La passió pujolista no s’esgotarà en molts anys. L’expectativa del pro-cessament del president pels diners silenciosos protegits fora d’Espanya mantindrà viva la sospita d’una conducta flagrantment inapropiada o directament delictiva. Mentrestant, segueix burxant l’altra clamorosa sospita d’una xarxa d’influències i de manifasseria pura i dura, forjada al llarg de més de dues dècades d’exercici hegemònic del poder a Catalunya.

La històrica queixa victimista d’insuficiència de competències i d’asfíxia crònica del poder català per part dels poders carques de l’Estat espanyol (que n’hi ha) ha calat d’una manera rotunda a l’imaginari col·lectiu. En lloc de l’apreci d’una descentralització administrativa i política real ha tendit a pesar més la sensació d’escanyament, impotència, insuficiència de recursos i competències. En termes comparatius amb d’altres estats federals o federalitzants, però, això no és veritat ni resisteix una mínima anàlisi amb models més o menys equiparables.

Ara bé, aquest era part del joc inventat no exactament amb la Constitució del 1978 sinó amb la frenada forçosa i induïda en els partits majoritaris espanyols pel cop d’estat frustrat del 23 de febrer del 1981. La LOAPA va ser conseqüència d’aquell episodi perillós i grotesc perquè va rectificar les bones intencions que niuaven a l’Estat de les Autonomies –invent original, valuós i infrautilitzat des de molt d’hora. El final de la doble velocitat d’autogovern de les autonomies va acabar per anivellar el que eren realitats sociopolítiques i culturals desnivellades d’origen. De fet, la concepció mateixa de l’Estat de les Autonomies duia a dins la progressiva formalització i fixació de relacions entre autonomies i govern central.

Però probablement a ningú no li convenia aquest desenvolupament franc i lleial cap a un model estable, i es varen preferir els partits majoritaris a Espanya i el partit hegemònic a Catalunya, CiU, l’estira i arronsa que garantia una perpètua baralla reivindicativa. La tensió era electoralment productiva i l’estabilització improductiva per al nacionalisme català.

A Espanya la negociació amb els nacionalismes català i basc garantia les majories de govern que els dos grans partits sols, PSOE i PP, no podrien obtenir, com així va passar sovint. La negativa de Pujol a deixar que cap català «seu» fos ministre a Madrid, contra tot bon criteri, és el millor senyal d’una estratègia de fons on el conflicte crònic garantia seguir amb vida, fins que tot se’n va anar en orris. La dificultat de la relació entre Catalunya i Espanya estava prèviament acordada, per molt que Miquel Roca i Junyent o més tard Duran i Lleida haguessin estat perfectament capaços d’establir connexions apaivagadores: no interessava.

La frustració a Catalunya i al País Basc en els àmbits nacionalistes, majoritaris, havia engendrat un malestar latent que un dia o altre es faria públic i obert. El pretext òptim va ser els efectes de la crisi del 2008. L’astúcia de gent com David Madí i la pressa del «pinyol» per sortir de l’armari van desplaçar des del 2011 les responsabilitats de les penúries a l’Espanya potinera, rància i corrupta de sempre, enlloc d’assumir les pròpies responsabilitats davant la crisi. El mecanisme és clàssic i funciona a qualsevol casa amb nens petits: la culpa és sempre de l’altre.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

‘Megatroles’ descomunals

Manel Trallero i Josep Guixà no parlen pas de tot això però ho tenen present a cada ratlla i a cada paràgraf d’un llibre una mica matusser, sovint malgirbat i una mica tartamut d’escriptura, com si tots dos autors no haguessin harmonitzat bé les seves veus. La pega més greu, però, rau en la immaterialitat de les proves per ratificar sense embuts i amb la finura necessària que «tot era mentida». L’excitació dels autors traspua el lector però l’efecte final és decebedor i diria que fins i tot contraproduent. És el pitjor favor que es pot fer als mentiders: les millors mentides o bé són megatroles descomunals (que de tan grosses només poden ser veritat) o bé la calculada dosificació de mentides graduals en fa una veritat certa. És tot plegat pervers, però la política i el poder o són perversos o no són poder. Al llibre, però, massa vegades l’exaltació de la revelació no concorda pròpiament amb la revelació, malgrat els descobriments fàctics i objectius que s’hi aporten.

L’operació de control polític i social que va posar en marxa Pujol va tenir dues fases inequívoques. Aquest llibre es concentra en la gestació germinal de tot però pensant sempre en la finalitat corrupta, corruptora i dominant del pujolisme presidencial. La recerca d’arxiu és potent i la documentació citada genuïna i innovadora, i no crec que se la pugui saltar aquell o aquells que s’hi dediquin. Però la pràctica de la il·legalitat era consubstancial al franquisme mateix i no fa l’efecte que els fraus assenyalats tinguin una transcendència còsmica, malgrat que estableixin un cert patró de conducta, si voleu dir-ho així. Tampoc no és penalment punible ni exactament inesperat que el memorialista que ha estat Pujol tendeixi a esbiaixar el relat, deformar-lo o fins i tot tergiversar-lo.

No és la millor estratègia per desemmascarar el muntatge familiar dels Pujol avançar grans descobriments i no donar-los perquè sembla jugar amb les cartes marcades o amb indicis magnificats. Potser, en el fons, la sobrevaloració de Pujol indueix a dramatitzar operacions que no passen de ser en la major part dels casos estafes de trilers, malifetes comunes, trampes d’advocats, pillastres de quatre duros. No sembla que hagi d’anar per aquí el futur de la investigació des de la passió pujolista si vol treure l’entrellat veritable del poder omnímode que va exercir Pujol al llarg de més de 23 anys, amb la perllongació de regal d’un clan familiar actiu més enllà de les fronteres i més enllà de la presidència de la Generalitat.

 

 

Josep Guixa i Manuel Trallero. <em>PUJOL. Todo era mentira</em>, Córdoba: Almuzara, 2019
Josep Guixa i Manuel Trallero. Pujol. Todo era mentira, Córdoba: Almuzara, 2019