A propòsit de la publicació del llibre de Vicent Baydal i Cristian Palomo, Pseudohistòria contra Catalunya, cal reflexionar sobre una característica de la història que convé tenir sempre en compte. Que els humans estem construïts sobre el temps. Som temps i, en conseqüència, la nostra identitat s’amalgama amb la memòria d’un passat determinat, individual o col·lectiu. Per això, si en cada identitat s’hi allotja l’orgull o el lament del que som en el present, és lògic que les identitats i les memòries col·lectives mantinguin unes relacions conflictives amb la història. Perquè la història, si vol ser una ciència social, ha d’investigar el passat tan objectivament com sigui possible, cosa que implica una tasca crítica i desmitificadora constant.

Ara bé, tant les memòries en plural com cada recerca històrica concreta despleguen un diàleg constant amb els morts, a l’univers estrany i silenciós dels quals ens acostem per trobar una explicació i una coherència. En aquest diàleg es generen diferents usos socials del passat, també abusos i despropòsits. Potser, per entendre el debat que ha obert l’obra esmentada al principi, la clau es troba en el nacionalisme, autèntic viver de distorsions del passat.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.