En primer lloc va ser El furgatori (Labreu, 2006), una mena de conte bucòlic o meravellós on Josep Pedrals (Barcelona, 1979) reconstruïa els fragments d’un dietari, els apunts d’un projecte de novel·la i els poemes i les cançons, a la manera d’un costumari folklòric, que un amic seu, un tal Quim Porta, havia escrit i recollit durant les seves estades a Bolló, un poble que sembla ancorat uns quants segles enrere, potser a l’època de Gargantua i Pantagruel, i on el que importa és la satisfacció de les necessitats físiques, de totes les menes de fam i de set, la vulgaritat sense complexos, una encomanadissa alegria de viure sense fre.

Després va venir El romanço d’Anna Tirant (Labreu, 2012), que s’obre en dues direccions arran de les queixes que Josep Pedrals rep de Quim Porta per la manera que ha tingut d’editar els seus textos: d’una banda, mentre recorren Barcelona, i cada nom de carrer que trepitgen estableix el sentit de les reflexions que desgranen i se’ls converteix en un estímul per a l’especulació literària, discuteixen i comenten l’obra anterior; d’una altra, es llegeix el nou llibre de Quim Porta, el viatge iniciàtic d’Anna Tirant, una al·legoria escrita com si fos un romanç medieval, i que Josep Pedrals també ha de repassar i corregir.

A la trilogia ‘Els diaris de Bolló’ no se sap si el que es llegeix és una vida escrita o una ficció viscuda.

Finalment, el cicle es tanca amb Els límits del Quim Porta (Labreu, 2018): aquí l’autor d’El furgatori i d’El romanço d’Anna Tirant ja ha desaparegut sense deixar cap rastre –només queda l’obra, i Josep Pedrals i tres amics més n’esdevenen els escoliastes. Gràcies a l’augment immesurable de l’entusiasta intoxicació alcohòlica que no permeten que els abandoni, durant deu jornades cada vegada més al·lucinatòries i tràgiques –contrapuntejades amb uns poemes de caire barroc on triomfa la poesia de l’indefinit, del fugaç, de l’efímer que deixa entreveure l’etern a pesar d’esvair-se a l’instant, dialoguen sense treva i amb un feliç vagabundejar sobre qualsevol matèria digne de ser discutida, que són totes, des dels misteris de la creació literària fins el procés de destil·lació del whisky: és la cloenda memorable de la trilogia Els diaris de Bolló que Josep Pedrals ha elaborat durant dotze anys, un experiment literari complexíssim i de múltiples cares –en té tantes, que endinsar-s’hi una sola vegada segurament deu ser com no haver-ho fet mai, un camp d’exercicis i entreteniments –no se sap si el que es llegeix és una vida escrita o una ficció viscuda, un gimnàs de l’enginy on les històries que es volen i no es volen contar es van demolint al llarg de les pàgines en un joc incessant d’escriptures –l’autèntic protagonista dels tres llibres és la literatura mateix– que es repliquen i es desdoblen fins el vertigen, la nàusea, el somni i la mort.

 

La crida del joc

En tots tres llibres hi ha aventures i intrigues, encara que no admetin el qualificatiu d’ortodoxes, hi ha malentesos i situacions jocosament absurdes i còmiques, i Josep Pedrals crea expectatives argumentals que el lector devora amb fruïció, com si estigués immers en la lectura d’un fulletó imaginat per un dement. Però també és veritat que es tracta d’una trilogia que no és apte per als lectors que els agrada llegir com si veiessin un telefilm narrat amenament, realista, coherent i versemblant, sinó que busca un destinatari diferent: algú que no s’espanti amb el que Kundera anomenava «la crida del joc», que li plagui, en comptes de seguir una història, topar amb un seguit d’episodis vagament interconnectats que no dibuixen caràcters ni fan avançar la trama, sinó que resulten un fi en si mateixos, a la manera de Sterne al Tristam Shandy o Diderot a Jacques i el seu amo; algú que es diverteixi amb l’emoció de l’orgia verbal, amb la vida sexual de les paraules, amb la promiscuïtat sintàctica, amb erudicions babèliques sobre les ambigüitats semàntiques, a la manera de Julián Ríos i Larva; algú, en definitiva, que no li sàpiga greu entrar en el món de les meravelles, en el territori de l’excés, de l’exageració i de l’imprevisible, a la manera de Rabelais, que es deixi seduir i endur per «la ficció generosa» que Josep Pedrals esmenta en un dels poemes de l’últim volum. 

A ‘El romanç d’Anna Tirant’ reuneix els tres camins del pensament clàssic, l’estoïcisme, l’epicureisme i el cinisme.

«Lo que queda de un libro no son frases, ni citas, ni siquiera palabras, sino un gusto en la boca, una euforia particular, el trazo de un arco, el de una puerta mudéjar; a veces un malestar», deia Severo Sarduy: és el que passa amb Josep Pedrals, capaç de suscitar en el lector la peculiar «eufòria» que converteix cada pàgina en alguna cosa memorable, no només pel peculiar paladeig del llenguatge, de la seva matèria sonora, de la plasticitat del seu verb, no només per la mirada aguda, el sarcasme i la insolència, la riallada sorollosa i corrosiva que planegen per sobre de cada pàgina, sinó pel vast sistema de referències literàries, artístiques i filosòfiques –com si fos sense voler, a El romanç d’Anna Tirant reuneix els tres camins del pensament clàssic, l’estoïcisme, l’epicureisme i el cinisme– que hi congrega virtuosament.

 

La partitura del text

«Sempre he tingut la poderosa motivació de l’ambició literària, i he estudiat de manera infatigable les paraules, les figures, els mitjans, els secrets gràcies als quals l’estil arriba als altres amb la potència intel·lectual o amb la força de l’esperit. Ha estat la meva manera d’esdevenir persona», respon Josep Pedrals quan una de les amistats que l’acompanyen al llarg d’Els límits del Quim Porta li retreu la seva falta de perspicàcia per construir una obra accessible i sense retòrica i lluny dels laberints de la seva intricada mitologia personal, de la seva subjectivitat. «Escrivia per a mi», pensa quan és interpel·lat per a qui ho feia, però acaba dient «Escric per a les paraules», potser perquè la missió de l’escriptor en la batalla contra la tenebra i la mort
–Josep Pedrals i els seus amics ja han arribat a l’infern sense sortida d’on no poden ni saben escapar– és retornar la brillantor a la paraula, una activitat que li procura la vehemència i el desassossec del místic.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

L’escriptura de Josep Pedrals és un exercici intel·lectual riquíssim que no renuncia a concebre la literatura com una aventura hedònica, com una forma de plaer on hi conviuen harmoniosament –i insòlita– la profusió barroca i una mena de vacuïtat frívola que el du a ironitzar explícitament sobre l’abast de les seves contradiccions: «Contemplant la fragmentació i descomposició del subjecte fruit de la postmodernitat, la meva pregunta és: / Per què sento l’exigència de ser conseqüent amb jo mateix?», es llegeix a El romanço d’Anna Tirant.

O, potser, l’escriptura de Josep Pedrals seria un projecte literari que només s’esdevé en el lloc de la pàgina, una empresa que no és figurativa ni abstracta, com si fos la simulació d’un escenari que s’assemblaria força a una dinàmica instal·lació artística on no hi haguessin espais sagrats ni discursos intocables, on no hi hauria autor ni autoritat: El romanço d’Anna Tirant aprofita, reescriu i revitalitza El furgatori, de la mateixa manera que Els límits del Quim Porta ho fa amb els anteriors, com si s’esborressin les diferències entre els textos originals i els comentaris i la trilogia d’Els diaris de Bolló fos el resultat d’una producció col·lectiva. No deu ser en va que Josep Pedrals, a les acaballes del tercer volum, faci aquesta advertència al lector:  «No oblidis, a partir d’ara, que la teva lectura és la bona. Tu, Ull de la Providència, executes dins teu la partitura del text».