Enguany fa 20 anys que els països de la Unió Europea van iniciar el procés de construcció d’una política europea comuna d’immigració i asil. En dues dècades, els avanços que s’han fet per construir un entramat comú de normatives que pretenen establir un espai compartit de seguretat, llibertat i justícia als països UE no han estat menors. Avançar en aquesta política comuna ha tingut un èxit desigual en assolir els objectius previstos a Tampere el 1999. Avui no hi ha una política europea comuna d’asil. No s’ha aconseguit coordinar una política única de gestió dels fluxos migratoris que superi les competències nacionals en aquesta matèria. I en el tractament en condicions d’igualtat de les persones estrangeres en el territori de la Unió Europea, encara hi ha diferències substantives entre els països membres. La quarta línia de treball, les relacions amb els països tercers, també ofereix clarobscurs.

En positiu, és bo recordar que la lògica que sustenta la política europea d’immigració i asil reconeix, des dels seus inicis, la necessitat d’articular un diàleg i un marc de col·laboració amb els països d’origen i trànsit dels fluxos migratoris. És el reconeixement que la gestió migratòria requereix una corresponsabilitat entre països perquè és un fenomen transnacional que necessita un espai comú per trobar solucions compartides, en una lògica similar a la recollida el proppassat desembre amb l’aprovació del Pacte Mundial de Migracions. Alhora, val la pena assenyalar que des del 2006, el procés de Rabat s’ha constituït com l’espai de diàleg entre els països africans i europeus per construir un enfocament equilibrat que converteixi les migracions en un vector de desenvolupament per a totes les parts implicades.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure