A la història de la literatura hi ha un seguit d’obres excèntriques i de gènere imprecís que els crítics, aquells lectors que organitzen les seves lectures a través de l’escriptura, conscients de cop i volta de la insuficiència descriptiva del llenguatge que usen, opten per encasellar-les dins l’etiqueta d’artefactes literaris.

Solen ser uns textos que al cap de ben poques pàgines revelen que oculten alguna trampa, i se suposa que rere seu s’hi amaga la peça clau que il·lumina la lectura; o que són com aquelles còmodes antigues amb calaixos secrets als llocs menys imaginables i que, una vegada localitzats, es descobreix amb estupor que no contenen cap secret, sinó un altre calaix, com si s’accedís a la proposta d’un joc complicat o inquietant. Però el truc que resol l’enigma no està mai davant del lector, que renega i recula unes quantes pàgines amb l’esperança de recollir la dada essencial que li ha passat desapercebuda en el moment just de caçar-la, una feina tan vana com la d’algú que, en arribar al cap de setmana, s’adonés que els dies li han passat volant i tornés al dilluns per repetir-los amb més diligència i atenció, com si no sabés que la vida i els artefactes literaris sempre són en una altra part, on menys se’ls espera.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.