En el moment d’escriure aquestes ratlles, el procediment judicial que involucra els principals líders del procés es troba en la fase de judici oral. És evident que existirà per part de les defenses dels acusats la voluntat de justificar, des d’un punt de vista jurídic, les actuacions dutes a terme durant la tardor de l’any 2017. A hores d’ara, i en aquest sentit, una part dels acusats i testimonis han fet ja referència a la noció de dret a l’autodeterminació dels pobles, subratllant la seva condició de principi o norma establerta en el dret internacional. Aquest element serà també, de ben segur, introduït per part dels advocats defensors en els seus informes finals.

Sens dubte, les defenses en el procés de referència tenen tot el dret a utilitzar els arguments que creguin que poden jugar a favor dels seus representats. Això no obstant, aquest fet dóna peu també a una anàlisi més objectiva i ponderada de la qüestió.

El concepte de dret a l’autodeterminació s’ha utilitzat en diversos casos de la nostra història recent per justificar declaracions unilaterals d’independència en contextos diversos, amb resultats també força divergents, tant des del punt de vista de la reacció dels diversos estats integrants de la comunitat internacional, com de la dels organismes i organitzacions internacionals amb capacitat de decisió o opinió sobre aquesta matèria.

En aquest sentit, si bé és cert que amb la caiguda del mur de Berlín i el col·lapse de la Unió soviètica un grapat de nous Estats varen sorgir i ser reconeguts a nivell internacional, també ho és que fruit precisament de les tensions vinculades a l’emergència d’un nou mapa europeu, determinades minories o comunitats nacionals del si d’alguns d’aquests nous estats, particularment de l’antiga Unió soviètica, varen procedir unilateralment, a la seva vegada, a declarar la independència. Aquestes declaracions van donar lloc a situacions de tensió o fins i tot conflictes armats (alguns dels quals, per cert, avui encara duren i alimenten tensions geopolítiques especialment complexes), així com a una pràctica manca de reconeixement en el context internacional.

Parlem, així, de les aspiracions dels territoris d’Ossètia del Sud i Abjàsia respecte de Geòrgia, l’autoproclamada independència de Transnístria respecte de Moldàvia, així com del conflicte del Nagorno-Karabakh. Sí que va prosperar en canvi l’any 2008 (en una mesura i circumstàncies que comentarem després) la secessió de Kosovo respecte de Sèrbia. Per contra, la decisió del territori de Crimea d’autodeterminar-se a través de referèndum i separar-se d’Ucraïna per a passar a formar part de la Federació Russa no ha trobat empara internacional, i a més no ha estat avalat el referèndum corresponent per part de la Comissió de Venècia del Consell d’Europa.

Fora de l’Europa de l’est val la pena mencionar així mateix com el Consell de Seguretat de Nacions Unides ha condemnat la declaració unilateral d’independència dels territoris de Xipre del Nord i l’autodenominada República Srpska. Cal aclarir però que en ambdós casos la reacció del Consell de Seguretat no es deu a la consideració de la unilateralitat com a il·legal des del punt de vista del dret internacional, sinó al fet que els processos esmentats varen tenir lloc en un context d’ús il·legítim de la força i violació d’altres normes imperatives del dret internacional.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

El Quebec i Escòcia

Finalment, dos casos especials que cal citar en aquest context són la celebració de referèndums relatius a la secessió del Quebec respecte del Canadà i d’Escòcia pel que fa al Regne Unit. L’element determinant en ambdós casos, en els quals, per cert, el «no» es va imposar al «sí» (en dues ocasions en el cas del Canadà), fou no tant la fonamentació dels esmentats processos en el dret internacional a l’autodeterminació dels pobles (si bé en el cas del Quebec aquest argument fou, en un moment determinat, utilitzat principalment per part del pobles aborígens d’aquest territori), sinó l’existència d’un acord polític i un marc legal-constitucional que permetien l’esmentat procés de possible secessió. L’absència de referències al dret a l’autodeterminació és especialment clara en el cas escocès, que ens mostra com no és estrictament necessari acudir a aquesta noció del dret internacional per a portar a terme un procés d’aquestes característiques.

Des d’un punt de vista general, el dret a l’autodeterminació dels pobles es troba recollit a diverses normes fonamentals del dret internacional, particularment, en el marc de Nacions Unides, al Conveni de Drets Humans, al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i al Pacte Internacional de Drets Socials, Econòmics i Culturals. Aquesta solidesa jurídica del dret a l’autodeterminació va ser a més objecte de confirmació per part de la Cort Internacional de Justícia a través d’una decisió relativa a Timor Oriental. Així mateix, més enllà dels preceptes del dret internacional, el respecte a l’autodeterminació dels pobles forma part també dels compromisos polítics assumits a l’Acta Final de Hèlsinki acordada en el marc de la Conferència per a la Seguretat i Cooperació a Europa l’any 1975.

L’abast i modalitats d’exercici de l’esmentat dret es troben però lluny de ser clares, deixant doncs moltes qüestions encara obertes a data d’avui. En primer lloc, la noció de «pobles» com a subjectes d’autodeterminació no ha estat mai objecte d’una definició precisa per cap instrument jurídic o decisió d’una instància internacional. No existeix doncs claredat sobre si faria referència a minories nacionals, grups ètnics o a qualsevol altra comunitat formada sobre la base de determinats vincles culturals. En tot cas és evident que aquesta referència al subjecte d’autodeterminació no pot abastar absolutament qualsevol grup de persones, en la mesura en què el seu exercici suposaria llavors que qualsevol grup inferior i amb trets propis respecte del prèviament autodeterminat tindria també, a la seva vegada, la potestat d’exercir el mateix dret, i així successivament ad infinitum.

L’autodeterminació com a principi internacional atorga el dret a autogovernar-se però no suposa el dret a fer un referèndum de secessió.

En segon lloc, és fonamental entendre correctament què significa la idea mateixa d’autodeterminació. En aquest sentit, existeix un consens a nivell internacional a considerar que l’autodeterminació presenta dos vessants: un d’intern i un altre d’extern. Des d’un punt de vista intern, l’autodeterminació es pot exercir de moltes formes possibles, i el dret internacional no sembla contenir una fórmula concreta al respecte. Els pobles que integren un estat (fins i tot i especialment quan aquests són diversos) poden exercir el seu dret a autodeterminació en el marc d’un sistema federal, regional o fins i tot unitari. En definitiva, existeix autodeterminació quan concorren unes circumstàncies mínimes que permeten als ciutadans d’un determinat territori o subterritori prendre decisions a propòsit de la vida política, econòmica, social o cultural, especialment en relació a l’elecció dels seus representants. La dimensió democràtica del dret a l’autodeterminació és doncs particularment important, incidint especialment, en aquesta faceta interna, en els drets de les minories ètniques, lingüístiques, religioses i culturals i els drets dels anomenats pobles indígenes.

L’autodeterminació com a principi internacional atorga doncs el dret a autogovernar-se però no suposa el dret a la realització d’actes concrets, per exemple i principalment un referèndum de secessió. El dret internacional atorga clarament el marge de decisió en aquesta matèria a les autoritats nacionals sobre la base de l’ordenament respectiu. El dret a l’autodeterminació no és doncs incompatible amb l’altre principi internacional (reconegut al mateix nivell) que cal contemplar també, és a dir el principi d’integritat territorial. De fet, el dret internacional parteix de la base que és en el marc de la integritat territorial que l’autodeterminació dels pobles pot normalment tenir lloc.

De l’anterior es desprèn una conclusió important: l’autodeterminació externa, entesa, aquesta sí, com a creació d’un nou estat sobirà o la unió amb altres estats, només serà jurídicament acceptable quan l’autodeterminació interna sigui absolutament inviable, particularment en casos de vulneració flagrant dels drets humans dels membres d’una determinada comunitat (donant lloc doncs al que es coneix com a «secessió-remei» o remedial secession).

Un àmbit específic d’aplicació externa del dret a l’autodeterminació són els supòsits de descolonització, els quals a data d’avui es troben ja pràcticament esgotats. Es tracta en tot cas d’un escenari molt particular atès que el territori colonial jurídicament parlant no hauria format part, originàriament, del territori de la potència colonial, i en conseqüència, aquests territoris (i els pobles «definits» per aquests territoris), no s’han pogut considerar com a «integrats» legalment. I és per això que tenen, entre altres hipòtesis, el dret a la independència, fins i tot en els casos en què el poder colonial respecta els seus drets fonamentals.

En tot cas és clar que, en termes generals, els processos d’autodeterminació només es troben emparats pel dret internacional en situacions extremadament excepcionals, quan s’han esgotat absolutament tots els mecanismes per a una solució compatible amb la integritat territorial, i quan una determinada comunitat o grup es troben subjectes a una situació irremeiable de subjugació i absència de capacitat de decisió i representació en el marc del sistema polític corresponent.

 

El cas de Kosovo

És necessari fer ara una consideració final sobre el cas específic de Kosovo, concretament la decisió de la Cort Internacional del 2010, a la qual s’atribueix el fet de donar suport jurídic a la declaració unilateral d’independència duta a terme vulnerant l’ordenament de l’estat originari.

El cas de Kosovo mereixeria un article extens per a ser explicat apropiadament (i de fet a les revistes jurídiques especialitzades s’hi poden trobar anàlisis sòlides i exhaustives). En aquest context el que cal assenyalar de forma succinta és, en primer lloc, el fet que es tracta d’una opinió consultiva, no declarativa, de la Cort: fou l’Assemblea General de Nacions Unides, no cap de les parts implicades, qui va sol·licitar l’opinió en aquest cas. En segon lloc, la Cort l’únic que es limita a fer és constatar la inexistència de cap norma internacional que impedeixi la declaració unilateral d’independència en els termes i les circumstàncies en què es va produir en el cas en qüestió. En tercer lloc, finalment i en relació precisament al que s’acaba d’esmentar, el que resulta determinant per a la Cort per considerar l’absència de vulneració del dret internacional és el fet que qui declara la independència no són les institucions d’autogovern provisional del territori de Kosovo (establertes i reconegudes en el marc de la resolució del Consell de Seguretat 1244), sinó un grup de persones que actuaven «en representació» del poble de Kosovo, però totalment al marge dels mecanismes i normes d’administració del territori (en cas contrari ens trobaríem davant d’un acte en contravenció del mandat i les previsions de Nacions Unides).

Un cas doncs sui generis resolt de forma també sui generis. En última instància el que ens suggereix la Cort en aquest cas és que en circumstàncies com les analitzades el que acabarà determinant la independència efectiva és l’existència d’un reconeixement efectiu i suficient per part de la comunitat internacional (cosa que només ha succeït parcialment en el cas de Kosovo).

En definitiva, el dret a l’autodeterminació es quelcom més complex del que se’ns presenta, i la seva aplicació per justificar els fets succeïts a Catalunya durant la tardor del 2017, tot respectant i comprenent la seva utilització com a estratègia processal de defensa, és com a mínim considerablement dubtosa.