Semblava que les dones que coneixien la cara, el nom i els cognoms dels seus violadors no aconseguirien mai que la justícia se les cregués. Semblava que mai no veuríem un resultat judicial contra Harvey Weinstein com el del 24 de febrer. Semblava, dic, que, aquell llunyà 15 d’octubre de 2017, quan l’actriu Alyssa Milano va iniciar el #MeToo amb una piulada —«Si totes les dones que alguna vegada han estat assetjades o agredides sexualment escriguessin #MeToo en el seu estat, ensenyaríem a la gent la magnitud d’aquest problema»⎯, serviria de poc fer una denúncia pública de les situacions d’assetjament que patien les dones per part dels homes i que tot quedaria en foc d’encenalls.

Sobretot, com en el cas de Weinstein, quan la cosa va de «poderosos i febles». Ja se sap, els rics mai no van a parar a la presó, els poderosos sempre mantenen el seu poder. Ho semblava, dic, però no ha estat així. Fins i tot el mateix Weinstein se’n va sorprendre i amb prou feines va escoltar la sentència: va repetir tres vegades mirant als seus advocats que era innocent alhora que preguntava amb rostre desencaixat: «Com és possible que això passi als Estats Units?».

Doncs bé, al final la justícia ha seguit el seu camí i Weinstein ha estat condemnat. Esperem que la sentència estableixi jurisprudència i, sobretot, que animi totes les dones a denunciar els seus violadors, siguin coneguts o no. Però anem a pams.

Fa uns dies que ha acabat el judici al productor Harvey Weinstein —abans poderós i lloat, avui ja caigut en desgràcia—, que ha estat declarat culpable de dos dels cinc càrrecs —atac sexual en primer grau i violació en tercer grau— dels quals havia estat acusat, i absolt dels altres, que incloïen violació en primer grau i agressió sexual com a depredador. Un resultat judicial de culpabilitat que és, sens dubte, una victòria per al moviment #MeToo.

Inculpat per assalt sexual i violació, Harvey Weinstein, de 67 anys, pot acabar rebent una condemna d’un màxim de 29 anys a la presó pels càrrecs de delicte sexual en primer grau i violació en tercer grau, encara que no serà condemnat a cadena perpètua, ja que el jurat el va exculpar de l’agreujant de comportament «depredador», que era el que el podia haver tancat a la presó per a tota la vida. L’11 de març es coneixerà la sentència definitiva i encara no queda clar si l’esperarà ingressat a l’Hospital Bellevue, on ha anat a parar amb un dolor de pit que va patir després de conèixer la sentència.

No està malament. És la primera condemna en un cas posterior al moviment #MeToo; abans només havíem vist jutjar rics i poderosos —tret del cas del judici a l’actor Bill Cosby, que va ser declarat culpable— com a resultat dels processos iniciats el 2015 per la denúncia d’agressió sexual a Andrea Constand, una de les més de cinquanta dones que l’acusen.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

En el cas Weinstein, només es van admetre a tràmit dues de les tres denúncies sobre les quals havia de decidir el jurat, i ambdues van rebre el veredicte de culpabilitat. És cert que han estat les dues menys greus —l’assalt sexual de l’ex-assistent de producció, Mimi Haleyi, el 2006, i la violació de l’aspirant a actriu Jessica Mann, el 2013—, però es tracta d’un veredicte de culpabilitat que és un punt d’inflexió indubtable per al moviment #MeToo, però també, i sobretot, per a la jurisprudència d’aquest tipus de casos, que molt poques vegades condueix a condemnes, i per a les víctimes, que a partir d’ara començaran a confiar que seran escoltades.

Potser els seus defensors —pocs— diran que no ha estat una sentència unànime i que el jurat va declarar innocent Harvey Weinstein dels càrrecs més greus. Ja importa poc; les seves víctimes no oblidaran mai la cara de sorpresa del productor aquest 24 de febrer després d’escoltar el veredicte i veure com li posaven les manilles, perquè en aquell moment no solament es va evidenciar que qui va ser en un altre temps un productor poderós havia rebut un cop del qual li costaria recuperar-se, sinó també que elles, per primera vegada, havien estat escoltades.

No són bons temps per a aquells que ostenten el poder des de fa dècades i fins ara es creien lliures de fer i dir tot allò que els donava la gana, convençuts que els diners i, sobretot, el poder, els protegien i ocultaven tots els seus actes. Potser a partir d’ara s’ho pensaran dues vegades abans d’utilitzar el seu poder. Sembla que les coses canvien…

El moviment Time’s Up (S’ha acabat el temps), nascut arran del #MeToo per combatre de manera eficaç les agressions sexuals a la feina, també ha celebrat el resultat del judici. Creat per ajudar no solament a difondre delictes, sinó també per donar suport a les víctimes, ha estat present durant el judici. Un dels seus responsables va dir el dilluns que el veredicte de culpabilitat que havia rebut Harvey Weinstein marcaria «una nova era per a la justícia. El veredicte del jurat envia un missatge poderós al món sobre l’abast dels avenços que s’han fet des que les dones van sortir del silenci contra Weinstein, perquè aquell dia van iniciar un moviment imparable».

En la mateixa línia va opinar el fiscal del districte de Manhattan, Cyrus Vance, per a qui les sis dones que van testificar contra Harvey Weinstein i les dues fiscals encarregades del cas havien «canviat el curs de la història. La violació és violació, ja sigui comesa per un estrany en un carreró fosc o per un company en una relació íntima», va dir als periodistes. «És una violació, fins i tot si no hi ha evidència física i ha passat fa molt de temps», va afegir.

És important destacar aquestes declaracions. Ho és, perquè durant molt de temps els fiscals nord-americans s’havien negat a portar davant de la justícia els casos de violació o d’agressió sexual comesos per coneguts de les víctimes, convençuts que els jurats no se’ls creurien precisament al·legant aquest coneixement. I no solament això, el mateix fiscal del cas Weinstein va ser qui el 2011 va decidir abandonar la demanda contra l’ex-director gerent de l’FMI, Dominique Strauss-Kahn, acusat d’agressió sexual per una treballadora del servei domèstic d’un hotel de Manhattan sota el mateix argument.

Però les coses canvien i només queda esperar a veure quant triga a entrar, i per quant de temps, el reclús 06581138Z a la presó de Rikers Island, una de les més violentes, diuen, de l’Estat de Nova York. Sembla que la justícia és lenta però acaba sent justa.

I ara només ens falta que no siguin actrius o cantants les que siguin escoltades pel seu crit de #MeToo; que també ho puguin ser les kellys, les mestresses de casa o les mestres; ara només ens falta que ens donin els mecanismes necessaris per llevar-nos la por enfront d’aquells que, no sent famosos, en realitat acaben tenint més marge de maniobra per acabar amb les nostres vides.

Perquè la victòria contra les agressions dels poderosos només serà suficient si la justícia arriba a l’últim capatàs d’un camp de maduixes, a l’encarregat d’una cadena de conserves o al responsable d’una oficina d’assegurances de províncies. Això, i que els agressors tinguin la seguretat que aniran a la presó i que en les jerarquies de poder de les empreses no hi hagi sempre els homes per sobre de les dones i el reconeixement professional d’elles no depengui d’ells.