Des de la fredor analítica de les ciències socials la situació de governabilitat precària en què estem instal·lats a Espanya des de fa quatre anys té explicacions lògiques i plausibles: bàsicament estaríem patint les conseqüències de la mutació del sistema de partits espanyol, en passar del mal anomenat «bipartidisme imperfecte» a un multipartidisme amb cinc partits rellevants d’àmbit estatal més el conjunt de partits nacionalistes i regionalistes. El problema és que aquest multipartidisme no s’ha traduït en una major porositat de les fronteres partidistes que facilités acords de governabilitat transversal, sinó que ha pres una forma frontista –d’un «bibloquisme» ferri, com apunta Cristina Monge a infolibre (16-09-19)–, que, a més, incentiva la divisió i la lluita per l’hegemonia dins de cada bloc:

El sistema de partits que va emergir amb la Transició, articulat al voltant d’un bipartidisme imperfecte, va saltar pels aires a les eleccions del 2015 i s’ha transmutat en un «bibloquisme» ferri que, mentre no hi hagi ningú que faci de pont, obliga a traçar aliances dins del mateix bloc per poder generar majories i governs. És a dir, que a menys que les urnes donin un tomb de prou calat que trenqui aquest esquema –i fins al moment cap estudi ho preveu– el camp de joc després d’unes segones eleccions seria relativament similar, encara que el resultat variés lleugerament.

En contra de les opinions que consideren que una coalició entre PSOE i Unidas Podemos no presenta dificultats insalvables i, també, de les interpretacions que atribueixen el desacord a incompatibilitats personals entre els líders o una suposada manca de cultura política de coalició, Alberto Penadés explica al blog Piedras de Papel (20-08-19) les dificultats extraordinàries d’una coalició entre una força socialdemòcrata i una força situada a la seva esquerra, del tot atípica en el context europeu:

Els governs amb participació de l’esquerra de l’esquerra són infreqüents, i en el format en què es planteja la coalició PSOE-UP, desconeguts. Per què passa això? La principal resposta és que el govern de majories és una força moderadora molt considerable. Una coalició majoritària ha de representar bé el votant mitjà, que és un senyor o senyora poc interes sat en aventures i que normalment té altres opcions. Els partits de l’esquerra radical solen construir la seva identitat sobre qüestions que el votant mitjà veu amb suspicàcia. Per això mateix, els partits de l’esquerra de l’esquerra estan, de vegades, poc interessats a participar en un govern amb un programa acceptable per a aquests votants. Escolteu si no els sectors més a l’esquerra d’UP. Altres vegades poden intentar educar els seus votants en la diferència entre el programa que ells defensen i el que es pot aconseguir en una coalició on són altres els que porten la batuta, però cal reconèixer que això de vegades els votants no ho posen fàcil, ni quan els representants estan disposats a l’esforç, que ja dic que no em sembla que sigui sempre.

Els càlculs dels actors polítics difereixen de les faules amb què es comuniquen amb laciutadania.

Però, aquestes explicacions lògiques que nodreixen els càlculs dels actors polítics per prioritzar les seves opcions, difereixen habitualment dels arguments que basteixen els contes, quan no les faules, amb què es comuniquen amb la ciutadania. La dissonància entre els relats dels partits i la realitat dels seus propòsits es fa massa sovint insostenible i insuportable. Així, Fernando Vallespín, en un comentari a El País (15-09-19), blasma la reducció del debat públic a un debat sobre els polítics i no sobre les polítiques i els seus condicionants:

La nostra conversa pública ha esdevingut així una trista metadiscussió, una discussió sobre discussions. Cada actor polític es limita a traslladar el seu «argumentari», que en realitat no és més que un eufemisme per referir-se als atacs dissenyats en contra d’algun adversari. Encara que de vegades van carregats de pomposes paraules com «Govern d’esquerres», «unitat d’Espanya» i coses per l’estil. En realitat, no signifiquen res perquè fins ara tenen un caràcter merament declaratiu. En privar-nos de la possibilitat de portar a la pràctica qualsevol programa específic queden com a simple ornament retòric.

Quines conseqüències pot tenir el bloqueig polític persistent i la degradació de la conversa pública que l’acompanya? En primer lloc, la frustració de les expectatives regeneradores aixecades pel cicle polític iniciat el 15-M, com constata Máriam Martínez-Bascuñan (El País, 15-09-19) quan parla del seu esvaniment:

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

El 15-M va reaccionar sobretot contra un problema més profund: l’encantament de la classe dirigent, tancada en la bombolla d’uns aparells de partit que, convertits en meres màquines electorals, s’havien allunyat de la societat que deien representar. En diem «crisi de representació», un fenomen que unia a aquesta sensació de llunyania i distància l’exigència d’una regeneració política i moral davant d’una corrupció sistèmica responsable del deteriorament institucional. El balanç d’aquella mobilització és una mica desolador. Avui només parlem de regeneració moral quan els mitjans esmenten l’obertura d’investigacions judicials: fent dependre el problema de la corrupció únicament dels jutges, es furta a la ciutadania un pla polític regenerador.

Una frustració que va més enllà, però, en erosionar –encara més– la legitimitat del sistema democràtic, en degradar-se les seves institucions i en mostrar-se poc eficaç en la gestió dels problemes del comú. Són els costos intangibles que s’escapen als càlculs de la tecnologia de la política de laboratori i dels que no en veurem les conseqüències fins més endavant, com ens adverteix Oriol Bartomeus en el seu blog La ciutat llunyana (13-09-19).

Però hi ha costos que només podrem conèixer a llarg termini i que ens serà impossible de comptabilitzar. En percebrem l’ombra a les enquestes d’aquí un any o dos, n’intuirem la presència al nostre entorn immediat, a les converses de la gent. Aquests són els costos intangibles, aquells que no apareixeran mai en el balanç, però que tenen més importància, en termes sistèmics, que tots els escons que es guanyen o perden. Perquè la democràcia no és un sistema de sumes i restes, és una troca d’afectes entrellaçats, un subtil equilibri de confiances, esperances i anhels entre ciutadans, partits i institucions, que costa molt bastir però que és relativament fàcil enderrocar.

«La repetició electoral pot fer créixer el cansament, el desànim, el recel, generant ciutadans descreguts, cínics i farts», diu Oriol Bartomeus.

Quin efecte pot tenir una possible repetició electoral en aquest sistema de fràgil estructura? És difícil incorporar aquesta variable a l’equació, perquè no és mesurable, no són grams, ni euros, ni vots, ni percentatges. Però hi són. Una repetició electoral per força ha de minar la confiança en el sistema democràtic, en els actors que no han sabut posar-se d’acord. Pot frustrar els anhels d’alguna part de l’electorat, que havia optat a l’abril per una opció creient que es faria realitat. Pot cremar les esperances futures de molts votants, que potser voten el 10 de novembre, però que han vist fer-se fum les promeses. La repetició electoral pot fer créixer el cansament, el desànim, el recel. I no només a l’esquerra. Sentiments d’aquest tipus necessiten poca cosa per expandir-se per tot el cos electoral, generant ciutadans descreguts, cínics, farts.

Algú guanyarà les eleccions si es repeteixen. Algú farà govern, perquè, tard o d’hora, n’hi haurà. Algú perdrà, algú possiblement renegui de l’opció triada i es doni cops de cap contra la paret (o no, pot pensar que els electors són uns desagraïts o que no han entès res, enzes). Tot tornarà a la normalitat amb una rapidesa sorprenent, ja veureu. Però per sota, en el fons, més enllà de la crosta dura del dia a dia, hi quedarà una ferida, un desencant boirós, un grinyol imperceptible de peces que no acaben d’encaixar del tot.

 


Una selecció més extensa d’articles recomanables es pot consultar al Focus Press setmanal del Taller de Política.