Des de la fredor analítica de les ciències socials la situació de governabilitat precària en què estem instal·lats a Espanya des de fa quatre anys té explicacions lògiques i plausibles: bàsicament estaríem patint les conseqüències de la mutació del sistema de partits espanyol, en passar del mal anomenat «bipartidisme imperfecte» a un multipartidisme amb cinc partits rellevants d’àmbit estatal més el conjunt de partits nacionalistes i regionalistes. El problema és que aquest multipartidisme no s’ha traduït en una major porositat de les fronteres partidistes que facilités acords de governabilitat transversal, sinó que ha pres una forma frontista –d’un «bibloquisme» ferri, com apunta Cristina Monge a infolibre (16-09-19)–, que, a més, incentiva la divisió i la lluita per l’hegemonia dins de cada bloc:

El sistema de partits que va emergir amb la Transició, articulat al voltant d’un bipartidisme imperfecte, va saltar pels aires a les eleccions del 2015 i s’ha transmutat en un «bibloquisme» ferri que, mentre no hi hagi ningú que faci de pont, obliga a traçar aliances dins del mateix bloc per poder generar majories i governs. És a dir, que a menys que les urnes donin un tomb de prou calat que trenqui aquest esquema –i fins al moment cap estudi ho preveu– el camp de joc després d’unes segones eleccions seria relativament similar, encara que el resultat variés lleugerament.

Subscriu-te per veure el contingut complet. Accedeix si ja ets subscriptor.
Subscriure