A primera vista, el sentiment proeuropeu que domina la política espanyola constitueix un consens que sorprèn. Al cap i a la fi, una vegada superat el cicle dels grans acords durant la cèlebre Transició, la nostra democràcia ha anat consolidant trets que són propis de models majoritaris, incloent aquest estil crispat de relació entre els dos grans partits tradicionals (PSOE i PP) on sembla que no hi hagués res més que fugida cap a la confrontació.

A això s’afegeix que, ara fa una mica més de deu anys, es va produir una llarga i profunda recessió, vinculada després a la pertinença de l’euro, que va acabar elevant-se a la categoria de crisi de legitimitat de tot el sistema i que a Catalunya va ajudar a alimentar un conflicte territorial de primer ordre. Ningú no diria que forces tan dispars i enfrontades com les que s’han anat derivant d’aquesta explosiva combinació de fractures esquerra-dreta o centre-perifèria arribessin a compartir un element tan central del seu programa polític com és el del fort suport al procés d’integració.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.