Les antigues i ara les més recents notícies de premsa sobre els afers privats de l’exrei Joan Carles I quan estava en l’exercici del càrrec com a titular d’un òrgan de l’Estat, la Corona, i des del 2014, quan abdicà i passà a la condició d’emèrit, han posat de manifest i obliguen a precisar l’abast i els límits de les prerrogatives reials de la immunitat i la irresponsabilitat previstes a l’article 56.3 de la Constitució espanyola (CE).

Certament, els fets antics com els més actuals (era presumptament beneficiari d’uns comptes de fundacions a Liechtenstein i Suïssa) són assumptes d’indubtable interès públic, més enllà que facin referència a temes relatius a la seva vida privada. Segurament, no és del tot habitual que l’autoritat fiscal suïssa investigui un presumpte cas de blanqueig de diners que afecti un rei. La seva condició d’excap d’un Estat democràtic com és Espanya fa que el dret a comunicar i rebre lliurement informació veraç (art. 20.1, CE) sobre el tema hagi de prevaler sobre qualsevol altre aspecte relatiu, en tant que ciutadà, als seus drets de la personalitat com són l’honor o la intimitat (art. 18.1 CE).

És en aquest context que cal situar l’examen d’allò que prescriu l’article 56.3 CE: «La persona del Rei és inviolable i no està subjecta a responsabilitat. Els seus actes estaran sempre referendats en la forma prevista a l’article 64…». És a dir, que la responsabilitat dels actes del Rei es desplaça al càrrec públic representatiu competent: el president del Govern, els ministres i la presidència del Congrés dels Diputats.

La pervivència de les monarquies europees comporta l’absoluta negació d’equiparació entre el Rei i la sobirania.

La immunitat és una prerrogativa habitual al Dret Comparat de les monarquies parlamentàries a Europa per definir l’estatus constitucional del Rei. El seu origen està arrelat a la mil·lenària història de la monarquia com a forma de govern. La finalitat era llavors proporcionar protecció jurídica a la vida i l’honor del monarca. És un residu de les velles figures delictives de lesa maiestatis (M. Herrero y Rodríguez de Miñón, «Artículo 56», a O. Alzaga, Comentarios a la Constitución española de 1978, Vol. V, Madrid: Edersa, 1997, p. 75).

Abans de les revolucions liberals, la sobirania com a element distintiu de l’Estat era personificada pel Monarca. En temps absolutistes la relació entre l’Estat i el Rei era molt estreta, de fet l’Estat era el Monarca. Jean Bodin, un dels primers teòrics després de Maquiavel de l’Estat modern i del concepte de sobirania, afirmava que el referent directe i immediat era el Rei i no l’Estat. La realitat d’aquell temps es caracteritzava per la manca d’una nítida distinció entre l’Estat i el Monarca (F. Val Garijo, «La inmunidad del Rey en el Derecho Internacional», a J.A. Escudero, ed. El Rey: historia de la monarquia. Barcelona: Planeta, 2008, p. 183).

Tot i que les monarquies parlamentàries actuals a Europa són tributàries d’aquests precedents, la relació entre el Rei com a cap de l’Estat i el mateix Estat ja no respon a aquells paràmetres. Ara és una relació més funcional que personal i el dipositari de la sobirania és el poble i no el titular de la Corona. A diferència no solament de les antigues monarquies absolutes, limitades o les constitucionals del segle XIX, la pervivència de les que encara resten als Estats democràtics d’Europa comporta l’absoluta negació d’equiparació entre el rei i la sobirania. En conseqüència, la Corona, de la qual és titular el monarca, esdevé un òrgan constitucional de l’Estat (Títol II, CE) al qual la Constitució reconeix determinades atribucions, però en cap cas poder de decisió com sí que en disposen els poders clàssics de l’Estat. El sistema democràtic impedeix que pugui exercir cap mena de poder a qui accedeix al càrrec exclusivament per raons hereditàries (M. Aragón Reyes, Estudios de Derecho Constitucional. Madrid: CEPC, 1998, p. 368).

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

Amb aquesta premissa, l’examen de la immunitat com a prerrogativa d’alguns càrrecs de l’Estat presenta en Dret Internacional una doble dimensió: funcional i personal. La funcional és la que protegeix tot agent diplomàtic representant d’un Estat davant d’un altre Estat i de la qual únicament és responsable el primer, i no l’agent. La personal és aquella de què disposen determinades altes autoritats estatals com els Caps d’Estat i de Govern durant el període que exerceixen el càrrec. En el cas específic del Rei concorren ambdues dimensions de la immunitat, de tal manera que ni per raó de les seves funcions constitucionals, de les quals serà responsable l’autoritat estatal que referendi el seu acte (art. 64 CE), ni tampoc com a conseqüència de les seves actuacions privades, podrà ser objecte de cap acció judicial, ja sigui en l’ordre penal, civil o administratiu.

Segons la CE, la immunitat del Rei és una prerrogativa que es predica de tots els actes que desenvolupi en l’àmbit juridicopúblic que, per tal que siguin vàlids, han de ser referendats per determinats càrrecs de l’Estat, i també d’aquells actes que realitzi en l’esfera privada durant el temps que ostenti la condició de Cap de l’Estat.

El Rei no pot actuar autònomament, no disposa de facultats de decisió i els seus actes han de ser referendats.

És habitual que quan s’al·ludeix a la immunitat ho sigui en l’àmbit del Dret Penal, és a dir, respecte d’aquelles accions antijurídiques i culpables. Però tampoc no exclou la immunitat en l’ordre civil o administratiu. Es tracta, doncs, d’una garantia processal que consisteix en el privilegi de no ser objecte de cap acció judicial durant l’exercici del càrrec. La immunitat comporta el corol·lari d’una altra prerrogativa, la irresponsabilitat del Rei, que condueix a no poder ser objecte de persecució judicial en cap ordre jurisdiccional.

El binomi de la immunitat i l’absència de responsabilitat del Rei constitueixen una excepció constitucional al principi d’igualtat en el sotmetiment de totes les persones a la llei. Una excepció temporal de la qual estan sostrets determinats alts càrrecs constitucionals en Dret Comparat, com és el cas del Rei.

En sentències encara recents (les STC 98/2019 i 111/2019) de l’any passat, el Tribunal Constitucional va seguir la doctrina que s’acaba de descriure per fonamentar la seva decisió provocada, no per l’inici d’una eventual acció judicial sobre membres de la Corona, sinó —en la STC 111/2019— per la Resolució del Parlament de Catalunya 298/XII, de 7 de març, de creació d’una Comissió d’Investigació sobre la Monarquia. En la seva fonamentació per declarar la inconstitucionalitat i nul·litat de l’esmentada Resolució, va interpretar que: la immunitat de l’article 56.3 CE comporta una especial protecció jurídica del Rei relacionada amb la seva persona, al marge de les seves funcions constitucionals, que el situa al marge de la controvèrsia política; que aquesta protecció jurídica li garanteix una defensa eficaç davant de qualsevol ingerència dels altres poders de l’Estat. La raó és que el Rei no pot actuar autònomament, atès que no disposa —«en principi», diu el Tribunal— de facultats pròpies de decisió i els seus actes han de ser referendats.

Ara bé, això dit, la prerrogativa acompanya el Rei durant l’exercici del càrrec i solament seria vitalícia si el Cap de l’Estat ho fos fins al final dels seus dies. Però, el 2 de juny de 2014, el Govern Rajoy va anunciar a la ciutadania la decisió de l’actual Rei emèrit d’abdicar en la persona del seu fill i actual Cap d’Estat. Poc després les Corts Generals van aprovar la Llei Orgànica 4/2014, d’11 de juliol, per la qual, entre altres modificacions, va afegir l’article 55-bis a la Llei Orgànica 6/1985, d’1 de juliol, del Poder Judicial. Aquesta nova Llei va atribuir a les sales Civil i Penal del Tribunal Suprem «la tramitació i l’enjudiciament de les accions civils i penals, i respectivament dirigides contra la Reina consort o el consort de la Reina, la Princesa o Príncep d’Astúries i el seu consort, així com contra el Rei o Reina que hagués abdicat i el seu consort».

Certament, aquesta modificació legislativa atorga a l’actual Rei emèrit un fur processal especial: en cas que fos objecte de futures accions judicials per presumptes accions il·legals, el contenciós seria enjudiciat no per un jutge d’instància o del penal, sinó per la sala competent del Tribunal Suprem. La conseqüència és clara: quan el Rei emèrit va abdicar va perdre les prerrogatives de què gaudia com a Cap de l’Estat. Altrament dit, en cas d’abdicació del Cap de l’Estat la immunitat l’abandona.

Quan el Rei emèrit va abdicar va perdre les prerrogatives de què gaudia com a Cap de l’Estat.

Un tema diferent, què passaria si es tractés de la inhabilitació prevista a l’article 59.2 CE: «per a l’exercici de la seva autoritat, i la impossibilitat fos reconeguda per les Corts Generals…» Entrarien en joc les regles de successió previstes en aquest mateix precepte. Però la qüestió que es planteja és si en aquest cas també opera la doble prerrogativa de la immunitat i l’absència de responsabilitat pel seus actes durant l’exercici del càrrec.

S’ha interpretat que, principalment, aquest precepte constitucional es refereix als casos d’incapacitat purament personal o física. No obstant això, a la doctrina s’ha sostingut la posició per la qual no es pot excloure la possibilitat de la seva aplicació —la inhabilitació— quan fos originada per violacions constitucionals del Rei, si el que es vol és que l’article 59.2 CE sigui coherent amb els principis essencials de la Constitució (M. Aragón, «La Monarquía parlamentaria, a: AA.VV. La Constitución española de 1978, Madrid: Civitas, p. 467).

Doncs bé, prenent com a referència aquest plantejament, les Corts no podrien actuar en l’àmbit de les funcions constitucionals atribuïdes al Rei perquè la responsabilitat correspon a les autoritats de l’Estat que les han referendades. Tanmateix, la incògnita es planteja quan l’actuació eventualment censurable del Cap de l’Estat es produeixi en l’àmbit privat. El criteri prevalent és considerar que les prerrogatives de la immunitat li segueixen assistint i les Corts no el podrien inhabilitar (M. Fernández-Fontecha Torres / A. Pérez de Armiñán, La Monarquía y la Constitución. Madrid: Civitas, 1987, pp. 268 i ss.). És evident, però, que en aquest cas el problema seria, sobretot, d’un gran calibre polític per al sistema constitucional de la monarquia parlamentària, atès que el que llavors es qüestionaria seria la mateixa capacitat política del titular de la Corona, quan s’hagués desviat del bon camí en l’exercici de l’ofici de rei.