Guillaume Tell, de Gioacchino Rossini, és una òpera important dins la història del gènere tot i que poc representada. Per això, que l’Opéra de Lyon obrís la seva temporada amb aquesta obra ja era tota una atracció. Que la posada en escena fos de Tobias Kratzer, el mateix que aquest estiu va muntar un Tannhäuser irreverent, però molt coherent, al Festival de Bayreuth, afegia interès a la proposta. L’estrena va ser un gran èxit sobre tot per a Daniele Rustioni al capdavant de l’orquestra del teatre; les veus van ser molt correctes, però sense emocionar en una òpera en la que hi ha sentiments a vessar, i la posada en escena estava molt ben pensada tot i que pecava de simplisme en alguns moments.

L’òpera sobre el mític heroi suís que va combatre els Habsburg dominadors dels cantons muntanyencs aconseguint l’alliberament de la Confederació Helvètica, és la darrera òpera de Rossini i és també la primera –o segona– grand opèra, el subgènere típicament francès que va triomfar durant més de dues dècades al segle XIX. Estrenada a París, en francès, el 1829, Guillaume Tell enterra el bel canto del que Rossini havia estat el més digne representant i apunta al romanticisme que vindrà amb Verdi i el primer Wagner.

L’òpera va fer la mateixa fi que totes les altres grand opéras, ja fossin d’Auber, Meyerbeer o Halévy. Van desaparèixer dels escenaris perquè els gustos del públic van anar canviant i també perquè són obres llargues i difícils que exigeixen molt bones veus, grans cors i una gran orquestra, i no és fàcil ajuntar aquests tres elements.

La música de Guillaume Tell, basada en el drama homònim de Schiller, és poc coneguda. Amb una excepció, la part final de l’obertura, la cavalcada, que tan ha servit per acompanyar dibuixos animats, anuncis o retransmissions de curses ciclistes. També per posar música de fons a les bogeries sexuals d’Alex DeLarge, el protagonista de la pel·lícula de Stanley Kubrick, Clockwork Orange. I aquí és on entra Tobias Kratzer.

 

Una de bons i dolents

L’òpera, i la llegenda en la que es basa, és una història de bons, molt bons, i de dolents, molt dolents. D’una banda tot és un clam a la llibertat, al patriotisme, a la bona gent de les muntanyes. De l’altre, tot és violència, dominació estrangera, injustícia. Per explicar aquest món sense matisos, Kratzer fa servir dos únics colors, el blanc i el negre. Contràriament al que es pugui pensar, el negre és pels oprimits, mentre que el blanc és pels opressors, només que és el blanc de la banda violenta dels droogs de la pel·lícula. És a dir, mono blanc amb suspensoris, botes negres, barret bombí també negre i un bat de beisbol a la mà. 

Kratzer, que sembla especialitzar-se en òperes amb masses de gent, ha volgut fer una paràbola abstracta de coses que, diu, poden sorgir avui. L’única referència al lloc dels fets que explica l’òpera és una enorme foto de les muntanyes suïsses al fons d’un escenari que no canvia, en el que només hi ha una tarima i unes cadires al seu voltant. Cada vegada que la música anuncia la proximitat de Gesler, el malvat representant dels Habsburg, sobre la foto cauen uns regalims de pintura negra que acaben tapant gairebé tot l’idíl·lic paisatge.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

El que planteja Kratzer és la lluita entre cultura i barbàrie. Converteix els bons suïssos en massa coral i orquestra, i el fill de Tell, Jemmy, en un nen prodigi del violí. Si les armes del bàrbars són els garrots, les dels altres són els instruments musicals i aquí, pel seu simplisme, patina la posada en escena. Però Kratzer aviat es refà i planteja un final que gela.

Desprès d’aguantar amb la poma al cap el tir de ballesta del seu pare, el nen prodigi comença a estripar i cremar les partitures que sempre l’han acompanyat. Es podia pensar que la victòria de la cultura netejaria la foto que domina l’escena, però no, segueix coberta de pintura negra. I al final, amb les darreres notes, Jemmy s’esmuny de la taula on sopa la família per agafar un barret bombí que ha quedat per terra i posar-se’l. Moral de la història, els alliberats d’avui seran els opressors de demà. 

 

John Osborn (Arnold) i Jane Archibald (Mathilde), en una escena de ‘Guillaume Tell’, a l’Opéra de Lyon. © Bertrand Stofleth.

 

Triomf orquestral

Guillaume Tell, amb els seus quatre actes té una durada original de més de quatre hores. A Lyon s’ha ofert amb alguns retalls, sobretot al primer acte, i s’hi ha incorporat els ballets originals. Hi ha pocs barítons que tenen en el seu repertori el paper de Tell. El sicilià Nicola Alaimo és un d’aquests pocs. Aquest estiu el va interpretar a Orange i ara ha estat el rebel suïs a Lió. La seva interpretació va ser correctíssima, però amb poca emoció, fins i tot en l’escena del fill i la poma. El mateix passava amb Enkelejda Skhoza en el paper d’Hedwige, la dona de Tell.

Els intèrprets dels dos personatges amb més matisos, el del suïs Arnold enamorat de la princesa Mathilde i el d’ella, amorosa del rebel, van ser els que millor van trametre vocalment els remolins interiors. El tenor John Osborn semblava reservar-se per a les seves darreres àries i llavors sí, les va cantar de manera excel·lent. La soprano Jane Archibald va tenir una actuació amb grans moments i d’altres una mica erràtics.

Jean Teitgen era Gesler, un paper reduït musicalment, però actoralment molt potent i així ho va fer el baix. Jemmy, el fill de Tell, és un paper per a soprano. En aquesta posada en escena estava desdoblat. Un nen actor, Martin Falque,  present durant tota l’òpera i molt enfeinat, mereixeria un premi. La soprano que el canta, Jennifer Courcier, també. És una veu jove amb uns aguts nítids. El baix Tomislav Lavoie també va destacar en el paper de Melcthal.

El millor de tot, però, van ser l’orquestra i el cor. Daniel Rustioni ha aconseguit fer-se seva una orquestra que ja tenia un gran nivell. Totes les seccions responen a la perfecció a la seva batuta amb la que fa una lectura molt descriptiva. Guillaume Tell és una òpera molt coral, amb grans intervencions de caire molt diferent segons es tracta del poble o de la turbamulta. Dirigit per Johannes Knecht, va donar tot el cos que aquesta òpera reclama.

El públic del dia de l’estrena va acollir l’òpera amb grans aplaudiments, però qui se’n va emportar més va ser Rustioni que amb els dos anys que porta al capdavant de l’orquestra de l’Opéra de Lyon ja ha demostrat que les reticències inicials al seu nomenament eren infundades. Hi va haver alguna esbroncada per a Kratzer aviat apagada pels aplaudiments entusiastes.    

Òpera vista el 5 d’octubre