va renunciar a intentar la investidura i el nou líder socialista Pedro Sánchez va intentar-ho i va assolir un acord programàtic de 200 punts amb Ciutadans, del qual un Podemos amb expectatives de fer el sorpasso als socialistes no en va voler ni sentir a parlar. La conseqüència va ser una investidura fallida i la repetició de les eleccions generals al juny del 2016 en què el PP es va recuperar lleugerament i el PSOE es va ensorrar mentre que Podemos i Ciutadans, malgrat lleugeres oscil·lacions, van fer palesa la seva consolidació. En aquesta ocasió Ciutadans, exhibint la seva condició de partit frontissa, i sense exigir la retirada de Rajoy, va arribar a un pacte amb el PP que, en absència d’altres aliats viables, només es podia materialitzar amb l’abstenció del PSOE.

L’única alternativa era l’entesa d’aquest partit amb Podemos i el conjunt de partits d’àmbit no estatal, inclosos els independentistes, una entesa que des de les files socialistes (el mateix exsecretari general Alfredo Pérez Rubalcaba) es va batejar com un govern Frankenstein i va ser descartada. La negativa de Sánchez a abstenirse i a afavorir la investidura de Rajoy –una posició contestada internament per part d’alguns barons i vells dirigents que temien una nova convocatòria d’eleccions en un moment en què el PSOE travessava les seves hores més baixes–, va acabar provocant la seva renúncia a la secretaria general del partit i l’abandonament de la seva acta de diputat obrint una profunda crisi a la si del partit.

Finalment Rajoy va ser investit president del govern amb l’abstenció de tot el grup socialista tret de 15 diputats que hi van votar en contra, entre els quals els diputats socialistes catalans, sancionats amb una multa de 600 euros, una posició, a més que va comportar la renegociació del protocol de relacions entre PSOE i PSC vigent des de 1978 i que va acabar reduint l’autonomia del PSC. Els socialistes entraven en una fase d’interinitat fins al XXXIX congrés, celebrat el juliol del 2017, que es va cloure amb el retorn de Sánchez a la secretaria general gràcies a unes eleccions primàries en les quals es va veure avalat per més de la meitat dels electors i va superar la dirigent andalusa Susana Díaz i el basc Patxi López.

El retorn de Sánchez, que en no ser diputat no podia exercir de cap de l’oposició, va coincidir amb l’inici de la tardor catalana. De la seva mà el PSOE va donar suport a l’aplicació de l’article 155 a Catalunya després del referèndum de l’1 d’octubre i de la declaració d’independència del dia 27, encara que fent de contrapès a Ciutadans que aspirava a un 155 més dur.

L’allunyament socialista dels partits independentistes era tan explícit que Sánchez va titllar de racista i de Le Pen de la política espanyola el president Quim Torra. Una setmana després, quan Sánchez va decidir presentar una moció de censura contra Rajoy, l’independentisme es convertiria en el seu aliat circumstancial.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Aquesta moció de censura va tenir com a desencadenant la sentència del cas Gürtel que condemnava el PP a pagar una multa com a partícip a títol lucratiu de la trama corrupta i acreditava l’existència d’una caixa B que finançava el partit. Era la constatació definitiva que el PP havia emparat i s’havia aprofitat de la corrupció. En un moment en què la corrupció i els partits polítics eren percebuts com els principals problemes dels espanyols, el PSOE va tractar de recuperar la iniciativa política. Podemos, escarmentat per les conseqüències internes i externes de la seva negativa en la legislatura fallida, ben aviat va secundar la iniciativa mentre que Ciutadans se’n va desmarcar i va acabar quedantse sol amb el PP en el rebuig a la moció. Aquesta va comptar amb el suport de la resta de grups de la cambra i amb l’abstenció dels nacionalistes canaris.

La pèrdua del govern va provocar la retirada de Rajoy de la vida política i la celebració del XIX congrés del PP, el primer que triava el seu nou líder mitjançant un sistema d’eleccions primàries. La presidència del partit se la van disputar la fins aleshores vicepresidenta i principal responsable de la implementació de l’article 155 a Catalunya, Soraya Sáenz de Santamaria, la secretària general del partit Maria Dolores de Cospedal i el vicesecretari general de comunicació del partit Pablo Casado en entredit a causa de la sospita d’irregularitats i tracte de favor en l’obtenció dels seus títols acadèmics, qui, malgrat això, es va acabar imposant.

El nou líder, en clara competència amb Ciutadans, ha anat endurint el seu discurs no només pel que fa a la qüestió nacional sinó també en aspectes relatius a la fractura esquerradreta, en especial com a conseqüència de la sobtada irrupció de Vox a les eleccions andaluses. És en aquest sentit que s’ha d’interpretar el recent qüestionament del pacte d’estat contra la violència de gènere o la proposta d’enduriment de les condicions per a l’avortament.

L’arribada de Sánchez a la Moncloa gràcies a la primera moció de censura exitosa des del restabliment de la democràcia a Espanya va coincidir amb la investidura in extremis de Quim Torra i va donar lloc a un govern que va permetre l’aixecament de l’article 155. El mes de juny s’inaugurava amb un nou govern a Espanya investit gràcies al vot favorable de l’independentisme i amb un nou govern independentista que van donar lloc a una certa distensió. Els polítics presos seguien a la presó, tot i que de seguida van ser traslladats a Catalunya. La instrucció judicial seguia el seu curs, però els dos governs es van emplaçar a recuperar el diàleg i el funcionament normal dels mecanismes intergovernamentals aturats des de feia anys. Els presidents Sánchez i Torra van mantenir diverses trobades igual que els segons nivells encapçalats per la vicepresidenta Carmen Calvo, el vicepresident Pere Aragonés i la consellera de presidència Elsa Artadi. Mentrestant, l’advocacia de l’estat va descartar la rebel·lió i va rebaixar la petició de penes a sedició i malversació mentre que la fiscalia, malgrat la designació d’una nova fiscal general, la va mantenir.

El govern de Sánchez ha estat el més minoritari dels que hi ha hagut mai a Espanya i no ha comptat amb aliats estables, circumstància que li ha complicat la governabilitat. Tot i això ha estat capaç d’aprovar 13 lleis i 25 decrets llei alguns dels quals d’elevat valor simbòlic i amb contingut social. S’ha recuperat la sanitat pública instituïda al seu dia i també derogada pel PP, s’ha aprovat un pacte d’estat contra la violència de gènere, s’han apujat les pensions, el salari mínim i el sou als funcionaris, s’ha incrementat la protecció als menors, s’ha avançat en la lluita contra la pobresa infantil i s’ha treballat per assolir els compromisos de l’agenda 2030 encaminada a erradicar la pobresa i afavorir el desenvolupament sostenible i igualitari a nivell planetari.

El govern de Sánchez ha estat el més minoritari que mai hi ha hagut a Espanya.

No ha pogut derogar la llei mordassa, ni la reforma laboral, ni avançar en el tractament de l’eutanàsia, ni agilitzar el vot rogat, ni promoure la igualtat laboral i reduir la bretxa salarial, ni millorar les condicions d’accés a l’habitatge de lloguer ni avançar en el desenvolupament de la memòria històrica més enllà del compromís de traslladar les despulles de Franco. I si en alguns casos no s’ha avançat ha estat més pels interessos estratègics dels partits de l’oposició que no pas per l’existència de desacords de fons. Però sobretot no s’han pogut aprovar els pressupostos. Encara que Sánchez comptava amb el suport de Podemos i del PNB, el rebuig d’ERC i del PDeCAT, juntament amb el del PP i Ciutadans, n’ha impossibilitat la tramitació i ha precipitat la convocatòria d’eleccions.

La negativa dels partits independentistes, però, no ha tingut a veure amb el contingut dels pressupostos sinó que ha estat supeditada a l’evolució de les converses entre els respectius governs en la perspectiva de canalitzar la crisi catalana. L’exigència del govern català d’incloure el dret d’autodeterminació, el coneixement dels 21 punts que Torra va traslladar a Sánchez en la trobada del passat desembre i, sobretot, la polèmica qüestió del «relator», que va desfermar les ires de Ciutadans i PP i que va dur a la convocatòria d’una manifestació amb el lema «Per una Espanya unida. Eleccions ja», van fer vessar el got. El temor del PSOE a semblar presoner dels partits independentistes a les portes de la campanya de les eleccions autonòmiques, municipals i europees va provocar el trencament del diàleg amb els partits independentistes impossibilitant la tramitació dels comptes. Això, juntament amb la interpretació per part del PSOE que la manifestació va ser un fracàs en termes de mobilització, i que a més va fer visible l’aliança estratègica entre PP, Ciutadans i Vox, ja que per primera van mostrar-se junts en públic, va desencadenar la dissolució anticipada.

Una derivada dramàtica del ‘procés’ ha estat la ingovernabilitat, tant a Catalunya com a Espanya.

Les expectatives no són les ideals per als socialistes però possiblement aquest sigui el millor dels pitjors moments per a ferho perquè, convocant ara, el PSOE espera treure rèdit de la seva condició de víctima. A una banda hi té l’oposició desfermada de PP i Ciutadans, que acaben de pactar amb Vox a Andalusia i configuren una possible alternativa de govern a Espanya. A l’altra, els independentistes als qui ha ofert diàleg i un tractament favorable als interessos de Catalunya als pressupostos però sense serne ostatge, i que aquests han refusat. A més, ho fa en un moment en què Podemos es troba afeblit per una nova crisi interna arran de la sortida d’Íñigo Errejón que ha decidit unir-se al projecte de Manuela Carmena a Madrid.

La progressiva dretanització de Ciutadans, el retrocés del PP en benefici de VOX i el desencantament amb Podemos pot permetre al PSOE recuperar la condició de primera força política, una posició que no ocupa des del 2008. Que guanyi les eleccions no vol dir, però, que pugui seguir governant. Les enquestes revelen un panorama molt obert amb tres escenaris possibles: que PP, Ciutadans i Vox tinguin majoria; que PSOE sumi amb Ciutadans; o que l’única majoria possible torni a ser la que va fer possible la moció de censura.

O Espanya deixa de ser una excepció i els partits estatals comencen a pactar entre ells o –per més que el sistema de partits hagi canviat i estigui cada vegada més fragmentat– la importància dels partits catalans per garantir la governabilitat espanyola seguirà sent una constant. La gran incògnita és quin comportament tindrà ERC, força a la qual totes les enquestes atorguen uns resultats formidables, i com es presentarà el PDeCAT. I, si segueixen desentenentse potser caldrà articular una proposta des de Catalunya, més enllà del PSC i els Comuns, partidària no només d’implicarse en la governabilitat sinó també de governar, que posi fi a una derivada dramàtica del procés que no ha estat la independència sinó la ingovernabilitat, tant a Catalunya com a Espanya.