Donald Trump ha intentat acabar la guerra més llarga mai lliurada pels Estats Units. Volia culminar els seus quatre anys de presidència caòtica i destructiva amb una imatge de pacificador de l’Afganistan, allò que no van aconseguir els seus dos predecessors, George W. Bush, que la va començar, i Barack Obama, que ho va intentar sense èxit.

La presència de tropes dels Estats Units al país afganès va començar el 2001, primer amb els bombardejos aeris i després amb la instal·lació militar terrestre. Si per als Estats Units és la guerra que mai no acaba, que dura ja més que la del Vietnam, encara ho és més per als afganesos: des del 1979, si prenem com a punt de partida la invasió soviètica. Al país afgà hi han naufragat en el darrer mig segle les dues superpotències, de la mateixa manera que hi havia naufragat molts anys abans l’imperi britànic.

La guerra va ser un parany des del primer dia. Parany de la Casa Blanca als seus aliats de cara a endur-se’ls després a l’Iraq, l’autèntic objectiu de Bush després dels atacs de l’11-S, i parany dels afganesos als Estats Units, després d’haver estat un parany mortal per a la Unió Soviètica: sense la catàstrofe afganesa potser el sistema comunista no hauria desaparegut. Ara ha estat també un parany per a Donald Trump, que ha negociat directament amb els talibans i va estar a punt de rebre’ls i firmar l’acord de retirada i de pau amb els seus dirigents a Camp David, en un intent de fabricar una fotografia de l’alçada històrica de les obtingudes pels seus predecessors amb líders russos o àrabs.

No es pot entendre la història del món els darrers 40 anys sense la torturada peripècia de l’Afganistan.

Trump es va adonar a darrera hora de la gravetat d’un acord de pau que consistia fonamentalment en una retirada de tropes sense que els talibans haguessin aturat en cap moment la seva activitat terrorista i amb greu perjudici per al govern prooccidental instal·lat a Kabul, absent de les negociacions, poques setmanes abans de les eleccions presidencials del 28 de setembre. Els dos anys de negociacions directes a Qatar, entre els talibans i la Casa Blanca, han quedat finalment en res, eclipsades a més per l’escalada prebèl·lica entre l’Iran i l’Aràbia Saudita.

No es pot entendre la història del món els darrers 40 anys sense la torturada peripècia de l’Afganistan. L’enfonsament del bloc soviètic, el sorgiment d’Al Qaeda, l’aliança encara ben estreta entre l’Aràbia Saudita i els Estats Units, l’estat nuclear i fallit del Pakistan, fins i tot la baralla històrica entre l’Índia i el Pakistan pel control del Caixmir, o l’actual mapa de tensions al golf Pèrsic, necessiten la referència afganesa i especialment dels talibans, alimentats i ajudats primer pels Estats Units i l’Aràbia Saudita, després combatuts, i ara de nou acomboiats per tal de rentar-se les mans i abandonar el país.

 

Guerra bona, guerra dolenta

La guerra de l’Afganistan és la primera en la qual els socis europeus de l’OTAN surten a defensar els Estats Units en aplicació de l’article 5 del Tractat sobre mútua defensa, tot i que després el seu paper sigui secundari, encara que no irrellevant. Era la guerra «bona» i legal, amb suport de les Nacions Unides, en resposta a un atac; enfront de la «dolenta», la segona de l’Iraq, preventiva i il·legal. Per a Espanya ha estat cruenta i cara, sense altres retorns que la satisfacció d’haver honorat els compromisos internacionals. Són 104 els ciutadans espanyols –militars la majoria– que han perdut la vida com a resultat directe o indirecte de la participació en la ISAF, la força internacional per a l’Afganistan comandada per l’OTAN.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El desastre de l’Afganistan té molta bibliografia, però en pocs llocs es reflecteixen amb tan dramatisme les dificultats diplomàtiques i l’embolic militar com en la biografia de Richard Holbrooke, el superambaixador de Barack Obama per a Afpak (Afganistan i Pakistan), que ha escrit George Packer (Our Man. Richard Holbrooke and The End of American Century. Nova York, 2019). La seva mort impactant el desembre del 2010, d’una angina de pit durant una reunió al departament d’Estat amb Hillary Clinton, ens va deixar sense el seu testimoni escrit i directe del fracàs, tal com calia esperar d’un diplomàtic que també era periodista i intel·lectual, i tal com havia fet un altre destacat i brillant fracassat com Robert McNamara, secretari de Defensa responsable dels bombardejos sobre el Vietnam del Nord amb el president Johnson, en el seu llibre autocrític In Retrospect. The Tragedy and Lessons of Vietnam. (Nova York, 1995).

Holbrooke va explicar molt bé el nus que li encomanaven desfer en un memoràndum enviat a Obama: «L’única raó de la nostra presència a l’Afganistan és Al Qaeda, i Al Qaeda ara ja no hi és. La nostra guerra és contra un enemic que ja no constitueix una amenaça directa per a la seguretat dels Estats Units, mentre que el nostre enemic efectiu, Al Qaeda, té el seu santuari en el territori del nostre aliat, Pakistan». Més tard o més d’hora, els soldats dels Estats Units i de l’OTAN marxaran de l’Afganistan. Segons Holbrooke, «els insurgents guanyen en una guerra de guerrilles quan no la perden». Aquesta és una guerra perduda ja des del començament, i ara només caldrà passar pàgina i evitar la repetició dels errors, una tasca molt per damunt de les capacitats de Donald Trump.