A Notes per a Sílvia, Josep Pla explica que, tornant del Golf Pèrsic, de Kuwait, desembarca a Ceuta, travessa l’estret de Gibraltar amb el ferry d’Algesires, i, una vegada a la península, deixant enrere Màlaga, Almeria, Múrcia i Alacant, sempre en autobús, arriba a València: l’objectiu és anar fins a Sueca per visitar Joan Fuster.

El troba acompanyat d’«un xicot molt jove, ben vestit, d’una excel·lent presentació física. Deu ésser –penso– l’ideal d’aquestes valencianes que semblen unes Mares de Déu, una mica grassetes. Me’l presenta com a poeta. El jove em fa observar que ha traduït simplement algun llibre –amb la intenció, discretíssima, de desmerèixer-se».

Era Josep Palàcios (Sueca, 1938), «un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d’un entregent molt agradable» –afegeix Pla en un altre lloc–, el Josep Palàcios que va ser secretari i confident de Joan Fuster i que, en vida seva, hi havia qui el considerava un dels seus pseudònims –ho explica Antoni Furió al número d’homenatge que li va retre la revista Caràcters–, l’hereu i marmessor de la seva obra, l’Escriptor –amb majúscula– a la recerca de la frase perfecta i salvadora que impregna com una obsessió l’atmosfera i l’argument de la novel·la de Manuel Baixauli...

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.