En la majoria dels països del món una gran part de la recerca científica, sobre tot la més bàsica, està finançada amb diners públics. Molt sovint aquest finançament té la forma de projectes de recerca atorgats després d’un procés competitiu. En molts països també existeixen estructures públiques organitzades amb personal i centres, incloent-hi les universitats, on es du a terme la feina de recerca. Els dos sistemes es donen amb diferents formes que responen a la història i la cultura dels països.

Per tant, molta de la recerca actual està basada en estructures que depenen de forma parcial o completa de les administracions públiques. El problema apareix quan les normes administratives imposen regles que són incompatibles amb les pràctiques que són pròpies de l’activitat científica. A Espanya aquest conflicte ha pres formes d’especial gravetat que necessitarien reformes de fons.

Una línia històrica molt tortuosa porta l’acció estatal sobre la recerca científica a Espanya des de la fundació de la Junta de Ampliación de Estudios l’any 1907 fins a l’actualitat. Passada la Guerra Civil, després d’exilis i depuracions, el mateix 1939, es crea el Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) que incorpora el que quedava de la JAE. El 1958 es crea la Comisión Asesora de Investigación Científica y Técnica (CAICYT) que administrarà els primers fons de recerca dels Planes de Desarrollo i que en temps democràtics serà substituïda per la CICYT que procedeix de la Llei de la Ciència de 1986.

Aquesta Llei crea, amb recursos nous, el Plan Nacional com a instrument de planificació i un sistema d’avaluació i distribució dels programes de recerca. A partir d’aquell moment la ciència feta a Espanya va experimentar un notable creixement en quantitat i en qualitat. També en aquesta data l’entrada d’Espanya en les Comunitats Europees va significar per a la recerca espanyola l’accés a nous recursos econòmics, però sobretot una obertura cap a la ciència que es fa a Europa.

Dels 29 centres que han estat escollits a Espanya pel programa d’excel·lència Severo Ochoa, 14 són a Catalunya i 5 al País Basc.

La Llei de la Ciència del 1986 es va aplicar parcialment i les seves limitacions van anar apareixent. Finançament de la recerca i gestió dels centres de recerca, incloses les universitats, van quedar sota el control d‘estructures de ministeris que canviaven en gairebé cada govern. Ben aviat es va veure que els procediments administratius imposen unes normes que compliquen les convocatòries de projectes. I la gestió d’aquests fons seguint els criteris generals de despesa de l’Administració es van demostrar incompatibles amb l’agilitat i diversitat que necessita la recerca.

 

Fracàs de les reformes

D’altra banda el fet que el personal científic i de suport de la recerca sigui part de la funció pública ha resultat en un sistema disfuncional basat en funcionaris i becaris. Des dels anys 90 fins a l’actualitat hi ha hagut diversos intents de reformar l’estructura de la ciència espanyola i podem dir que fins al moment han fracassat. Podem mencionar per exemple la creació de la FECYT en temps de la ministra Anna Birulés i el secretari d’Estat Ramon Marimon reduïda actualment a gestionar activitats de transferència i divulgació científica. D’aquell temps ha quedat el programa Ramón y Cajal que atribueix contractes de cinc anys a joves investigadors i els obria una via per entrar en els entorns de la recerca i les universitats. El programa s’ha mantingut, però el nombre de contractes i els seus objectius s’han reduït fortament.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

La idea de la Fundación Española para la Ciencia y la Tecnología (FECYT) era crear una estructura que separi la recerca dels procediments burocràtics generals de l’Administració. Aquesta és la fórmula que ha estat seguida en la majoria dels països de món. La forma pot ser fundacions o agències com la NSF als Estats Units, els Councils britànics, l’Acadèmia de Finlàndia, l’ANR francesa, la NFG alemanya o fins i tot l’European Research Council (ERC) a la Unió Europea.

Durant el període del Govern de Rodríguez Zapatero els dos pilars essencials de la política de recerca de l’Estat, el CSIC i els fons competitius, es van convertir en Agències. Per això va caldre aprovar l’any 2006 una Llei d’Agències Estatals a la qual es va acollir el CSIC i el 2011 una nova Llei de la Ciència on es contempla la creació de l’Agencia Estatal de Investigación. Cal dir que aquesta llei es va aprovar gairebé per unanimitat, però el govern del PP la va aplicar parcialment i va caldre esperar al 2016 perquè s’aprovés una AEI calcada de les estructures ministerials.

De fet ni una agència ni l’altra han arribat a funcionar plenament perquè no ha estat aprovat el seu mecanisme essencial, l’anomenat Contrato de Gestión, que hauria de definir plans plurianuals d’actuació i finançament i que han estat rebutjats sistemàticament pels ministeris d’Hisenda o d’Administracions Públiques. En aquest primer semestre del 2020, s’hi afegeix la manca de pressupostos de l’Estat i les convocatòries de projectes han estat retardades deixant un buit de mesos amb greus efectes per als grups de recerca. Arriba l’any 2015 i el govern Rajoy aprova la Ley de Régimen Jurídico del Sector Público per la qual, entre d’altres mesures de control administratiu, desapareixen les Agències Estatals. Tornem a les posicions inicials.

 

Eficiència notable

Una altra manera d’esquivar aquesta situació ha estat l’escollida pels governs de les comunitats autònomes, sobretot a Catalunya i el País Basc. Tradicionalment les institucions de recerca han estat centrades a Madrid. Així va ser en el temps limitat en què va existir la JAE i va ser perpetuat durant el franquisme. Institucions de recerca sectorials (INIA, CIEMAT, INTA, IGME, l’Instituto de Salud Carlos III, etc.) segueixen radicades al 100 % a la comunitat madrilenya i el CSIC amb més de la meitat del personal de recerca i la totalitat dels seus 600 funcionaris de l’Administració central.

Quan la Generalitat de Catalunya, ja des dels temps de Josep Tarradellas, es va plantejar actuar en política científica, va explorar el traspàs dels recursos de l’Estat, cosa que va aconseguir en recerca agrícola, però no en la resta. Va crear, amb recursos propis, l’ICREA, per a la contractació d’investigadors, i centres de recerca que actualment formen la xarxa CERCA, però depenent dels projectes de recerca que finança l’Estat. Els dos sistemes han demostrat un nivell d’eficiència notable, fins i tot fent servir paràmetres del Govern espanyol.

Per exemple, dels 29 centres que han estat escollits a Espanya pel programa d’excel·lència Severo Ochoa, 14 són a Catalunya i 5 al País Basc on han seguit una línia similar a la catalana. Per preservar el sistema, la solució que es va trobar en la Llei del 2011 va ser una disposició final on es tracta de protegir els sistemes propis de ciència de les comunitats autònomes que els tinguin.

Vist el que ha estat passant a Espanya els darrers anys, ¿es pot dir que hi ha gent amb prou poder en l’Administració de l’Estat que té com a objectiu evitar una gestió eficient dels recursos públics? Segurament la resposta és que no, però l’experiència dels responsables polítics de la ciència a Espanya, tant en governs del PP com del PSOE, ha estat que quan han tractat de posar en marxa alguna reforma es troben amb un entramat de normes i persones que impedeixen tirar-la endavant.

I semblaria que els funcionaris dels grans cossos de l’Administració de l’Estat han acabat controlant els mecanismes de l’Estat deixant poc marge d’actuació a la política. Un cas extrem ha estat el darrer govern de Rajoy format majoritàriament per funcionaris. D’aquesta manera els mecanismes de l’Estat semblen estar dirigits a afavorir els interessos corporatius d’aquests cossos que s’identifiquen amb l’interès general. Pel camí desapareix qualsevol possibilitat que una activitat estranya per a ells com és la recerca pugui organitzar-se amb criteris d’excel·lència o eficàcia. Actualment en els programes d’alguns partits s’hi han inclòs reformes de les estructures de recerca i d’universitats. Serà interessant veure fins a on el Govern actual arriba, o el deixen arribar.