A primera vista, el sentiment proeuropeu que domina la política espanyola constitueix un consens que sorprèn. Al cap i a la fi, una vegada superat el cicle dels grans acords durant la cèlebre Transició, la nostra democràcia ha anat consolidant trets que són propis de models majoritaris, incloent aquest estil crispat de relació entre els dos grans partits tradicionals (PSOE i PP) on sembla que no hi hagués res més que fugida cap a la confrontació.

A això s’afegeix que, ara fa una mica més de deu anys, es va produir una llarga i profunda recessió, vinculada després a la pertinença de l’euro, que va acabar elevant-se a la categoria de crisi de legitimitat de tot el sistema i que a Catalunya va ajudar a alimentar un conflicte territorial de primer ordre. Ningú no diria que forces tan dispars i enfrontades com les que s’han anat derivant d’aquesta explosiva combinació de fractures esquerra-dreta o centre-perifèria arribessin a compartir un element tan central del seu programa polític com és el del fort suport al procés d’integració.

En contrast, el panorama comparat és molt ric a l’hora d’oferir variades mostres d’euroescepticisme en els quatre punts cardinals del mapa geogràfic i ideològic: l’extrema dreta de Le Pen i Salvini, les actituds il·liberals dels països Visegrad, el nacionalisme conservador que triomfa al Regne Unit i creix a Alemanya o a Escandinàvia, l’independentisme flamenc, el populisme desideologitzat que defineix el moviment Cinc Estrelles i diversos partits d’Europa de l’Est o, en fi, l’eurofòbia de l’esquerra anticapitalista que rep suports en el Mediterrani però també en el Mar del Nord.

 

Abraçar la causa del continent

Poc o res té això a veure amb la realitat d’Espanya on tots els actors, amb els seus matisos i laments ocasionals, abracen la causa de la unitat del continent. Així, el president Sánchez es declara federalista europeu i disposat a impulsar un G3 amb Merkel i Macron, alhora que el principal partit de l’oposició acaba d’ajustar el seu logotip per a assumir el del Partit Popular Europeu.

De la mateixa manera, el procés sobiranista va arrencar el 2012 amb el lema «Catalunya, nou Estat d’Europa» mentre Ciutadans va contraatacar aviat amb la campanya «Millor, units» que vinculava el no trencar amb Espanya a romandre a la Unió Europea. Podem, no va imitar mai els seus partits homòlegs a Grècia o França, i sempre va preferir donar les culpes dels mals d’Espanya a protagonistes locals (la casta, la trama…) abans que a Brussel·les o a Frankfurt. Fins i tot Vox acaba els seus discursos cridant «visca Europa» i ni remotament es planteja perseguir res semblant al Brexit. En suma, gairebé tots els discursos, des dels nadalencs del Rei als de l’Aberri Eguna, es fan davant d’una gran bandera blava amb dotze estrelles.

Fins i tot Vox acaba els discursos amb un «visca Europa» i ni remotament es planteja perseguir res semblant al Brexit.

Si s’indaga una mica més, aquest consens europeista aparentment inopinat que comparteixen la socialdemocràcia, el centredreta, l’esquerra radical i el nacionalisme (sigui català, basc o espanyol) no hauria de sorprendre perquè es basa en fonaments sòlids. Malgrat la recent acumulació de crisi, la ciutadania i les elits comparteixen la convicció que el període en què Espanya ha estat membre de la UE ha resultat el més estable, dinàmic i reeixit de la seva història.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Espanya, solució Europa

A partir del 1986 pràcticament coincidiran fenòmens tan rellevants com la consolidació d’una democràcia avançada i descentralitzada, la convergència econòmica amb els països occidentals i una política exterior més influent. I no és per tant estrany que els desenvolupaments posteriors a l’adhesió siguin àmpliament percebuts com a positius. De fet, aquí resideix una part essencial de la narrativa que pretén establir que per fi s’ha aconseguit l’èxit del projecte nacional després de segles de clarobscurs que ressonen en la famosa frase d’Ortega y Gasset, qui el 1910 sentenciava que Espanya era en si mateixa un «problema» encara que la seva «solució» era Europa.

És veritat que els indicadors de confiança pública a la UE van patir durant els pitjors moments del col·lapse econòmic (atur, austeritat, reformes impopulars), però el suport social s’ha recuperat des del 2014. Els últims Eurobaròmetres mostren que els espanyols es consideren ciutadans europeus i que en la seva immensa majoria estan a favor de la unió monetària i de polítiques supranacionals comunes en àmbits tan delicats com la migració o la defensa.

I, de la mateixa manera que l’europeisme recobra la seva bona salut en el pla social, també torna a reinstal·lar-se en el nucli del procés polític superant un període de relativa «deseuropeïtzació» que va ser el resultat de la bombolla immobiliària, l’ampliació cap a l’est o el desinterès d’alguns presidents per exercir lideratge en les institucions.

Això afecta tant el disseny de gairebé totes les polítiques sectorials com el relat general d’un país que, gràcies a la UE, hauria de ser capaç d’estar més ben connectat a la globalització i, alhora, superar una greu tensió territorial interna (qüestió aquesta última en la qual, per cert, ha quedat demostrat que ni Brussel·les ni les capitals nacionals donaran suport a cap via que pugui qüestionar la integritat territorial del que és un dels seus principals socis).

La constatació, ara renovada, de la importància que té Europa per a Espanya i la prosperitat dels espanyols conviu, no obstant això, amb la percepció que el país batega per sota del seu pes com a important Estat membre. En el passat es va poder exercir protagonisme en àmbits variats com la creació de ciutadania de la Unió, una política regional forta, la cooperació contra el terrorisme o la creació de consciència sobre la necessitat de parar esment al Mediterrani (Procés de Barcelona) i, en menor mesura, a l’Amèrica Llatina.

 

Pes reforçat

No obstant això, és més difícil trobar exemples d’influència espanyola després del 2000, quan es va entrar en l’abans esmentat període d’introspecció, i molt menys després del 2008, quan va esclatar la policrisi.La vulnerabilitat del país, tan modestament experimentada en la dècada que va del 2008 al 2017, reflecteix el mal que pot causar una posició perifèrica dins de la UE. Ara sabem que no n’hi ha prou amb mantenir un enfocament proeuropeu reactiu, sinó que cal aventurar-se a fer molt més. Les circumstàncies actuals, a més, semblen favorables per a recuperar la centralitat.

Amb la sortida britànica i l’actitud poc constructiva dels governs de Polònia o Itàlia, Espanya es pot beneficiar dels sòlids fonaments del seu europeisme, la recuperació econòmica i el seu pes reforçat en les institucions comunitàries, recentment plasmada en l’elecció del català Josep Borrell com a Alt Representant o el seu ascendent sobre les tres grans famílies polítiques del Parlament Europeu: populars, progressistes i liberals.

També creix el potencial per a establir aliances efectives que vagin més enllà de París i Berlín i puguin estendre’s a Portugal o a tots els altres membres meridionals però també a Estats mitjans del nord com Holanda o Suècia. I, quant als objectius substantius, és possible identificar amb relativa facilitat les prioritats d’Espanya en el front econòmic (completar la UEM amb mutualització de deute i un pilar social), el de la innovació digital, la sostenibilitat ambiental davant el canvi climàtic, l’atenció a la frontera exterior tenint en compte les pressions migratòries que vénen d’Àfrica, i un paper major de la UE en els assumptes mundials.

Per descomptat, Espanya té importants fortaleses perquè els interessos i valors dominants en la seva societat modelin de manera efectiva el procés de formulació de polítiques de la UE. Però a ningú no se li escapa que, per a aconseguir-ho, ha de ser capaç de digerir la transformació d’un sistema de dos partits en un panorama polític molt més fragmentat on resultarà cada vegada més important construir acords. El consens fonamental existent sobre la UE hi hauria d’ajudar. I si Europa pot contribuir a desembussar la governança espanyola, Espanya farà el mateix coliderant la governança europea. Hi ha una gran oportunitat que no s’ha de malmetre.