De la revisió dels fets més rellevants del 2018 destaca la nova eclosió del moviment feminista alçant la bandera del #MeToo, en el que es considera l’inici de la quarta onada feminista. Una onada caracteritzada per la denúncia de la violència masclista contra les dones, per una renovada voluntat d’acabar amb les discriminacions i desigualtats de gènere i, en definitiva, per la impugnació de la cultura patriarcal. Un moviment forjat en el context de la Gran Recessió, protagonitzat per una nova generació de dones que recullen el testimoni de les seves mares i àvies, i popularitzat per la seva propagació viral a través de les xarxes socials.

Silvia Claveria, en el seu llibre El feminismo lo cambia todo. Un relato sobre la lucha contra el patriarcado, exposa clarament quin és l’objectiu del nou feminisme: acabar amb el sistema social del patriarcat:

Alguns consideren que el patriarcat no existeix, o que va deixar d’existir quan les dones van aconseguir la igualtat formal en drets i llibertats (…) És veritat que en la igualtat formal s’ha avançat molt, però no han canviat les estructures que encara fan que les dones no siguin tractades de facto igual que els homes. La veritat és que la societat encara s’assenta en una divisió sexual del treball que reserva a les dones la major part de les tasques domèstiques i les cures; les estadístiques ens segueixen mostrant una bretxa salarial entre homes i dones i també hi ha menys dones en posicions de poder. I la violència de gènere, tant física com sexual i psicològica, segueix afectant dones de totes les edats.

Darrerament s’ha generalitzat el concepte de postpatriarcat (…) És la creació d’una nova constel·lació de poder, en la qual les relacions de dominació són rellegides i ajustades a la posició que té la dona en l’actualitat. Aquest nou patriarcat col·loca els homes i les dones en un escenari més complex que el tradicional esquema dicotòmic de víctima-opressor (…) El domini masculí ha perdut poder i legitimitat, per això, la masculinitat s’intenta agafar a la seva pròpia supervivència i tendeix fins i tot a ser més agressiva per recuperar el poder que tenia i resistir la modificació de rutines.

L’objectiu fonamental del feminisme és, per tant, acabar amb el patriarcat, ja que és el sistema social el que perpetua les relacions de desigualtat entre homes i dones.

L’èxit impactant del moviment no pot amagar, però, la dificultat d’afrontar la seva continuïtat i de gestionar les seves contradiccions. Una continuïtat associada al repte de convertir tot el seu potencial de conscienciació i de mobilització en unes polítiques eficaçment transformadores. Unes contradiccions derivades de la seva amplitud transversal que topa amb plantejaments ideològics massa rígids. Emma Cerviño, en un article publicat a Agenda Pública (16-12-18), resumeix així aquestes dificultats:

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Però potser un dels reptes més importants del moviment feminista provingui precisament del creixement dels seus suports. Tradicionalment vinculat a l’esquerra, semblen haver-s’hi sumat, almenys formalment, un volum gens menyspreable de votants de partits de l’espectre ideològic de la dreta.

Aquesta capacitat aglutinadora és interpretada com un èxit per algunes feministes, però per a altres en suposa una perversió si es desvincula dels seus fonaments ideològics arrelats en la lluita contra el patriarcat i la seva estreta alineació amb el capitalisme (…)

El feminisme s’enfronta, doncs, a una disjuntiva: presentar-se com un moviment més aglutinador a costa de perdre la seva essència ideològica, o ser fidel a si mateix, però a risc de perdre part del suport social dels col·lectius menys crítics ideològicament amb el capitalisme i el model patriarcal.

Al mateix temps, la força demostrada pel #MeToo ha provocat un moviment de reacció perceptible arreu del món, del qual dirigents nacionalpopulistes com Trump, Bolsonaro, Duterte, Salvini, Orbán en serien els exponents polítics més explícits. Tots ells amb el denominador comú de plantejar una batalla ideològica oberta contra el feminisme i d’impulsar polítiques restrictives –quan no frontalment contràries– als drets de les dones.

Així ho constata Peter Beinart en un reportatge que publica The Atlantic (gener-febrer 2019), en el qual conclou que sense la normalització de la igualtat de gènere a tots els nivells és molt més difícil derrotar políticament els nous reaccionaris:

A llarg termini, la derrota dels nous autoritaris requereix quelcom més que capacitar les dones políticament. Es requereix normalitzar el seu empoderament perquè els autòcrates no puguin convertir les dones líders i contestàries en símbols de perversitat política. I això requereix enfrontar-se a la raó subjacent: molts homes –i algunes dones– veuen el poder polític de les dones com a no natural, en subvertir la jerarquia que veuen a la llar.

«La primera diferència [de gènere] que els individus adverteixen», segons Valerie Hudson, «és la diferència entre els sexes a la pròpia casa. Això estableix el primer ordre polític, la naturalesa de com han de ser les coses al país». Per tant, no és cap sorpresa que sovint líders autoritaris succeeixin a líders femenines –especialment dones feministes– que amenacen el domini masculí de la vida pública en països on els homes encara regnen en l’àmbit privat.

Compareu els Estats Units, Filipines, el Brasil, Hongria i Polònia amb els països del nord d’Europa, on el poder polític femení ha esdevingut més normal. El 2017, les dones representaven el 48 % del parlament d’Islàndia. A Suècia, la quota era del 44%; a Finlàndia, el 42%; i a Noruega, el 40%. Als països que recentment van triar líders autoritaris contraris a les polítiques d’igualtat de gènere, les taxes són inferiors, i van des del 31% d’Itàlia fins al 10% d’Hongria. Això no vol dir que un Orbán o un Bolsonaro nòrdics siguin impossibles: l’Europa del Nord té partits d’extrema dreta. Però és més difícil que els partits utilitzin el gènere per deslegitimar l’ordre polític existent, perquè l’empoderament polític de les dones ja no sembla il·legítim.

No ho sembla, en gran mesura, perquè la igualtat de gènere s’ha normalitzat més a la llar. El 2018, l’OCDE va publicar la quantitat de temps diari que les dones i els homes van passar fent feines no remunerades de la llar, com ara la neteja, les compres i l’atenció infantil. Si es calcula la bretxa de gènere a cada país, sorgeix un patró. Hi ha una sorprenent correlació entre països on les dones i els homes es comporten de manera més igual a la llar i als països on les dones estan més representades al govern. Per exemple, Suècia, on el 44% dels parlamentaris són dones. Allà, la diferència entre la quantitat de feines domèstiques fetes pels homes i la feta per dones és d’una hora al dia. Als Estats Units, on les dones representen aproximadament el 23% del Congrés, la bretxa de gènere de les llars és d’una hora i mitja. A Hongria, on les dones representen el 10% del parlament, són més de dues hores.

Les dones que busquen derrocar Trump o Bolsonaro en les pròximes eleccions poden trobar incòmode l’exemple nòrdic. La dinàmica familiar canvia no any rere any, sinó de generació en generació. No obstant això, el nou autoritarisme subratlla la importància d’un antic mantra feminista: el personal és polític. Fomenta la igualtat de les dones a la llar, i podràs salvar la democràcia.

Espanya no s’escapa d’aquesta onada reaccionària, com ho demostra l’aparició de Vox, un nou agent polític amb capacitat de condicionar ideològicament i programàticament els altres actors polítics de la dreta. Eva Anduiza, en un article a Agenda Pública (6-12-18), identifica en la proposta ideològica i programàtica de Vox un tret distintiu manifestament antifeminista:

… un rebuig visceral al canvi cultural que des de fa dècades caracteritza les societats avançades. L’èmfasi se situa especialment en el rebuig al feminisme, al matrimoni entre persones del mateix sexe i l’avortament. Vox parla constantment de la criminalització dels homes que suposa la llei contra la violència de gènere.

Acció i reacció entorn del feminisme i del seu qüestionament contundent de la societat patriarcal. Vet aquí el combat cultural i polític instal·lat en la nostra societat, amb el dubte de si focalitzar la deliberació pública en aquest punt afavoreix l’estratègia per derrotar els nous i vells reaccionaris. Una deliberació certament difícil, comprensiblement condicionada per l’emotivitat que susciten les conductes i actituds més extremes del masclisme, però necessitada de serenitat i rigor per evitar una deriva cap a un cert populisme penal, que pot comportar “un agreujament de la pena, deslligada del retret i de la culpabilitat a l’individu en concret”, com adverteix el jutge Miguel Pasquau en un article a CTXT (9-01-19), contraproduent a la llarga amb els objectius del mateix moviment feminista.

 


Una selecció més extensa d’articles recomanables es pot consultar al Focus Press setmanal de Taller de Política