Com hem arribat fins aquí? Aquesta és la pregunta recurrent que ens fem cada cop que un nou esdeveniment ens confirma que allò que creiem impossible acaba passant i ens endinsa més i més en una època d’incertesa. Ens la vam fer quan el Brexit, després amb l’elecció de Donald Trump, o amb la formació del govern dels populistes a Itàlia, o amb l’elecció de Jair Bolsonaro al Brasil… i fa pocs dies amb la revolta de les «armilles grogues» a França i amb la irrupció de l’extrema dreta de Vox a les eleccions andaluses.

Plantejar-se honestament aquesta pregunta implica estar disposats a evitar respostes autocomplaents que reforcin els nostres prejudicis i a sortir de la zona de confort per escoltar el soroll del món i mirar d’entendre i esforçar-se a comprendre. Amb aquest estat d’ànim la revista italiana Reset ha posat en marxa un observatori per analitzar la tendència il·liberal a Occident.

La mossegada de la pobresa

El seu director, Giancarlo Bosetti, examina els elements que explicarien aquesta deriva: la fragilitat d’una democràcia liberal que crèiem ben sòlida; les contradiccions d’una unió monetària europea sense unió política, agreujades per l’impacte de la crisi dels refugiats; la fallida de la cohesió social interna amb la vulnerabilitat social a la qual és exposada una part de la població a causa de la recessió i la incertesa econòmica en els països occidentals, en un temps baluard del benestar i la seguretat: precariat, desocupació, competència galopant de les economies dels països en vies de desenvolupament, tecnologies que expulsen fora del cicle productiu milions de persones, la mossegada de la pobresa que es fa sentir més fortament. Una condició que provoca una resposta emotiva i que converteix la frustració en noves il·lusions destinades a empitjorar els efectes de la crisi. La hipótesi d’augmentar indefinidament el deute i accelerar les jubilacions agreuja la hipoteca sobre les generacions més joves, que avui ja són les més perjudicades («Vivere nell’epoca del trend illiberale» a Reset, 8-11-18).

La revolta francesa de les «armilles grogues» és la viva expressió de la ira social dels qui se senten amenaçats per un món en canvi que no entenen, a la vegada que es consideren deixats de banda per la part de la societat més dinàmica que els ignora o els menysprea. Philippe Genestier veu en el fons d’aquesta revolta, a més d’una ruptura social i territorial, una ruptura cultural consumada entre dues visions del món contemporani i dos sistemes de motivacions i d’aspiracions, sorgides de dues experiències de la vida social, estranyes i impermeables l’una amb l’altra. La primera visió, la d’un món social que esquemàticament es pot dir dominant, percep la seva relació amb l’espai i el temps segons un ampli espectre i segons un imaginari de l’equilibri a escala macroscòpica (regió, nació, fins i tot Europa o planeta). Aquesta visió es vol molt àmplia i clarivident, és prèsbita: hi veu de lluny, privilegiant la metropolitanització dins de la globalització i concebent les polítiques públiques en termes de competitivitat de l’aparell productiu o d’atractivitat dels territoris pels inversors. A la inversa la segona visió, més popular, es focalitza sobre l’escala espacial i temporal de la proximitat. La seva percepció de la realitat és empírica, individualista i utilitarista, es podria dir que és miop, però té la seva pròpia lògica, els seus paràmetres i els seus criteris de validació vinculats a la quotidianitat («Gilets jaunes: une rupture culturelle autant que territoriale» a Telos, 5-12-18).

Aquesta fractura cultural converteix en una missió gairebé heroica governar unes societats que no es poden permetre perdre el tren d’un progrés tecnològic que no s’atura i que, al mateix temps, no poden acceptar la dissolució del contracte social que els dóna sentit. Com diu Bosetti, el replegament nacionalista crea una il·lusió momentània destinada, però, a empitjorar les coses.

Per la seva banda, Daniel Innerarity, referint-se a la irrupció de Vox a Andalusia, exposa la dificultat d’haver d’explicar un moviment polític per motius que estan desprovistos de tota lògica política i que posa de manifest que l’antagonisme entre la política i l’antipolítica és més fort que el de dreta i esquerra. Innerarity conclou que això que acaba de passar és l’excrecència d’un problema produït per tots els que tenim alguna responsabilitat en la conformació de la cultura política i l’opinió pública. Si es pot parlar en funció de la solució, aquesta no serà immediata ni ens la proporcionarà un cordó sanitari, ni el front comú, ni l’emfàtica retòrica antifeixista, que tan sols serveix per impedir bons diagnòstics i bloquejar la reflexió sobre la pròpia incapacitat. No hi altra solució que la política, és a dir, el treball argumentatiu, la visió estratègica, anàlisis més sofisticades, recerca d’acords, capacitat de resoldre els conflictes, vigilància i compromís ciutadà («Las voces de la ira» a El País, 10-12-18).

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Fer política per conjugar les visions macroscòpica i microscòpica passa per persistir en el projecte europeu, necessitat certament d’un nou impuls com el que proposen Thomas Piketty i 52 intel·lectuals i polítics europeus en un Manifest per la democratització d’Europa: Les nostres propostes es basen en la creació d’un pressupost de democratització debatut i votat per una Assemblea Europea sobirana, que permeti que Europa es doti per fí d’un poder públic capaç d’enfrontar-se sense dilació a les urgències europees i, al mateix temps, produir un conjunt de béns públics en el marc d’una economia sostenible i solidària. D’aquesta manera podrem donar sentit per fí a la promesa inscrita en el tractat de Roma d’una «millora de les condicions de vida i de treball».

Tanmateix, aquests bons propòsits no haurien de ser incompatibles amb el reconeixement d’una certa eficàcia de les institucions europees a l’hora d’afrontar els greus problemes crítics de la dècada passada. Si més no aquesta és la tesi defensada apassionadament per Luuk van Middelaar en el seu nou llibre Quand l’Europe improvise. Dix ans de crises politiques. Jeròme Perrier en la seva recensió del llibre afirma que l’autor demostra que, malgrat tots els retrets d’impotència que li són adreçats, Europa ha sabut afrontar les greus crisis dels deu darrers anys tot improvisant, paliant les insuficiències de la «política de la regla» (defensada tant pels funcionalistes com pels federalistes) substituint-la pel que l’autor denomina una «política de l’esdeveniment», és a dir tota una gamma d’accions improvisades pels caps d’Estat i de govern per sortir de l’impasse i convèncer llurs opinions públiques de la seva determinació a entomar el destí col·lectiu. Així, seguint l’estela de la crisi grega, el salvament de l’euro (i per tant d’Europa) no podia basar-se només en el respecte comptable dels criteris d’estabilitat, sinó que ha exigit aplicar polítiques iconoclastes i audaces, amb la creació d’un fons d’urgència per a la monetització condicional dels deutes sobirans per part del BCE.

En la mateixa línia, assegurar una pau duradora a Georgia i a Ucraïna o bé afrontar una crisi migratòria sense precedents des del 1945 no podia solventar-se amb simples invocacions als Drets Humans o amb declaracions de principis impotents. Aquestes crisis majors, que han generat en l’opinió pública una barreja explosiva d’indignació moral i d’angoixa existencial, han exigit dels responsables europeus acceptar negociar amb autòcrates com Putin o Erdogan, que no entenen més que el llenguatge de les relacions de força.

D’aquesta manera, els líders europeus han realitzat una veritable revolució silenciosa en privilegiar l’ètica de la responsabilitat sobre l’ètica de la convicció, no fent altra cosa que sortir de les il·lusions del final de la Història –on el regne eteri del Dret se suposava que substituiria les angoixes de la política. En no dubtar a retorçar els textos per improvisar una solució d’urgència, i en acceptar embrutar-se les mans si era necessari per sortir de l’impasse, els dirigents de la Unió han passat la pàgina de la innocència geopolítica i han posat les bases d’una realpolitik europea ben lluny de les declaracions de principi impotents a les quals Brussel·les s’havia condemnat massa sovint («2008-2018: le moment machiavélien de l’Europe» a Telos, 7-11-18).

L’única cosa que hem de témer és la por mateixa

Persistir en el propòsit de fer política contra l’antipolítica requereix també un determinat tremp moral i polític. L’antipolítica ben bé podria tenir com a lema l’afirmació de Donald Trump «el poder veritable és la por», en una confessió a Bob Woodward recollida en el seu llibre Miedo. Donald Trump en la Casa Blanca. En canvi, 75 anys abans, Franklin D. Roosevelt proclamava les quatre llibertats essencials en el seu discurs de l’Estat de la Unió davant del Congrés dels Estats Units: la llibertat d’expressió, la llibertat de culte, la llibertat de viure sense penúria i la llibertat de viure sense por. La quarta llibertat estava en el cor del projecte rooseveltià des del mateix moment de la seva presa de possessió el 4 de març de 1933 quan afirmà que “l’única cosa que hem de témer és la por mateixa, el terror desconegut, irracional, injustificat que paralitza els esforços necessaris per convertir el retrocés en progrés”.

Avui també es tracta d’això, d’elegir entre el coratge per vèncer la por a afrontar les incerteses o la resignació a ser manipulats pels qui fan de la por al futur el motor de la seva política.

 


Referències bibliogràfiques

  • Giancarlo BOSETTI, “Vivere nell’epoca del trend illiberale” a Reset (8-11-18)
  • Philippe GENESTIER, “Gilets jaunes: une rupture culturelle autant que territoriale” a Telos (5-12-18)
  • Daniel INNERARITY, “Las voces de la ira” a El País (10-12-18)
  • Thomas PIKETTY, “Manifiesto para le democratización de Europa” a La Vanguardia (10-12-18)
  • Jerôme PERRIER, “2008-2018: le moment machiavélien de l’Europe” a Telos (7-11-18)
  • Una selecció més extensa d’articles recomanables pot consultar-se al Focus Press setmanal de Taller de Política