Tant de bo que l’època que ve no la dominin «terribles complicadors regint a cop de Twitter», escrivia Raimon Obiols al número d’octubre de política&prosa, en rememorar Les Temps Modernes que ha tancat enguany després de 73 anys de combats intel·lectuals. En aquesta època regida a piulades no és cap bona notícia que vagin tancant publicacions dedicades al pensament i al debat. És també el cas de la publicació Revista de Libros, sense comparació ni amb la trajectòria, ni amb la intenció de la revista fundada per Sartre, però que en l’àmbit cultural hispànic acredita un recorregut respectable i meritori.

En efecte, RdL va néixer el 1996 i sota la direcció rigorosa d’Álvaro Delgado-Gal ha intentat modestament ocupar el lloc que en l’àmbit cultural anglosaxó omplen publicacions com The New York Review of Books o London Reviews of Books i pàgines web com Arts & Letters Daily. Són un tipus de publicacions ben singulars, en no tractar-se ni de revistes acadèmiques, ni literàries, ni simples suplements bibliogràfics dels diaris. Com s’afirmava en la presentació de RdL el seu propòsit era transmetre, a través del comentari bibliogràfic, opinió cultural d’altura a un públic lector, molt format i amb interessos més amplis que els corresponents a la seva especialitat. Un vehicle per a un intercanvi intel·lectual que contribueixi a una deliberació pública de qualitat. Avui, en aquests dies de soroll i de fúria, aquest propòsit és ben bé una aspiració a contracorrent, compartida per la majoria de les publicacions que encara creuen que la bona salut de les societats obertes requereix una conversa pública enraonada.

Seria incomprensible no disposar en l’àmbit cultural hispànic d’una publicació que faciliti el debat a partir de la crítica rigorosa.

Per sort, segueix viu i accessible l’arxiu de RdL, on hi ha disponibles més de quatre mil articles de crítica de llibres, en molts casos veritables assajos, que constitueixen un valuós tresor documental sobre la vida cultural i literària i el pensament científic i social  de les dues últimes dècades. En homenatge a RdL,  aquest Destil·lats ha pouat en aquest arxiu per seleccionar alguns articles publicats recentment que il·lustren alguns dels grans temes que són objecte del debat públic com el procés independentista (Antonio Santamaría, 17-07-19), la gran recessió i els seus efectes (Emilio Ontiveros, 21-05-18), les desigualtats globals (Alfonso Novales, 21-06-17), els populismes (Manuel Arias Maldonado, 21-03-18), la democràcia digital (Máriam Martínez-Bascuñán, 5-09-18), el moviment del 15-M (Bernardo Bayona, 2-05-18), el futur de l’economia espanyola (Alfonso Novales, 22-01-18), la reforma del sistema de pensions (Raimundo Ortega, 14-03-18), la corrupció a Espanya (Manuel Villoria, 20-07-16), el Brexit (Ignacio Peyró, 8-02-17) o l’assaig sobre la reformulació de les relacions entre els gèneres arran del #MeToo (Manuel Arias Maldonado, gener-febrer 2018).

Per la seva actualitat és especialment oportuna la lectura d’Ignacio Peyró (RdL 8-02-17) del llibre de Tim Shipman All out war. The full story of how Brexit sank Britain’s political class (2016) que aporta claus interpretatives sobre el rerefons social del Brexit, probablement extrapolables a situacions més properes:

Malgrat els trets populistes del vot del Brexit, segurament sigui un error pensar en masses de desheretats, en multituds d’«humiliats i ofesos». El populisme també necessita –i això ho estem veient en altres països europeus, per exemple a França– el concurs de franges de la classe mitjana i mitjana-baixa. Em refereixo a un estament conservador crític prou pròsper per pensar que a un li roben (per exemple, amb l’enviament de diners als països dropos i malgastadors del sud), i també prou instal·lat perquè la sobirania pugui preocupar-li més que l’economia.

És cert que, entre els partidaris del Brexit, hi ha qui vol reforçar els intercanvis amb la Xina o amb l’Índia, o fins i tot convertir la Gran Bretanya en un super-Singapur a les portes d’Europa. Però el vot anticosmopolita i antimulticultural –nativista, sol denominar-se– del Brexit serà un cas d’estudi dins de la desglobalització. Una revolta d’aïllacionistes que també tindrà, sens dubte, la seva repercussió conjunta amb aquesta internacional del populisme que avui veiem formar-se a un i altre costat de l’Atlàntic. I que, malgrat la seva voluntat de substituir el futur pel passat, s’haurà d’enfrontar a un Brexit en res semblant a les promeses de la campanya electoral.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Tampoc no ha perdut vigència la lectura de Máriam Martínez-Bascuñán (RdL 5-09-18) sobre les aportacions més rellevants a l’anàlisi de l’impacte de les tecnologies digitals en el sistema democràtic i concretament la seva caracterització de les fake news com el nou opi del poble.

Fake news és el terme que hem adoptat per parlar de desinformació. Per tant, fake news fa referència a un mecanisme d’accés a la realitat que s’ha convertit en majoritari i que és ostatge d’un negoci digital. Les plataformes socials en xarxa, veritables imperis moderns, han esdevingut els nous «intermediaris de la desintermediació», com afirma Fernando Vallespín. Les xarxes socials representen el colador perfecte per a la propaganda política gràcies a càmeres de ressò segellades per algoritmes. Se sap que els algoritmes de Facebook estan dissenyats per captar l’atenció i procurar que passis el major temps possible dins de la plataforma: per això mostren coses que se sap per endavant que t’agradaran o que són susceptibles de viralizar-se utilitzant-te a tu com a canal transmissor. Si això és així, «¿com podem esperar sinceritat quan les companyies diuen prendre mesures que podrien danyar el seu propi negoci?», es pregunten els creadors de dominis públics. És normal: tot i l’entendridor compromís amb la veritat de Mark Zuckerberg, ell és conscient que com més clics, més diners, cosa que ha quedat perfectament demostrada després de l’escàndol de Cambridge Analytica.

Finalment, una tercera mostra de la riquesa atresorada a Revista de Libros amb el suggerent assaig de Manuel Arias Maldonado sobre el contracte sexual del segle XXI (RdL gener-febrer 2018), editat posteriorment com un quadern d’Anagrama amb el títol de (Fe)Male Gaze, i que conclou amb un cant a l’autoconsciència i la ironia.

Sigui com sigui, una solució duradora i satisfactòria al problema dels sexes només pot provenir d’una combinació virtuosa d’autoconsciència i ironia. És a dir: d’un aprofundiment en els principis il·lustrats que incorpori plenament les dones al contracte sexual. Però siguem més precisos: l’autoconsciència equival aquí a un exercici de reflexivitat que ens permet posar-nos al lloc de l’altre i fer-nos càrrec de la complexa xarxa de significats i afectes que s’entreteixeixen en les relacions entre homes i dones. Amb tot, no es tracta de deixar-nos aixafar pel pes d’aquesta càrrega, sinó de conèixer-la a fi d’alleugerir-nos: de saber en quin lloc de la història comuna ens trobem i descartem –tots dos– allò que ja no és acceptable, per així desenvolupar-nos lliurement en el camp obert del que segueix sent-ho. I la ironia serà el que ens permeti introduir en aquestes relacions un element lúdic, la possibilitat d’ocupar o desocupar els rols sexuals o eròtics que també lliurement assumim, sense por a cap sanció moral o sotmetre’ns amb això «indegudament» als desitjos de l’altre.

Valguin aquestes mostres com una invitació a indagar per l’arxiu de Revista de Libros, amb l’esperança que la seva desaparició no sigui definitiva. Seria incomprensible no disposar en l’àmbit cultural hispànic d’una publicació que faciliti un debat intel·lectual serè a partir de la crítica rigorosa de les novetats bibliogràfiques.