A Notes per a Sílvia, Josep Pla explica que, tornant del Golf Pèrsic, de Kuwait, desembarca a Ceuta, travessa l’estret de Gibraltar amb el ferry d’Algesires, i, una vegada a la península, deixant enrere Màlaga, Almeria, Múrcia i Alacant, sempre en autobús, arriba a València: l’objectiu és anar fins a Sueca per visitar Joan Fuster.

El troba acompanyat d’«un xicot molt jove, ben vestit, d’una excel·lent presentació física. Deu ésser –penso– l’ideal d’aquestes valencianes que semblen unes Mares de Déu, una mica grassetes. Me’l presenta com a poeta. El jove em fa observar que ha traduït simplement algun llibre –amb la intenció, discretíssima, de desmerèixer-se».

Era Josep Palàcios (Sueca, 1938), «un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d’un entregent molt agradable» –afegeix Pla en un altre lloc–, el Josep Palàcios que va ser secretari i confident de Joan Fuster i que, en vida seva, hi havia qui el considerava un dels seus pseudònims –ho explica Antoni Furió al número d’homenatge que li va retre la revista Caràcters–, l’hereu i marmessor de la seva obra, l’Escriptor –amb majúscula– a la recerca de la frase perfecta i salvadora que impregna com una obsessió l’atmosfera i l’argument de la novel·la de Manuel Baixauli, L’home manuscrit, l’escriptor que només és escriptor perquè sobretot reescriu i que es manté allunyat de les litúrgies de la socialització i promoció literària, com si reclamés un tracte únic i exclusiu i no volgués ser ajuntat o comparat amb cap altre autor: «No em reconec la influència de cap escriptor català», va dir a l’única entrevista concedida des de l’any 1989 –sense gravacions ni fotografies– arran de la publicació de La imatge (Publicacions de la Universitat de València, 2013).

A pesar que Josep Palàcios va tenir uns inicis literaris fulgurants –als dinou anys, va guanyar el premi València amb Les quatre estacions, per exemple–, se sol afirmar que és l’escriptor més secret de la literatura en llengua catalana: no escriu a la premsa, la seva projecció a la vida pública és nul·la –una vegada va participar en un congrés, però la seva ponència la va llegir Vicent Alonso–, i ha optat sempre per editar i distribuir la seva obra al marge dels canals ortodoxos, amb edicions curtes i numerades i convertint el llibre en una obra d’art de la tipografia.

Tot i així, l’any 1989 l’editorial Empúries va publicar AlfaBet, la versió corregida i ampliada d’un primer Alfabet, que va ser recompensat amb el premi de la Crítica Serra d’Or i, sobretot, amb l’entusiasme de tots els lectors que van sentir la feliç exaltació d’estar llegint gran literatura. A partir de llavors, no van ser pocs els que van saber que una obra de Josep Palàcios significava enfrontar-se a un tipus de literatura que, des d’un primer moment, avisava amb arrogància que, amb segons qui, no hi volia tenir cap mena de relació, i que el seu autor, perquè sí –com si obeís un destí cec i inexplicable–, des de l’aïllament, la soledat i la independència, com si es repetís tenaçment la frase on María Zambrano diu que «Escribir es defender la soledad en que se está», s’havia proposat preservar la Literatura de la ruïna i la destrucció. A partir de l’any 2013, amb els dos volums de La imatge, ja deuen ser molts els que van constatant que Josep Palàcios ho ha aconseguit.

Preveure la devastació

La imatge reuneix bona part de l’obra de Palàcios, i el lector que s’atreveixi a entrar en aquest laberint de laberints hi localitzarà matèria suficient per satisfer la seva curiositat literària durant una llarga temporada de plaer. Sense comptar-hi, s’endinsarà en un laberint de narracions gòtiques i efectistes, irreals i alquímiques, plenes de digressions i de sarcasmes sentimentals, d’angoixes existencials i paisatges simbòlics, uns textos que, en el fons, són uns apòlegs cruels i enigmàtics que, més que narrar, el que fan és un forat al voltant d’uns punts fixos que serveixen d’eix. I que podrien agrupar-se i resumir en la paraula final que apareix en un dels infinits diàlegs que l’autor manté amb el lector al llarg del llibre: «Un advertiment, més ornamental que reflexiu: mai, malgrat els meus mestres —sospitosíssim terme, quan tan fàcilment pot alternar singular i plurals—, no he tingut altra ideologia que predicar, o preveure, la devastació».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Però la cartografia de la devastació vital, moral i intel·lectual segons Josep Palàcios, no és incompatible amb l’experiència de l’emoció, i, de cop i volta, quan el lector topi amb el laberint de versos i dístics morals, i es commogui amb «El camí obert» («Hem sortit de darrere el silenci: l’alba ens agrupa amb les seves banderes»), o amb qualsevol altra dels poemes –o himnes, o salms–, de «Frontisses», sentirà un feliç estremiment involuntari a l’espina dorsal. I tot seguit, convalescent encara de l’experiència poètica, es preguntarà, sens dubte, quin deu ser el misteri que aconsegueix transformar la pràctica de l’assaig, al voltant d’unes qüestions tan clàssiques com l’estil de Josep Pla o Joan Fuster, en un festí de l’intel·lecte i en una màquina de fabricar emocions estètiques: la solució de la incògnita, és clar, s’ha d’anar a trobar en un altre text del mateix Josep Palàcios: «La possibilitat que una llengua suggeresca raons de misteri és, al capdavall, una mostra de la seua perdurada aptesa per a descriure el món». També és veritat que la resposta a l’enigma es podria xifrar en el títol d’un altre escrit seu: «Petit assaig tal com ve, per a tot o per a no res».

El lector es pregunta quin deu ser el misteri que aconsegueix transformar la pràctica de l’assaig en un festí de l’intel·lecte.

El lector es pregunta quin deu ser el misteri que aconsegueix transformar la pràctica de l’assaig en un festí de l’intel·lecte. I és aquest món devastat i pleníssim d’emocions que Josep Palàcios escruta minuciosament en el laberint d’aforismes de «Cop de daus», de «Grans de polsim», i que no són ben bé aforismes, o que són més que aforismes, perquè, al cap i a la fi, són els discursos d’un flux de consciència que esdevé bellament sagnant i insuportablement tens: el lector no tindrà altre remei que considerar un goig incalculable perdre’s enmig de la paraula i el ritme i la respiració de la prosa altíssima d’aquestes pàgines, i que Joan Todó ha descrit justament així: «perquè igual que un pla de Béla Tarr, llarg, es compon dels diversos plans curts que la càmera va generant en el seu moviment incessant, una frase llarga la formen sempre frases curtes que s’enllacen entre si, lliures de la tirania del punt, i no en conec millor exemple que la prosa –antiplaniana– dels assaigs de Josep Palàcios, aquell entramat de petites frases que s’intercalen, es busquen, s’interrompen, es responen, s’oculten i ressorgeixen tres pàgines més tard, es contrapuntegen dins l’ampli espai que és cada frase llarga de Palàcios, fluint amb l’impuls d’un riu devastador, com una gran fuga de motius que s’abandonen i es recuperen». L’estil, diu Josep Palàcios, és el circumloqui del tret.

El lector que s’enfronti al laberint perpetu de La imatge, en fi, sabrà també per què Josep Palàcios és un dels escriptors més secrets de la literatura, d’una literatura tan secreta com pot ser-ho la dels místics, la de Kafka, o la d’Edmond Jabès: a les «misterioses argúcies primordials del boscatge,/ a la meitat sinistra del perfil, en el curs decadent de l’horabaixa/ on no encega la llum, on no veure és la llum./ Perquè l’obscur és fèrtil…», diu Josep Palàcios. Al cap i a la fi, en llegir-lo, sembla que es llegeix algú que es mostra rere unes parets transparents i permet veure’l com camina, com gesticula i com parla, com participa del destí i els sentiments del lector, sí, però com més ho fa, més s’exclou, com si habités molt lluny, tan lluny que potser resulta que el món on viu no li pertany ni a ell mateix. A mesura que es va llegint La imatge, el lector té la certesa que, pàgina rere pàgina, text i autor estan més units, tan compenetrats que s’arriba a sentir la simbòlica materialització d’un esperit i una lletra que vetllen per la seva pròpia seguretat, com si l’un i l’altre s’avisessin amb alarma que els lectors ja són a punt d’arribar.

Però el lector que no només hi arribi sinó que també s’hi quedi tindrà l’orgull de llegir algunes de les pàgines més espectaculars i memorables que hagi pogut llegir en molt de temps, sabrà que escriure és reescriure, que ningú pot dir que és un escriptor si abans no posa seriosament en dubte el seu dret a ser-ho, i veurà com una obra orquestrada sobre el llenguatge i la pròpia escriptura, sobre la soledat i sobre la mort, pot crear un espai còmplice de reserva i amistat, i que no hi haurà cap moment que no es tingui la sensació d’estar trepitjant un recinte sagrat on s’amaga el cor de la literatura. Josep Palàcios ha escrit una obra interminable que exigeix igualment una lectura interminable, però els llibres d’aquesta estirp fan que el lector pugui jactar-se d’haver tingut el privilegi de ser-ne el seu contemporani i agrair, mentrestant, que l’obscuritat de l’autor hagi il·luminat algunes zones obscures de la seva manera de ser. Al cap i a la fi, el mateix Palàcios n’és ben conscient quan en un passatge de «Cop de daus» escriu: «Anomenar és il·luminar. Però, d’allò que jo dic, alguna part sempre en restarà en l’ombra. I encara, allò que jo dic, a vosaltres, us donarà més o menys llum, mentre que, a mi, no em traurà mai de la foscor».