No se sap si la literatura escrita per dones està de moda, però sí que Victor Català, Aurora Bertrana, Mercè Rodoreda o Montserrat Roig, si continuessin en actiu, ja no es podrien veure com unes aus solitàries. Potser la causa s’ha de buscar en el desfici dels editors per trobar la gran novel·la del #metoo, o potser tan sols es tracta que en una literatura sòlida els cicles no es tanquen mai i només cal esperar que qualsevol atzar els torni a posar en moviment de la manera més impensada. El cert és que, al llarg de les últimes temporades, l’Editorial Comanegra ha recuperat la narrativa d’alta costura, còctels i vida nocturna de Rosa Maria Arquimbau –Cor lleuger i Quaranta anys perduts–, que Adesiara ha aconseguit que la intel·ligència emotiva, la denúncia social i la força imaginativa de Cèlia Suñol torni de nou a les llibreries –Primera part i El bar/El Nadal d’en Pablo Nogales–, que Males Herbes hagi apostat per treure de l’oblit l’homenatge de Maria Aurèlia Capmany a l’Orlando de Virginia Woolf, Quim/Quima, que la desmesura de les passions elementals dels contes de Victor Català sembli que hagin adquirit una força inèdita gràcies a l’edició de Club Editor –que també s’ha encarregat d’oferir una nova lectura de l’última, i inacabada, novel·la de Mercè Rodoreda, La mort i la primavera–, o que Edicions 62 hagi fet circular una altra vegada la millor novel·la de Montserrat Roig, El temps de les cireres. No seria gens d’estranyar –i, sobretot, d’agrair– que alguna editorial audaç recordés que el 1497, a València, sor Isabel de Villena va publicar Vita Christi, un tractat sobre les virtuts femenines, o sobre les malvestats misògines, i la publiqués degudament anotada per a felicitat de molts.

Mentrestant, però, els lectors poden seguir l’explosió de la narrativa escrita per dones que a hores d’ara sembla galopar, exultant i inacabable, al llarg de les últimes temporades, uns llibres sovint convincents i exemplars, a vegades insòlits, sempre lúcids, poc sentimentals i sense gaire complaença cap a res i cap a ningú. Només cal mirar una mica enrere i allargar la vista fins avui mateix per adonar-se d’un fet irrebatible, que el lector sensat i instruït té a l’abast un territori vastíssim per recórrer. Pot haver-hi qui expliqui el fenomen com una conseqüència del fracàs de la masculinitat del sistema, o a causa de la resistència al patriarcat neoliberal, o com una victòria de la nova manera d’administrar la mirada femenina: les interpretacions sociològiques, les consideracions polítiques, o la militància de gènere, però, no haurien d’enterbolir l’evidència d’una realitat que seria injustificable que passés desapercebuda, que hi ha un grapat d’escriptores que aconsegueixen que el lector se senti literàriament satisfet.

Encara que no pertanyin a les últimes generacions, seria injust no celebrar que Sílvia Alcàntara (1944) es decidís tardanament a escriure novel·les com La casa cantonera (Edicions de 1984, 2011), o Els dies sense glòria (Edicions de 1984, 2016), perquè aleshores el lector no hauria tingut el goig de conèixer el caràcter plàstic d’una prosa molt treballada, el talent per convertir els detalls en cendra o pols significativa, com si fossin esborranys d’alguna cosa inacabada, com si s’esvaïssin de seguida després que algú els pronunciés en veu baixa, amb un to d’aparent intranscendència que acaba regirant-se i omplint l’obra d’un sentit i un valor extraordinaris: amb un salt mortal, Sílvia Alcàntara apel·la a unes veritats sempre madures i persuasives perquè, en el fons, són les de sempre, el que Faulkner va anomenar les velles veritats del cor. O que l’afany de Mercè Ibarz (1954) per recórrer la terra híbrida de la literatura –la seva tant és autobiografia com història de la cultura, especulació intel·lectual com finor erudita, creació narrativa com periodisme rigorós– la dugués a publicar el 2017 L’amic de la Finca Roja (Tusquets). O que a L’aniversari, el 2016, Imma Monsó (1959) tornés a construir una altra comèdia de terror per narrar els pànics que originen els tapissos cerebrals quan s’engrunen com si fos la matèria més fràgil del món. Seria injust no citar en aquest paràgraf Flàvia Company (1963) –Haru (Catedral, 2016) és, per ara, la seva millor novel·la–, o Núria Perpinyà (1963), que aquest any ha publicat I, de sobte, el paradís (Comanegra), però l’objectiu del dibuix d’aquest mapa és espiar unes escriptores que és convenient seguir de molt a la vora.

Seria massa llarg discutir si les novel·les de Marta Rojals (1975) són necessàries o oportunes, però s’ha d’acceptar que L’altra (La Magrana, 2014), o El cel no és per a tothom (Anagrama, 2018), fan recordar que John Irving deia que els novel·listes contemporanis que més admirava eren els que no menyspreaven les estratègies decimonòniques, que els plaïa l’argument, que s’inventaven personatges ben perfilats, que relacionaven les històries secundàries i que tenien en compte els pas del temps i els seus efectes. No seria més curt especular sobre el pes que té el tema literari de moda –l’autoficció– als llibres de Llucia Ramis (1977) –Egosurfing (Destino, 2010), Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes (Columna, 2013), Les possessions (Anagrama, 2018)–, però el lector alliberat de teories estèrils faria bé d’endinsar-se en un terreny novel·lesc on la descripció de la incertesa, la volatilitat i la contingència de l’època no està renyida amb la triomfant representació literària d’una de les emocions més difícils de transmetre, la felicitat, sense caure en el sentimentalisme.

També seria difícil determinar les argúcies a través de les quals Maria Guasch (Begues, 1983) ha aconseguit l’escriptura de dues novel·les tan plenes de gràcia com Olor de clor a la roba (La Magrana, 2014) o Els fills de Llacuna Park (L’altra, 2017), però de segur que alguna relació hi té la seva prosa reservada, dura, neta i lacònica, com si hagués passat per una poda meticulosa per enlairar-se com un prodigi de contenció narrativa; o la seva habilitat per ometre episodis essencials, i concentrar en un frase, tot seguit, la insinuació d’un món perdut; o la respiració sensorial de cada escena, la mil·limetrada poètica de l’observació de les sensacions i els ambients, la lluminosa lleugeresa amb què tanca cada novel·la.

A ‘La memòria de l’arbre’, Tina Vallès es limita a copiar el silenci amb paraules.

No es pot endevinar, és clar, cap on aniran les segones novel·les de Gemma Ruiz (1975), Tina Vallès (1976) o Irene Solà (1990), i cal desitjar que no sofreixin un símptoma freqüent –que l’ànim vital invertit en el primer llibre esdevingui ocurrència en el segon–, però ara per ara Argelagues (Proa, 2016), La memòria de l’arbre (Anagrama, 2017) i Els dics (L’Altra, 2018) ocupen un lloc important a la memòria lectora. Gemma Ruiz és simple i directa, fluïda i àgil, franca i natural en el desenrotllament narratiu, intensa a l’hora de captivar l’atenció –després de cada episodi és normal preguntar-se què més passarà–, i prou sàvia per commoure amb cautela, però el que sobta d’Argelagues és que treballi tan convincentment amb la materialitat de la llengua, que aposti tan fort a favor de la capacitat de la literatura per produir una significació potenciada per la manera en què es trama el text: aquí la creació i la recreació d’un món i la creació i la recreació d’una llenguatge es troben íntimament units. Tina Vallès, en canvi, sembla ser partidària de la voluntat de fixar amb una escriptura presumptament ingènua les impressions que deixen les coses que no són fàcils d’explicar: convençuda que la frase més concisa és la millor, que no cal usar-ne dues quan el que es vol dir es pot dir en una de sola, amb una ambició màxima, Tina Vallès aconsegueix expressar la naturalesa íntima dels silencis de la quotidianitat: a La memòria de l’arbre, es limita a copiar el silenci amb paraules, a col·locar en el lloc precís la paraula escaient que es llegeix sense esforç –a saber controlar l’emoció i expressar els sentiments a través d’aquest control–, a crear frases rodones i plenes amb el mínim d’organització interna per construir el realisme del silenci.

Més enllà de la seva preocupació per l’origen de les històries i la construcció de les ficcions, Irene Solà ha escrit una novel·la d’una vitalitat extrema sobre les ganes de viure i sobre la il·lusió de l’amor, sobre la complexitat de fer-se grans i haver de prendre decisions i fer plans de futur, sobre la necessitat de ser el que es vol ser encara que no se sàpiga amb exactitud què significa això. Més enllà del caràcter intimista que plana arreu, Els dics és també un exemple de com la matèria rural i la seva supervivència pot adaptar-se sense obstacles a les formes creatives de la contemporaneïtat.

Potser els editors, en la seva recerca de la gran novel·la del #metoo, voldrien que les escriptores d’avui descobrissin veritats generalitzadores sobre la condició humana o les relacions socials. Per sort per al lector, Irene Solà, Tina Vallès, Gemma Ruiz, Maria Guasch, Llucia Ramis, Marta Rojals, opten per uns altres camins: transiten per una escriptura moltes vegades obertament autobiogràfica, esculpeixen els diferents registres del sentit de l’humor, trenquen la frontera entre la realitat i la irrealitat i donen un sentit nou i més profund a la paraula «ficció», renovant la narrativa sense la necessitat de cap experimentalisme. També s’ha d’agrair que ja no participin del raonament de Ursula K. Le Guin, que deia que, com que havia nascut abans que s’inventessin les dones, ella era, lògicament, un home.