No se sap si la literatura escrita per dones està de moda, però sí que Victor Català, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda o Montserrat Roig, si continuessin en actiu, ja no es podrien veure com unes aus solitàries. Potser la causa s’ha de buscar en el desfici dels editors per trobar la gran novel·la del #metoo, o potser tan sols es tracta que en una literatura sòlida els cicles no es tanquen mai i només cal esperar que qualsevol atzar els torni a posar en moviment de la manera més impensada. El cert és que, al llarg de les últimes temporades, l’Editorial Comanegra ha recuperat la narrativa d’alta costura, còctels i vida nocturna de Rosa Maria Arquimbau –Cor lleuger i Quaranta anys perduts–, que Adesiara ha aconseguit que la intel·ligència emotiva, la denúncia social i la força imaginativa de Cèlia Suñol torni de nou a les llibreries –Primera part i El bar/El Nadal d’en Pablo Nogales–, que Males Herbes hagi apostat per treure de l’oblit l’homenatge de Maria Aurèlia Capmany a l’Orlando de Virginia Woolf, Quim/Quima, que la desmesura de les passions elementals dels contes de Victor Català sembli que hagin adquirit una força inèdita gràcies a l’edició de Club Editor –que també s’ha encarregat d’oferir una nova lectura de l’última, i inacabada, novel·la de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera–, o que Edicions 62 hagi fet circular una altra vegada la millor novel·la de Montserrat Roig, El temps de les cireres. No seria gens d’estranyar –i, sobretot, d’agrair– que alguna editorial audaç recordés que el 1497, a València, sor Isabel de Villena va publicar Vita Christi, un tractat sobre les virtuts femenines, o sobre les malvestats misògines, i la publiqués degudament anotada per a felicitat de molts.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.