Barcelona ha sigut víctima d’una tempesta perfecta en la qual s’ha demostrat que el virus més contagiós és el de la por. Vista l’evolució última del coronavirus covid-19 podem pensar que la suspensió del Mobile World Congress ens ha lliurat d’una situació d’histèria que ara seria molt difícil de gestionar, però això no treu que fos l’adequada en el moment en què es va prendre. De fet, el reguitzell d’anul·lacions per por al contagi del coronavirus és el darrer i més il·lustratiu exemple de les vulnerabilitats de l’economia global en un temps en què els virus viatgen en avió i les amenaces més llunyanes poden ser percebudes com a molt properes.

Infodèmia és el nou terme escollit per descriure aquest nou fenomen en què l’excés d’informació, la propagació de rumors i conjectures i el tractament alarmista de les dades provoquen una reacció desmesurada en la qual les emocions passen por davant de la raó i la ciència. El resultat és que l’espiral reactiva multiplica les pèrdues i afegeix patiment al que ja de per si pugui causar la mateixa epidèmia.

A diferència de Venècia, que va suspendre el seu carnaval després que es detectessin focus d’infecció ben a prop, quan els organitzadors del Mobile van decidir suspendre el congrés, l’epidèmia de coronavirus estava circumscrita a la Xina i no hi havia a Barcelona més risc de contagi que a qualsevol altre indret del món. L’epicentre estava a la regió de Hubei, sotmesa a una estricta quarantena que impedia entrar o sortir de la zona acotada. En aquell moment hi havia 60.000 infectats i dels 1.369 morts registrats, 1.310 es van produir a la mateixa Hubei. Fóra de la Xina només s’havien comptabilitzat 525 contagis i dos morts.

És cert que l’arribada a la capital catalana de 110.000 congressistes de tot el món, entre ells 6.000 procedents de la Xina, suposava una concentració excepcional en un recinte tancat, però no representava més risc, pel que fa al coronavirus, que el de qualsevol gran aeroport de trànsit del món. El més concorregut, el d’Atlanta, rep cada dia 293.000 passatgers i el de Heathrow, a Londres, 219.000, és a dir, gairebé dos Mobile cada dia. Malgrat això es va desencadenar la mateixa reacció preventiva que ja havíem vist en les emergències sanitàries globals anteriors, la del SARS el 2003, la grip aviar el 2005 i la grip A del 2009. Cal preguntar-se, per tant, quines són les dinàmiques que es generen en aquests casos i per què acaben passant per sobre de la racionalitat i de l’evidència científica.

Quan els organitzadors del Mobile van decidir suspendre el congrés, l’epidèmia de coronavirus estava circumscrita a la Xina.

El primer factor a tenir en compte és el comportament dels mitjans de comunicació. En totes aquestes crisis, la cobertura informativa ha alimentat l’alarmisme que ha portat a prendre decisions injustificades. Òbviament, la incertesa que comporta una amenaça sanitària global és un poderós ingredient per a una cobertura mediàtica excepcional. El degoteig d’esdeveniments permet un seguiment permanent que alimenta l’expectació i satisfà alhora la necessitat d’audiència dels mitjans. En aquesta ocasió, la majoria han intentat contenir-se, però fins i tot aquells que han fet una cobertura més rigorosa han caigut en una evident contradicció entre la forma i el fons. Mentre deien que no calia caure en l’alarmisme, el desplegament informatiu, amb recompte permanent i creixent de morts, denotava just el contrari. Observem com després del pic d’atenció que coincideix amb la suspensió del Mobile, la cobertura sobre l’epidèmia va caure notablement, just fins que, amb l’aparició d’un brot a Itàlia, el perill es va acostar i van tornar a créixer la cobertura i l’alarma.

 

El pitjor escenari possible

En aquests casos, un dels factors distorsionadors és la gestió dels temps. El moment de màxima expectació i demanda d’informació es produeix al començament, just quan hi ha menys dades i més incerteses. La resposta científica a les incògnites, per ràpida que sigui, triga sempre un temps que s’omple sovint d’hipòtesis i conjectures. A tot això cal afegir-hi que en aquests tipus de crisis els experts en salut pública treballen normalment amb projeccions. Per poder calibrar l’estratègia d’intervenció i les necessitats a cobrir solen dissenyar diferents escenaris d’evolució. És només una eina de treball dels epidemiòlegs, però sol contribuir a l’espiral alarmista perquè els mitjans, seguint la seva dinàmica interna, tendeixen a situar-se sempre en el pitjor escenari possible.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

L’alarmisme que es genera als mitjans es contagia ràpidament a la política. Les informacions impacten tant sobre la ciutadania, sempre molt sensible a qualsevol amenaça, com sobre els polítics que han de gestionar l’emergència. I no està clar que estiguin vacunats contra la síndrome de la hipereacció preventiva que hem vist en crisis anteriors si l’epidèmia s’allarga i s’estén. De fet, en el moment de tancar aquest article, el virus havia arribat a Itàlia, i Brussel·les ja advertia sobre el perill d’una cascada de decisions unilaterals, com el tancament de fronteres, que podia ser més perjudicial que beneficiós.

Com més atenció i més espai informatiu es destina a la crisi sanitària, més intensa es la pressió que perceben les autoritats. Llavors entra en joc un altre factor distorsionador: la tendència a l’anticipació que caracteritza la cultura política de les societats riques avançades, que mostren una considerable aversió al risc. Sempre pendents de l’evolució de l’opinió pública, en una situació d’alarma i incertesa com és el risc de pandèmia, els polítics es veuen sovint abocats a prendre mesures que responen més a la voluntat de protegir-se contra possibles acusacions d’imprevisió en el futur, que a necessitats objectives del present.

Tots aquests factors han entrat en joc en les successives crisis sanitàries globals que hem viscut fins ara. En realitat tot ve d’un temor latent que es pugui repetir una epidèmia tan mortífera com va ser la grip espanyola (pel virus H1N1) que al 1918 va matar més de 60 milions de persones. Els temors es disparen cada cop que apareix una soca nova del virus de la família influença del tipus A, o una soca que infecta animals i passa als humans, com ara passa amb el coronavirus. El perill prové del fet que, tractant-se d’un patogen nou, no existeix immunitat prèvia i obtenir una vacuna requereix temps. De fet, després de la grip espanyola es van produir dues grans pandèmies: la grip aviar de 1958 (H2N2), que va causar un milió de morts, i la grip de Hong Kong (H3N2) que, el 1968, en va causar 800.000.

El més semblant a la crisi actual és la crisi del SARS del 2002, un coronavirus semblant a l’actual que, des de la província de Canton, es va propagar per 17 països. Amb una mortalitat del 13 %, el balanç final de la OMS va ser de 8.098 afectats i 774 morts, però les conseqüències de la pandèmia de la por van fer caure el PIB de la Xina en un 1 %.

 

La grip aviar

Després va arribar la grip aviar. El virus H5N1 afectava les aus i es va detectar per primer cop en algunes granges de pollastres de la Xina el 1996. El 2002 va reaparèixer en aus aquàtiques de Hong Kong i l’any següent es va estendre per les granges de tot el país. L’octubre del 2005 havia infectat més de 120 milions d’aus. L’alarma global va sorgir quan es va comprovar que podia infectar humans. No és que es transmetés entre persones, com la grip, sinó que el contagi es produïa per contacte directe amb animals infectats. Però era molt mortífer: entre els 50 primers casos en humans s’havien produït 36 morts. L’epidèmia s’estenia molt ràpidament en les explotacions animals sense que la Xina reaccionés com calia i també es van infectar aus migratòries que van escampar el virus per tot el món.

Brussel·les advertia sobre el perill de decisions unilaterals, com el tancament de fronteres, que podia ser més perjudicial que beneficiós.

A la cimera convocada per la OMS a Ginebra el novembre del 2005 el missatge no podia ser més catastrofista: estem davant d’un virus amb una virulència sense precedents, en algun moment la soca que actualment s’escampa entre les aus mutarà i saltarà als humans i quan això passi, causarà una pandèmia amb centenars de milers de morts. En la ment de tothom va aparèixer el fantasma de la grip espanyola. En aquell moment la mutació era només una hipòtesi de treball, però l’espiral alarmista que es va produir va portar a actuar com si fos una amenaça real.

L’alerta sanitària llançada per la OMS perquè les autoritats xineses reaccionessin mínimament va provocar en canvi una sobrereacció als països més desenvolupats, que es van preparar per al pitjor. Tothom sabia que no hi havia tractament efectiu contra el virus. Malgrat això la OMS va recomanar comprar reserves dels antivirals disponibles, entre els quals un que havia sorgit feia poc, el Tamiflú, que l’única cosa que feia era alleugerir una mica els símptomes. Ja que calia donar resposta a l’alarma creada, els països més rics van entrar en una subhasta per comprar reserves d’aquest fàrmac, per si de cas.

A Espanya els experts convocats pel Ministeri de Sanitat van avaluar els possibles escenaris i van aconsellar comprar dos milions de tractaments. Però el llavors conseller de Sanitat de la comunitat de Madrid, Manuel Lamela, sense cap base científica, va dir que era insuficient i que ell en compraria més perquè no podia permetre que la vida dels madrilenys es posés en perill. Es va desencadenar així una lamentable competència entre comunitats de diferent signe polític per veure qui protegia millor els seus ciutadans. Al final, es van comprar 12 milions de tractaments de Tamiflú (oseltamivir) i Relenza (zanamivir), amb un cost de 120 milions d’euros, que mai no es van arribar a necessitar. El balanç final que la OMS va publicar al 2014 va ser de 39 milions d’aus infectades, 420 persones afectades pel virus i 257 morts, tots ells contagiats per contacte amb els animals. La temuda mutació no es va produir mai.

Però la lliçó no va servir de gaire. Exactament la mateixa espiral alarmista es va produir anys després amb la dita grip porcina o grip A. L’abril del 2009 es va detectar a Mèxic el primer cas de transmissió a humans d’un virus freqüent entre els porcs, l’H1N1. Causava símptomes semblants als de la grip humana estacional, però era molt infectiu. En pocs dies va passar als Estats Units, al Canadà i va arribar a Europa. Durant mesos va ser a les portades i va omplir planes senceres dels diaris amb recompte de casos i previsions. En un temps rècord es va obtenir una vacuna i va tornar a passar el mateix que amb el Tamiflú: els països van entrar en una subhasta a l’alça per acaparar-ne reserves. I van acabar comprant, no en funció de l’amenaça, sinó de la seva capacitat adquisitiva.

 

37 milions de vacunes que van caducar

A Espanya es va comprar una «reserva estratègica» de 37 milions de vacunes, que van costar 266 milions d’euros, moltes de les quals van caducar. Quan es van decidir aquestes compres, però, ja se sabia que a l’hemisferi sud la grip no havia estat tan greu. Al desembre del 2009 el balanç de la OMS era de 12.220 morts. Al final va resultar ser més benigna que la grip convencional, que cada any mata, segons la OMS, entre 265.000 y 400.000 persones al món.

Com més atenció i més espai informatiu es destina a la crisi sanitària, més intensa es la pressió que perceben les autoritats.

La gestió de la informació és, doncs, un factor clau en aquestes dinàmiques. No sempre resulta fàcil gestionar la incertesa. En el cas del Mobile, quan LG va fer públic que no aniria al congrés, unes quantes companyes la van seguir. Per tal de frenar la fugida, els responsables de l’organització van anunciar mesures que ni la OMS ni les autoritats sanitàries espanyoles recomanaven i que es van convertir en un bumerang. Es va dir que es prendria la febre a l’entrada i que es vetaria la presència de congressistes procedents de Hubei. La primera era una mesura d’eficàcia dubtosa i la segona, clarament innecessària, perquè els habitants de Hubei estaven sotmesos a una rígida quarantena que els impedia entrar o sortir de la regió. Després es va afegir que s’exigiria demostrar no haver estat a la Xina en els darrers 14 dies. L’efecte fa ser just el contrari del que es pretenia. Van ser percebudes com que realment hi havia un gran perill i en comptes de calmar van actuar com un accelerador de partícules de la por.