El lector habitual d’història incorpora sense volver, i gairebé sense saber-ho, una dosi radical d’escepticisme sobre l’actualitat. La seva falsificació no és conspirativa ni programàtica: és només part de la seva naturalesa. Quan els historiadors desvetllen els trencs i les rutes del passat sovint no fan res més que reordenar les dades, jerarquitzar-les d’una altra manera o canviar la perspectiva. De vegades, el trencament amb les versions heretades és més brutal i sobtador perquè esbrinen coses secretes, connecten coses que ignoràvem que eren connectades i il·luminen amb cartes, documents, missatges reservats una realitat que havia estat mal transmesa o obertament deformada.

Ens està passant en aquest mateix instant, mentre escric jo i llegiu vosaltres, mentre esperem la sentència d’aquest o aquell tribunal i especulem sobre les motivacions d’uns i altres. Ara mateix són molt pocs els qui poden explicar amb detall i fiabilitat el com i el perquè d’algunes coses que han passat a l’Espanya o la Catalunya contemporànies. Això proven de fer Pablo Iglesias i Enric Juliana en un llibre sucós i pertinent per moltes raons, i això mateix és el que prova de fer també, pel seu cantó, el periodista en modus autobiogràfic Miguel Ángel Aguilar. Tots tres saben més del que diuen però no poden dir tot el que saben, o sospiten, o conjecturen fiablement.

El cas de Miguel Ángel Aguilar és més singular. Les seves confidències no són trasbalsadores però donen moltes i bones pistes sobre episodis concrets, viscuts en directe, en relació amb el final del franquisme i la construcció de la democràcia: el moll de l’os del seu llibre és, però, l’època de la Transició, des de la fundació del diari Madrid i la seva desaparició manu militari el 1971, el seu paper a Diario 16, entre 1980 i 1985 a El País (i entre 1994 i 2005 com a columnista), durant molt anys a la SER i també a d’altres mitjans audiovisuals: és un comentarisdta popular, irònic, sincopat, valent, informat i entremaliat. La fiabilitat de la seva informació és molt alta i alguns dels detalls que aporta ara projecten per força una mena de sorpresa retroactiva que podrà ser-ho més o menys en funció de la informació i la ingenuïtat del lector. Però són dades consistents per entendre millor la putrefacció sistèmica que va empastifar un ofici sotmès a una dictadura corruptora: no hi ha cap mena d’ironia en celebrar el retard amb què el règim va aprovar l’aparició del diari El País perquè això li va permetre néixer sense cap vincle aparent amb l’antic règim, de la mateixa manera que el naixement de Diario 16 no arrossega la culpa de Cambio 16, que ja existia abans de 1975.

La diferència rau a un altre lloc. Mentre El País va néixer amb una llarguísima i molt estudiada estructura financera i empresarial, l’impulsor de Diario 16, Juan Tomás de Salas, va actuar més a la valenta i improvisadament. Com diu Aguilar, però, l’única pega d’El País va ser la sobtada arrogància de què van imbuir-se els seus promotors, i no és la primera ni l’única etzibada tàcita (i alguna explícita) contra Juan Luis Cebrián que inclou el llibre. Però hi rep molta gent mentre s’expliquen funcionaments indecorosos dels mitjans en relació amb el poder polític o econòmic. Una trucada al responsable d’informatius de Tele 5 per part del portaveu de José María Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, va ser suficient per a la destitució fulminant del seu col·laborador habitual M.A. Aguilar.

Potser tota la professió ja ho sabia, això, però la resta dels mortals no sabíem que anava així la cosa. Encara més, Aguilar explica amb ironia barrejada de sornegueria la cautela aplicada a la crítica periodística. Tot col·laborador d’un mitjà, ve a dir, sap molt bé quan i on ha de fer una paràbola elusiva o una aturada frenètica per no dir allò que li ve al cap quan li ve al cap. Ha de saber molt bé on parla o escriu, i amb qui ho fa, per tal de no incórrer en alguna inconveniència punible. «Hubiera podido ser letal», diu, exemplificar alguna malifeta citant Telefònica mentre intervenia a Antena 3, quan precisament Telefònica era accionista majoritària d’Antena 3. Muts, i a la gàbia.

Com diu Aguilar, l’única pega d’El País va ser la sobtada arrogància de què van imbuir-se els seus promotors.

El seu acomiadament d’El País el 2005 també està explicat al llibre com a efecte corrosiu d’unes declaracions fetes a l’estranger. Ensumava llavors el que delicadament anomena «la sensación de divisar horizontes de censura». Als Estats Units va dir que els grans mitjans eren ara captius dels seus acreedors i això havia retallat la seva llibertat informativa. No era pas mentida, però no era pas possible dir-ho tampoc, de la mateixa manera que molts anys enrere informar des del diari que havia contribuit a fundar, El Sol, sobre les activitats pressumptament delictives de Juan Guerra, el germà llavors del vicepresident del govern, podria comportar un cessament immediat, com així va ser, al gener de 1991. Mentrestant TVE, en mans socialistes, va seguir sent «el servicio doméstico del gobierno».

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Tot plegat em sembla que ajuda a donar un gruix o una densitat veraç a un passat massa sovint elidit pels memorialistes o, com a mínim, depurat d’inconveniències torbadores. Això és el que algun cop passa a la llarga, metòdica i trempada conversa que durant 60 hores editades varen mantenir Enric Juliana i Pablo Iglesias, almenys fins a finals de setembre d’aquest any. En l’evocació dels canvis que va viure el franquisme fins a la mort de Franco trobo a faltar una i altra vegada l’apelació mental o la mera consciència dels canvis socio-culturals que va viure el país a poc a poc, dia a dia, llibre a llibre. És com si els factors culturals –des de la literatura popular fins al cinema o des del pop art fins a l’assaig polític– no haguessin intervingut a la transformació viscuda llavors per un país. Potser té una explicació aquesta omissió, i és que ha estat tan insistent la imatge d’una emasculació cultural al final del franquisme i a la Transició, practicada per sàtrapes historiogràfics com Gregorio Morán, que semblarà al final que no es va fer res d’interès i res no va incomodar els poders, ni convé rescatar res del que passava en el trànsit de la dictadura a la democràcia.

Si alguna transició encara no està ni explicada ni mesurada amb justíticia és la transició cultural, però és precisament aquesta la que va posar les condicions morals i intel·lectuals perquè es pogués dur a terme la social i, per descomptat, la política. El cap de bona part de la gent havia canviat abans que els polítics s’arromanguessin per fer la ruptura pactada.

Però el llibre no va només d’això sinó de moltíssimes altres coses que abasten des dels efectes ambivalents de la globalització fins a l’error garrafal d’Ada Colau en expulsar del govern municipal els socialistes, des dels intríngulis que explicaran un dia per què va ser tan estúpidament equivocada la repressió de l’1 d’octubre fins a les raons de fons que Felip VI va tenir el 3 d’octubre per obviar completament aquelles imatges. La conversa és potent en molts trams i està muntada sobre una condició prèvia i necessària que funciona molt bé: el respecte intel·lectual que es tenen tots dos i la sintonia de canvi en què respiren.

L’efecte del llibre és blanquejar el projecte polític de Podemos, i Iglesias s’hi posa sense reserves, ajudat per l’astúcia nàutica de Juliana.

Què vol dir això de sintonia de canvi? Vol dir que des d’una posició conservadora i pacient, la de Juliana, i des d’una posició d’esquerres i més impacient, la de Pablo Iglesias, tots dos activen les reflexions per tal d’aclarir o definir algunes de les possiblitats de canvi a la societat del futur, espanyola, catalana i europea. La por de Juliana a la temptació autoritària (en forma republicana potencial) és justificada i la por d’Iglesias a estar fent-se més conservador (ho diu dues vegades) ajuden a trobar un fil o un camp de treball productiu. Sentir parlar Iglesias de «medidas modestas» en termes positius és una benedicció i escoltar la seva autocrítica en la gestió de la victòria electoral de desembre de 2015, encara més, tot i que no reconegui la monumental pífia d’haver convocat la roda de premsa sobre el suposat nou govern mentre Pedro Sánchez es reunia amb Felip VI.

Potser era veritat que no hi havia intenció en els socialistes de buscar alguna mena de govern conjunt, però fins i tot Tsipras li ho recomana a Iglesias. Si hi havia una sola espurna de possibilitat, va quedar extingida en aquell instant de triomfalisme i prepotència. Això no treu, però, que aquells resultats fossin inaudits en termes polítics comparats i ben bona notícia per a la reconstrucció viable d’una esquerra de poder. L’efecte final del llibre, en bona mesura, consisteix a blanquejar el projecte polític de Podemos, i Pablo Iglesias s’hi posa sense reserves, ajudat per l’astúcia intel·ligent i nàutica de Juliana. Jo segueixo veient Pablo Iglesias, i els Comuns/ Podemos, immersos en la reformulació d’una socialdemocràcia exigent o d’esquerres, i això ni té res d’antisistema ni amenaça cap mena d’estabilitat política.

El llibre fa pensar en moltes coses i obliga a repensar-ne algunes de viscudes o sabudes, entre les quals l’anàlisi que tots dos fan del procés. Potser la meva conclusió no és al llibre però el llibre m’hi ha fet pensar. Bona part de la populista i indecorosa radicalitat de la dreta espanyola d’ara neix de sentir que els han usurpat l’Espanya que havien posseït al llarg de sis anys, des del 2011. O dit d’una altra manera: la mobilització de l’independetisme necessitava una condició prèvia que consistia en la demolició física i simbòlica dels socialistes per tal que fos possible el reduccionisme d’identificar dreta i Espanya. La incompareixença dels socialistes, immersos en una depressió de cavall i una impotència matèrica, va posar les condicions per què l’independentisme pogués difondre la bona nova d’una mentida sistèmica. L’Espanya que no tenia solució i que va activar l’independentisme era aquella que havia quedat mimetitzada amb el PP i amb la corrupció, gràcies a l’absència de discurs públic socialista mínimament creïble. D’aquella Espanya com a símbol i icona ara els queda poc en termes instrumentals i funcionals. Podran seguir dient que Espanya no té remei, però el nas els creixerà fins a Waterloo.

 


Miguel Ángel Aguilar, En silla de pista, Barcelona, Planeta, 2018. Pablo Iglesias i Enric Juliana, Nudo España, Barcelona, Arpa, 2018.