Les «certeses de decadència» davant l’actual situació del nostre sistema cultural sorgeixen en constatar que el paper que li hem assignat està afeblint els vincles entre l’estètica i la societat. Dit d’una altra forma més clara, el nostre sistema cultural resta a l’expressió artística, literatura, cinema, arts escèniques, arts visuals; ja no suma. Un sistema cultural que ha anat progressivament homogeneïtzant el discurs intern i públic de la creació artística fins a esterilitzar els seus elements més fèrtils, com són el fet de transcendir, els seus vincles amb l’espiritual o la seva capacitat profètica que va associada a la fe que té el creador en la paraula, el gest, la nota, o la interpretació.

Com a resultat, un món de l’efímer ha desplaçat la tradició en edificar un projecte cultural on el misteri, la màgia, la fe, l’espiritualitat, la necessitat de bellesa, el sagrat, han estat substituïts per l’entreteniment, la participació, la comunitat, l’espectacle, el global. Una decadència cultural que la creació del segle XX, em cenyiré a l’àmbit de la literatura, ha denunciat sense que ningú advertís el seu missatge.

Durant tot el segle XX i l’inici del segle XXI, una part de la literatura ha tractat d’avisar-nos de fins a quin punt els vincles entre l’obra d’art i qui l’observa s’han anat diluint fins a l’extrem que el sentiment de pèrdua dels elements constitutius de l’art, com són la transcendència, la creença, el coneixement, la transformació, la mediació, han passat inadvertits per a la societat. Com si una persona, en albirar al mar una ampolla amb un missatge a l’interior, no tingués la curiositat, ni l’interès per rescatar-la i llegir-ne el contingut.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.