Les eleccions municipals determinen el color del governs locals i la composició de les institucions supramunicipals com els consells comarcals i les diputacions provincials, però sobretot palesen la força i la implantació dels partits, raó per la qual la lluita en aquest àmbit esdevé prioritària per a la supervivència, per al creixement i per a les expectatives de les organitzacions partidistes. En aquest sentit les eleccions del 26 de maig, però sobretot les aliances que es van materialitzar el 15 de juny amb la constitució dels ajuntaments, informen de la salut dels partits i resolen interrogants.

En primer lloc l’estat de la qüestió que està resultant ser el motor de la vida política catalana i que n’explica l’actual deriva: la disputa entre ERC i la postconvergència per l’hegemonia en l’espai independentista. A les eleccions generals Esquerra es va imposar amb claredat però els resultats de les eleccions municipals i europees van ser més ambivalents. ERC va guanyar les municipals, esdevenint la primera força política en termes de vots i d’electes. Però un cop enllestits els pactes municipals, Junts per Catalunya, malgrat la davallada i la pèrdua de places importants com Sant Cugat segueix sent la força amb més alcaldies, en conserva 370.

Això explica, en gran mesura, perquè la refundació de l’espai postconvergent que comença a gestar-se sota les regnes de Mas passi per mirar de conciliar el puigdemontisme i el PDECAT, que ha esdevingut un partit d’alcaldes. ERC per la seva banda pot celebrar ser el partit que més ha crescut, ha guanyat més de 100 alcaldies sumant-ne en total 359, algunes de molt significatives com la de Lleida que passa de mans socialistes a republicanes.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure