Les eleccions municipals determinen el color del governs locals i la composició de les institucions supramunicipals com els consells comarcals i les diputacions provincials, però sobretot palesen la força i la implantació dels partits, raó per la qual la lluita en aquest àmbit esdevé prioritària per a la supervivència, per al creixement i per a les expectatives de les organitzacions partidistes. En aquest sentit les eleccions del 26 de maig, però sobretot les aliances que es van materialitzar el 15 de juny amb la constitució dels ajuntaments, informen de la salut dels partits i resolen interrogants.

En primer lloc l’estat de la qüestió que està resultant ser el motor de la vida política catalana i que n’explica l’actual deriva: la disputa entre ERC i la postconvergència per l’hegemonia en l’espai independentista. A les eleccions generals Esquerra es va imposar amb claredat però els resultats de les eleccions municipals i europees van ser més ambivalents. ERC va guanyar les municipals, esdevenint la primera força política en termes de vots i d’electes. Però un cop enllestits els pactes municipals, Junts per Catalunya, malgrat la davallada i la pèrdua de places importants com Sant Cugat segueix sent la força amb més alcaldies, en conserva 370.

Això explica, en gran mesura, perquè la refundació de l’espai postconvergent que comença a gestar-se sota les regnes de Mas passi per mirar de conciliar el puigdemontisme i el PDECAT, que ha esdevingut un partit d’alcaldes. ERC per la seva banda pot celebrar ser el partit que més ha crescut, ha guanyat més de 100 alcaldies sumant-ne en total 359, algunes de molt significatives com la de Lleida que passa de mans socialistes a republicanes.

I finalment dins l’espectre independentista la CUP augmenta lleugerament el seu poder municipal. L’independentisme es troba sòlidament implantat al conjunt de Catalunya i el seu predomini municipal li permet el control de la majoria dels consells comarcals i de les diputacions provincials. ERC és el partit amb més diputats provincials a Tarragona i a Lleida mentre que Junts per Catalunya conserva la primera posició a Girona tot i que retrocedeix. Però no és segur que una força independentista pugui governar la de Barcelona, ja que els republicans han empatat amb el PSC.

El segon interrogant era l’abast de la recuperació del partit socialista molt beneficiat per l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa i per la seva victòria a les eleccions generals. El PSC ha millorat els seus resultats en termes globals, governa moltes de les ciutats més poblades de Catalunya (a banda de formar part del govern de Barcelona, governa l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Sabadell, Mataró o Santa Coloma de Gramenet) però ha perdut una trentena d’alcaldies, entre les quals les de Lleida, una plaça històrica, i Tarragona. En conserva 89 i pot vantar-se que la majoria dels ciutadans de Catalunya tenen un alcalde socialista.

La tercera qüestió era la posició dels Comuns després de les constants convulsions en el seu espai polític. Igual que al conjunt d’Espanya la nova esquerra alternativa no ha estat capaç de beneficiar-se del seu accés a les institucions el 2015 i encara que en conjunt ha pogut retenir 16 alcaldies a tot Catalunya i ha salvat in extremis la de Barcelona, on Ada Colau seguirà sent alcaldessa tot i que els Comuns van ser superats per ERC, ha d’afrontar una redefinició que aclareixi el seu lideratge de cara a les eleccions autonòmiques, les relacions entre els diferents grups i amb els referents estatals de Podemos i/o la nova formació impulsada per Íñigo Errejón.

En quart lloc s’especulava sobre el paper del PP a Catalunya, partit que s’ha vist molt afeblit en els darrers anys, fins al punt que el seu líder fins fa poc, Xavier García Albiol, va fer campanya a Badalona desmarcant-se del partit i va tornar a guanyar les eleccions malgrat no haver pogut conservar l’alcaldia. Contra pronòstic, Josep Bou va obtenir dos regidors a Barcelona però en conjunt el PP només va guanyar a tres municipis i sols governa el petit ajuntament de Pontons.

I finalment la incògnita sobre la implantació territorial de Ciutadans també s’ha resolt. El partit taronja va ser capaç de guanyar les eleccions del 21-D en unes condicions excepcionals de polarització i amb un PSC en hores baixes però segueix sense aconseguir penetració territorial i sense governar ni un sol ajuntament a Catalunya. Sense caps visibles per la fugida a Madrid dels seus màxims dirigents, i sense implantació territorial Ciutadans difícilment podrà aspirar a repetir la gesta del 21-D. Menys encara després del trencament amb Manuel Valls pel seu suport a Colau per evitar que l’independentisme governés Barcelona i de l’abandonament de Toni Roldán descontent amb la negativa del partit a negociar amb el PSOE el govern central.

Encara que a Barcelona, i molt sorollosament, s’hagi decidit el govern en funció de la política de blocs, el balanç dels acords municipals evidencia que al conjunt de Catalunya el mapa de poder local és molt divers i amb nombrosos exemples d’acords entre partits dels diferents blocs. Potser els dirigents d’alguns partits tenen interès a mantenir la polarització política i a traslladar la idea que la societat està fracturada i cada vegada més belgicanitzada, però la realitat al territori sembla ser molt més porosa, permeable i respectuosa amb a la pluralitat social.