L’ascens dels totalitarismes als anys 30 del segle passat va ser un fenomen fonamentalment occidental. Com ho va ser també el detonant del crac del 29 i de la gran recessió que el va seguir. Si ara retornem a una certa època extremista, aquesta té un àmbit molt més ample, perquè és global, i uns agents en canvi molt diferents: no hi ha com aleshores dues forces gairebé simètriques, militaritzades i dogmàtiques, que ocupen tot l’escenari i fins i tot marquen l’agenda política, sinó un únic vector en ascens a tot el món, i aquest és un nacionalisme populista versàtil, sovint racista i xenòfob, proteccionista i obsessionat sobretot en el control de les pròpies fronteres, sobiranista en definitiva.

La dada més significativa és la victòria de Trump a les eleccions presidencials el desembre del 2016, resultat de la deriva del republicanisme americà cap a l’extrema dreta. La Casa Blanca segueix essent la referència universal, de manera que ja no hi ha hagut tanta sorpresa en tot el que ha succeït després. No ho ha sigut que un polític com Bolsonaro sigui president del Brasil o que el partit d’extrema dreta Alternative für Deutschland sigui el tercer partit parlamentari, la principal força de l’oposició a la gran coalició de centreesquerra majoritària al Bundestag, i tingui ja presència a tots els parlaments regionals de la República Federal d’Alemanya, un fet insòlit des del 1945.

Hi ha fenòmens que són anteriors, però en perfecta sintonia, sobretot a Àsia, com la victòria de la dreta nacionalista dura del Baratiya Janata Party, de Narendra Modi, fa ja quatre anys, la del violent president de les Filipines, Rodrigo Duterte en fa dos, o la deriva d’Aung San Suu Kiy, la dona més poderosa de Myanmar, heroïna de la transició democràtica i premi Nobel de la Pau, però ara còmplice del genocidi a què es troba sotmès el poble rohingya.

L’ascens de les ultradretes arreu o la dretanització de forces abans moderades, també aquí, és fruit de la crisi del 2008 i de les seves conseqüències pel que fa a l’augment de les desigualtats i a l’empobriment de les classes mitjanes a tot el món. Succeeix al final de l’època coneguda ja com de la Gran Moderació, que es va caracteritzar per la sortida de la pobresa de centenars de milions de persones del que havia estat fins ara el Tercer Món, gràcies a la globalització econòmica i tecnològica, és a dir, a l’obertura de mercats mundials i a la internacionalització de la cadena de producció de valor.

Les ideologies neoliberals que van fonamentar aquesta evolució van entrar en fallida amb l’enfonsament del capitalisme de Wall Street al 2008 i la massiva intervenció dels estats en la resolució de la crisis, primer la bancària i després fins i tot la industrial. Les ideologies alternatives ja havien anat naufragant, una darrere l’altra, en els anys anteriors, des de l’enfonsament del comunisme fins al gran reajustament de l’Estat del benestar promogut pel partit matriu de la socialdemocràcia que és l’alemany SPD, al qual li va fer fugir bona part del seu electoral tradicional en direcció a l’extrema esquerra primer i a l’extrema dreta després.

El buit l’estan omplint els populismes. Els d’esquerra, ràpidament decantats a fer de crossa de la socialdemocràcia en crisi, i els de dreta, abocats a emular les seves referències històriques feixistes i totalitàries. Ara l’enemic ja no és la democràcia, que pot actuar fins i tot com a instrument de l’autoritarisme, tal com s’ha vist al Brasil. L’enemic és l’Estat de dret, les institucions, els equilibris de poder i els contrapesos, que sovint són també internacionals i, per tant, els més detestats. La base ideològica és el ressentiment, contra les elits locals i contra les elits globals, emblema i exemple d’una globalització convertida en l’origen de tots els mals, i especialment dels moviments migratoris, autèntics bocs expiatoris dels extremismes excloents i xenòfobs d’arreu.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El repte per a les idees liberals i democràtiques no són els populismes sinó el buit que els crida i que ells omplen quan falten idees i forces amb capacitat per guanyar a les urnes i per governar després amb responsabilitat. Però el repte més gran, d’impossible solució aïlladament en un sol país, per gran que sigui, és aconseguir la gobernança de la globalització en el aspectes creixentment més conflictius, derivats de l’escalfament global, els grans moviments migratoris, l’envelliment de la població en el món més desenvolupat, la corrupció i la gran delinqüència o la inseguretat en les grans conurbacions. La gestió deficient d’aquests problemes, tots amb una forta dimensió internacional, serà el detonant que pot impulsar les forces autoritàries i d’extrema dreta en el seu assalt al poder a través de les urnes, cavalcant els cavalls de la por i el ressentiment.