La incomoditat que sent una part de la societat catalana davant l’art contemporani es deu, com passa en altres cultures, a la sospita que ens estiguin donant gat per llebre atesa la nostra incomprensió cap a una experiència artística que exigeix saber llegir l’obra abans de contemplar-la. Els enginyosos prejudicis que apuntaven en l’obra de Tom Wolfe, en el seu assaig La paraula pintada, segueixen vigents entre nosaltres «res de “veure és creure”, ximple de mi: “creure és veure”, perquè l’Art Modern s’ha tornat completament literari: les pintures i altres obres només existeixen per il·lustrar el text».

En el cas català sorgeix a més un altre aspecte a destacar: la incomoditat cap a les propostes creatives de l’art contemporani que no sempre s’adeqüen a la tradició i al projecte de país somiat. Podem arribar a veure les raons d’aquesta oposició silenciosa, estranya i de vegades censora quan col·loquem com si fos una seqüència cinematogràfica diversos esdeveniments artístics rebutjats: el rebuig del MNAC el 1992 –el mateix any en què es van celebrar les Olimpíades de Barcelona que la definien com una ciutat connectada a la novetat i al món– a col·locar la supèrbia escultura-instal·lació Mitjó d’Antoni Tàpies a la sala oval del museu. La polèmica es va saldar convertint els divuit metres d’altura que havia de tenir l’obra en una petita peça que avui es pot contemplar al terrat de la Fundació Tàpies.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure