Els llegats culturals reposen allà on volen, no on se’ls espera. En un garatge d’una casa de Sant Cugat del Vallès tancada des del 1989, hi descansava, immutable al pas de les dècades, la mirada imponent del fotògraf Antoni Campañà i Bandranas. Un gran conegut… desconegut.

Així de simple i poc èpic. Com era ell. Un home orquestra del món de la fotografia en el segle de la imatge. Un artista que topà amb la Guerra Civil del 1936 sense buscar-la. Un fotògraf que es negà a si mateix el protagonisme durant el mig segle posterior i que reclogué els «seus ulls» en unes caixes vermelles que no s’haurien d’obrir mai més. Tant havia escamotejat la difusió del seu propi talent, que en desvetllar els negatius, la sorpresa fou monumental. Campañà, oblidat per tots, surt a la superfície. Potser, hom podria dir, fins i tot, malgré lui!

Entre sobres amb fotografies revelades que mai ningú no va recollir a la seva botiga i centenars de plaques de vidre de partits de futbol amateur dels anys 20 del segle passat, s’hi amagava una mirada desconeguda de la complexitat de la Guerra Civil. Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-St. Cugat del Vallès, 1989) fotografià tot allò que es trobà de cara a la Barcelona en guerra en una immensa sèrie de més de 5.000 instantànies. Càmera en mà, en nom de la Generalitat de Catalunya, immortalitzaria gran part dels drames, utopies i horrors d’un conflicte que no havia buscat però que no defugiria. En publicaria poquíssimes a la premsa de l’època, d’aquí la importància de la descoberta. De la qualitat i originalitat d’allò retratat en deriva la transcendència que va més enllà de les xifres de clixés.

Un artesà de la imatge que s’inicià en el fotoperiodisme poc abans de l’esclat bèl·lic.

El llibre La Capsa Vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà en despulla l’essència. Una selecció de poc més de tres centenars de fotografies que ens atansen a les retines d’aquella figura renovadora de la fotografia pictorialista i proper a la Nova Visió dels Rodtchenko. D’un artesà de la imatge que s’inicià en el fotoperiodisme poc abans de l’esclat bèl·lic. Que deixaria testimoni de la vida a la gran metròpoli catalana en els seus múltiples aspectes.

Ell, que era catòlic i catalanista moderat, veié a través del seu visor caure arcs gòtics, campanes que mai més tocarien ni quarts ni hores, esglésies cremades. Desfilades de milicians anarquistes i d’homes d’Estat Català, passant per comunistes com Joan Comorera que vivien a la burgesa Pedrera –Conselleria de Proveïments–, fins arribar als centenars de refugiats malaguenys a l’Estadi Olímpic per acabar, coses de la vida, a la ratlla de França, a Portbou, amb els primers soldats franquistes davant els cadàvers metàl·lics de la retirada republicana.

Les fotografies de Campañà ens transmeten les textures i les olors de la guerra, de la revolució anarquista, del retorn a la vida burgesa del 1937. Ens fan respirar la pols de les botes dels soldats franquistes i de les tropes mores franquistes que arribaven per a instaurar la llarga Dictadura.

Ell que se salvà de la purga i la depuració a través de l’amistat amb un altre fotògraf, l’enginyer franquista José Ortiz Echagüe, enterraria les seves fotos de guerra. No les destruí, no les lliurà a la censura. Passà pàgina del trauma de la guerra i tornà a la fotografia, ara esportiva, sobretot, a les postals turístiques i a un darrer cicle de fotografia artística.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel