(I)

A The Soul of the Marionette, John Gray distingeix dues maneres de ser lliures. D’una banda, hi ha la llibertat de poder escollir i, de l’altra, la llibertat de no haver d’escollir. La llibertat d’escollir és aquella situació en què tenim diversos camins a disposició i ningú ens impedeix caminar-ne un o l’altre. La llibertat d’escollir té molt bona reputació i algunes virtuts morals àmpliament acreditades.

Més ignorada i infinitament més ridiculitzada, en canvi, és la llibertat de no haver d’escollir. Algunes vegades, se l’assimila al rebuig de les responsabilitats connaturals a l’ésser humà. D’altres, se l’associa a una mena de determinisme que escapçaria el lliure albir. De fet, en el breu assaig de Gray, les marionetes, sense voluntat ni autonomia, serien la perfecte metàfora de la llibertat de no haver d’escollir.

Hi ha un espai en el qual garantir la ridiculitzada llibertat de no haver d’escollir no és només acceptable sinó, m’atreveixo a afegir, gairebé necessari.

Però més enllà de la qüestió de si renunciar a la pròpia llibertat és en sí mateix un acte de llibertat genuí o no –renúncia impossible, per cert, per a les marionetes–, i tot suposant que les forces de l’univers permeten algun grau de lliure albir, hi ha un espai en el qual garantir la ridiculitzada llibertat de no haver d’escollir no és només acceptable sinó, m’atreveixo a afegir, gairebé necessari. ¿Però quan succeiria això?

No són tan poques les ocasions en la vida en què ens veiem obligats a escollir entre dues opcions que valorem positivament en la mateixa mesura i en què optar per una d’elles no només no és indiferent, sinó que significa perdre alguna cosa que considerem preuada. Isaiah Berlin deia que quan ens trobem en aquesta mena de situacions encarem una elecció tràgica: sempre hi ha una pèrdua. El caràcter tràgic no té a veure amb quin és el contingut de les opcions, de les quals en aquest context només importa que siguin valuoses, sinó amb el fet mateix d’haver d’escollir entre diversos camins mereixedors de ser caminats. Hem d’escollir entre viure a una ciutat agradable treballant en una feina pèssima o a una ciutat desagradable on tindrem una feina engrescadora. Hem d’escollir entre anar al concert de Manel o anar al de Bill Callahan la mateixa nit. Hem d’escollir, en un context d’escassetat de recursos, entre destinar diners a educació o a sanitat. Hem d’escollir entre atacar a Al-Assad, amb les conseqüents morts col·laterals d’innocents, o no atacar-lo, deixant que Al-Assad prossegueixi amb les seves barbaritats químiques o no-químiques.

El vell catalanisme polític era un garant de la llibertat de no haver d’escollir de forma taxativa entre Espanya i Catalunya.

En ocasions són les circumstàncies, el lliure i atzarós discórrer dels esdeveniments del món, el que ens situa davant d’aquesta mena de dilemes tràgics. D’altres vegades, són les accions humanes intencionals, les nostres mateixes i les d’alguns tercers, les que creen els abismes on s’entaforen aquestes eleccions corrosives. El vell catalanisme polític era un garant de la llibertat de no haver d’escollir de forma taxativa entre Espanya i Catalunya. Per descomptat, aquesta llibertat només podia, i pot, importar a qui la disjuntiva entre Espanya i Catalunya li sembli tràgica perquè a ambdós extrems de la bifurcació hi ha alguna cosa valuosa. I aquí no importa massa que una persona, o vàries, diguin que no veuen cap dilema entre Espanya i Catalunya ja que per a ell, o per a ells, no hi ha res de tràgic en aquesta elecció; hi ha un únic curs d’acció –sigui el que sigui– que cal recórrer. Aquesta manera de pensar dissoldria de forma automàtica la naturalesa funesta del dilema.

Però quan parlo d’un dilema tràgic em refereixo a un dilema per al conjunt del país, no d’un dilema per a un català o una catalana en concret. Donada la proximitat afectiva i els lligams entre la cultura espanyola i la catalana dintre de Catalunya entesa en tota la seva pluralitat, no és impensable que el trencament entre Espanya i Catalunya, encara que no fos violent, tingués conseqüències traumàtiques per al país. Haver d’escollir entre Espanya i Catalunya suposaria posar al conjunt del país a les portes d’un dilema tràgic en sentit berlinià.

És possible que, amb el temps, l’eventual ferida que deixés aquesta elecció tràgica acabés guarint (tot i que, donada l’explosibilitat emotiva de la matèria que estem grapejant aquí –les identitats nacionals–, em semblaria temerari ser especialment optimista respecte del guariment). Però consolar-se en aquesta hipotètica cura i deixar de banda altres consideracions seria, al meu parer, banalitzar l’inevitable caràcter funest de l’elecció.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

És possible que, amb el temps, l’eventual ferida que deixés aquesta elecció tràgica acabés guarint, però consolar-se en aquesta hipotètica cura i deixar de banda altres consideracions seria, al meu parer, banalitzar l’inevitable caràcter funest de l’elecció.

Diria que té sentit afirmar que el vell catalanisme polític considerava que, donat el complex i plural context català, la millor manera de ser lliures no era abraçant la causa de la llibertat de poder escollir, sinó la causa de la llibertat de no haver d’escollir. Es tractava i es tracta d’una manera imperfecta de ser lliures. ¿Però és que n’existeix alguna altra d’interessant?

Cervera (Lleida), 19 de juliol de 2003. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, a l’Escola d’Estiu de les Joventuts d’Unió Democrática. © Laurent Dominique. EFE.

(II)

No és cap secret, però, que en la segona dècada del segle XXI el catalanisme polític va mutar de l’autonomisme, amb diferents accents, cap al secessionisme. El que jo denominaré aquí «independentisme democràtic» va abraçar amb més força la llibertat de poder escollir que la llibertat de no haver d’escollir. Malgrat que jo –per les mateixes raons de complexitat invocades per part del catalanisme polític– no jerarquitzaria així les dues maneres d’entendre la llibertat, diria que quan l’independentisme democràtic proposa traçar aquesta escala de prioritats no està fent res políticament il·legítim. Entre d’altres coses, o sobretot, perquè per a aquest independentisme és bàsica la idea de respecte vers els catalans que abraçaven el vell catalanisme polític i els catalans que senzillament mai van abraçar –i possiblement mai abraçaran– cap forma de catalanisme polític. I aquest respecte s’expressa amb la voluntat de comptar amb ells en el camí cap a la independència. O, dit d’una altra manera, l’independentisme democràtic sap que una cosa és fer la independència comptant, en els procediments, amb els anti-independentistes, i una altra cosa és fer la independència contra els catalans no-independentistes. Per a l’independentisme democràtic, els mitjans –el pacte, l’acord, el consens amb «l’altre», que només es pot materialitzar en els procediments democràtics– són igual d’importants que els objectius.

En la segona dècada del segle XXI el catalanisme polític va mutar de l’autonomisme, amb diferents accents, cap al secessionisme. El que jo denominaré aquí «independentisme democràtic» va abraçar amb més força la llibertat de poder escollir que la llibertat de no haver d’escollir.

Ensumo que hi ha també una preocupació menys teòrica i més terrenal per la qual l’independentisme democràtic (o liberal, tant se val en aquest context) prefereix no fustigar a la Catalunya no independentista: la necessitat que el país no es trenqui en el camí cap a la independència. Iniciar un nou país on la meitat del mateix no s’identifica amb el nou Estat, o fins i tot el combat perquè entén que és un Estat construït contra ells, seria la indesitjable però natural conseqüència d’haver concebut tot l’assumpte de la secessió en la tradició de Janos, o sigui, limitant-se a donar la volta a la malaurada moneda (amb la qual els independentistes asseguren que l’Estat espanyol ha imaginat Catalunya durant segles) per tal que la llum simplement n’il·lumini l’altra cara. Però, si no m’equivoco, si hi ha alguna cosa que l’independentisme democràtic vol evitar és justament que sigui Janos –en qualsevol de les seves dues cares– qui governi el camí que dugui a la secessió.

Res d’això treu, em temo, que l’independentisme democràtic no sigui, en sentit estricte, excloent: traçar una nova frontera vol dir fer fora de la nostra comunitat política a algunes persones (en aquest cas, a la resta d’espanyols). Agradi o no, la secessió no és una qüestió de pura i asèptica divisió territorial; és també, o sobretot, la construcció d’una comunitat política empetitint-ne els seus marges.

Agradi o no, la secessió no és una qüestió de pura i asèptica divisió territorial; és també, o sobretot, la construcció d’una comunitat política empetitint-ne els seus marges.

Malgrat que a alguns aquesta exclusió ens sembla una mala idea, cal dir que es tracta d’una mala idea força estesa i acceptada al món: tots els estats són excloents en la mesura que les seves fronteres marquen qui queda fora i qui queda dins del demos o comunitat política. En aquest sentit, no cal deixar-se impressionar més del compte per aquest caràcter excloent: l’independentisme és tan excloent respecte dels espanyols com ho són, respecte dels europeus, els partidaris que Alemanya o França no es dissolguin en un demos europeu. Jo estic en desacord amb totes dues coses, però negar la primera i admetre la segona exigeix un argument ulterior que justifiqui l’asimetria (argument que, dit de passada, jo no aconsegueixo albirar).

El que és cert, en qualsevol cas, és que en el vell catalanisme polític no existia aquesta pulsió excloent, que és gairebé equivalent a dir que no era independentista. Això no vol dir que algunes expressions institucionals del vell catalanisme polític destaquessin precisament per encarnar una pulsió incloent. De fet, és probablement aquesta última mena d’expressions lligades als anys d’esplendor de la presidència de Pujol la que posaria la llavor d’algunes coses que van succeir els anys del procés independentista (2012 – ¿? ). ¿Tindria aleshores sentit parlar de dos projectes de Pujol simultanis i contradictoris? ¿Un obertament autonomista i l’altre discretament o privadament independentista? No n’estic segur. Confesso, però, que la idea del president Pujol conspirant en lo oscurito, com diuen a Mèxic, a favor de la secessió té alguna cosa d’implausible. Hi ha moltes coses que semblen indicar que Pujol va ser sempre un nacionalista realista, un nacionalista que sabia que s’hi coïa dintre de Catalunya, però també fora, i resulta gairebé inevitable pensar que devia veure la independència com una empresa pràcticament impossible, justament tant per raons internes com per raons externes. ¿Quin sentit tindria, per a un realista, conspirar a favor d’un projecte que sap descarnadament impossible?

L’independentisme és tan excloent respecte dels espanyols com ho són, respecte dels europeus, els partidaris que Alemanya o França no es dissolguin en un demos europeu. Jo estic en desacord amb totes dues coses, però negar la primera i admetre la segona exigeix un argument ulterior que justifiqui l’asimetria (argument que, dit de passada, jo no aconsegueixo albirar).

Però una cosa és Pujol i una altra el pujolisme. Aquest darrer –en el sentit que jo faré servir aquí el terme– seria tota aquella classe cultural, funcionarial, econòmica, política i intel·lectual que creix a l’ombra de l’obra de govern de Pujol i que Pujol, tàcitament o expressament, això ja no ho sé, tolera i alimenta. Potser Pujol no era independentista en lo oscurito, però diria que el pujolisme, indestriable de l’obra de govern de Pujol, sí que ho era. Aquesta és, doncs, la meva hipòtesi: si es rastreja la història de l’independentisme del segle XXI, entre els seus antecedents tindrà més força causal el pujolisme que no pas Pujol.

Aquest pujolisme va ser una aberració (en el sentit d’infreqüència estadística) de la tradició del catalanisme polític, el corpus central del qual, i allò que va atreure a molta, moltíssima gent, era justament el seu caràcter no-excloent, el pactisme i bones dosis de pragmatisme. El nucli dur del catalanisme polític no va ser una empresa que decretés la incompatibilitat entre Espanya i Catalunya fins que, a principis de la segona dècada del segle XXI, el projecte pujolista –junt amb d’altres factors– va fer-se visible i va provocar-ne la seva mutació.

Sigui com sigui, el que jo anomeno independentisme democràtic, amb la seva acceptació de la complexitat del país i les seves credencials del millor liberalisme –el berlinià, pel meu gust–, sembla ser, en el moment d’escriure aquestes línies, minoritari en el sí del món independentista.

Una cosa és Pujol i una altra el pujolisme. Aquest darrer seria tota aquella classe cultural, funcionarial, econòmica, política i intel·lectual que creix a l’ombra de l’obra de govern de Pujol i que ell, tàcitament o expressament, tolera i alimenta.

 

(III)

I aquesta mutació del catalanisme polític vers l’independentisme democràtic és minoritària perquè, ara com ara, les institucions catalanes i el múscul mediàtic de l’independentisme no creuen que la independència, en el fons, sigui una qüestió de democràcia. Afirmen que la independència és una causa justa, com ha dit últimament el president Torra.

Heus aquí on ens trobem ara: la separació d’Espanya, doncs, entesa com una qüestió de justícia; o, per ser més precisos, de justícia històrica. Però si algú creu que la seva és una causa justa, que està al costat correcte de la història, que és el bo i –per implicació– els altres, els no-independentistes, són els dolents, aleshores no es veu per què es necessitaria la aquiescència dels altres: senzillament cal fer justícia; ¿des de quan cal tenir el consentiment d’algú per fer justícia? Cal fer la independència perquè és una qüestió de justícia, peti qui peti. D’aquesta forma, l’independentisme unilateralista, a diferència de l’independentisme democràtic, menysté la qüestió dels mitjans perquè està completament abduït per l’objectiu.

Heus aquí on ens trobem ara: la separació d’Espanya, doncs, entesa com una qüestió de justícia; o, per ser més precisos, de justícia històrica.

Si l’independentisme democràtic feia una aposta clara a favor de la llibertat de poder escollir en detriment de la llibertat de no haver d’escollir, a l’independentisme unilateralista no li interessa en el fons cap d’aquelles dues llibertats perquè, malgrat la parafernàlia retòrica i les giragonses semàntiques, no busca materialitzar cap anhel de llibertat; està obsessionat amb una messiànica i sorollosa missió consistent en fer justícia. Aquesta és la paradoxa de l’independentisme unilateralista: la seva estratègia faria lliure Catalunya (o això afirmen, més aviat ebris del seu propi discurs, els unilateralistes) però no als catalans.

L’independentisme democràtic era ja una estocada al vell catalanisme polític. Però n’era una substitució liberal i –valgui la doble redundància– democràtica, o sigui que, en les coses importants, el vell catalanisme polític i l’independentisme democràtic parlen el mateix idioma: el dels procediments amb garanties democràtiques i el del liberalisme polític. No és un acord menor. L’independentisme unilateralista, però, no parla el mateix idioma: té un menyspreu manifest pels procediments democràtics i una actitud anti-liberal que ha acabat contaminant les fràgils institucions públiques i qui sap si també acabarà contribuint a enverinar les relacions socials a Catalunya.

 

(IV)

A més de la pulsió anti-democràtica i anti-liberal, l’independentisme unilateralista és anti-polític. No només en el sentit que s’instal·la en un discurs simplificador contra les maneres tradicionals de fer política, i singularment de fer política a Catalunya (basades en el pacte), sinó en un sentit que jo mai havia detectat fins que vaig sentir una conferència que va fer Jordi Graupera, a principis de 2018, tot presentant la seva proposta de primàries per tal d’escollir candidat independentista a Barcelona. En aquella conferència, el més loquaç i jove dels líders independentistes, va dir que l’1-O va ser el dia «en què la gent va passar de ser catalanista a ser catalana». La lectura psicoanalítica de la sentència de Graupera és, em temo, gairebé òbvia: els catalans, per tal de ser-ho, necessitem uns bons mastegots; per tal d’emancipar-nos del nostre centenari complex d’inferioritat, necessitem ser estovats. O sigui que, per ser catalanista, no calia rebre cap cop de porra, però per ser català, pel que es veu, sí. Em sembla que ni algú de la finezza de Raimon Obiols hauria pogut construir un argument tan rotund a favor del catalanisme polític.

Jordi Graupera, el més loquaç i jove dels líders independentistes, va dir que l’1-O va ser el dia «en què la gent va passar de ser catalanista a ser catalana». La lectura psicoanalítica d’aquesta sentència és, em temo, gairebé òbvia: els catalans, per tal de ser-ho, necessitem uns bons mastegots.

Aquesta idea de Graupera em sembla l’expressió més cristal·lina del caràcter anti-polític de l’unilateralisme: trasllada el problema del Parlament i dels despatxos al divan (i, amb una mica de mala sort, a la sala d’urgències). Ah, alguns, entre els quals m’hi incloc, vam ser uns ingenus quan vam considerar que a Catalunya hi ha un problema polític: ¡resulta que en realitat es tracta d’un problema psicoanalític!

Amb aquesta mudança, però, Graupera no tan sols prova d’enterrar el vell catalanisme polític. La seva tesi és també un atac al cor de l’independentisme democràtic, que a més de ser favorable als procediments democràtics i tenir una actitud liberal vers «l’altre», repudia les formes d’anti-política. Si té raó, la política catalana dels propers temps estarà marcada per la defenestració de l’independentisme democràtic, la mort del catalanisme polític i el començament de la psicoanàlisi. ¿I llavors què en quedarà de la legítima i necessària discussió sobre les dues maneres de ser lliures de Gray? Res, absolutament res. La unilateralitat té en política la dubtosa virtut de destruir totes les converses interessants.