El Modernisme fou un estil menystingut durant molts anys. Les seves formes barroquejants eren contràries als gustos que imperaven en els anys del Noucentisme, i més tard, també del Racionalisme i del Moviment Modern. Només se’n salvava la potent personalitat de Gaudí i tot el que representava la Sagrada Família. La gran empresa de la construcció del temple coincidia fil per randa amb la ideologia dominant del catalanisme noucentista que havia definit Torras i Bages a La Tradició Catalana (1892).

Segons aquest pensador, el catalanisme i el catolicisme havien de convertir-se en els dos pilars sobre els quals s’havia de construir la nova pàtria catalana. Torras va ser el mentor d’un grup d’intel·lectuals cristians d’arrel no ultramuntana aplegats a l’associació Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Gaudí es va convertir en el seu arquitecte oficial de manera que va rebre l’encàrrec del Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat i de la reforma de la Catedral de Mallorca.

Aquest grup acollia socis de més edat al costat d’una colla de joves –Josep Carner, Jaume Bofill i Mates, Jaume Figueras, Emili Vallès, o Josep M. López-Picó amb els arquitectes Rafael Masó, Jeroni Martorell i Joan Rubió i Bellver— que van tenir un gran pes en la formulació de l’ideari del Noucentisme. La imatge del vell Gaudí, dedicat en cos i ànima a la Sagrada Família s’ajustava a la perfecció amb els ideals noucentistes.

En aquest entorn van veure la llum els primers treballs sobre Gaudí. La primera aportació fou la d’un dels seus més fidels seguidors, Joan Francesc Ràfols que va editar un llibre intitulat simplement Gaudí 1852-1926. La publicació anava acompanyada d’una sèrie d’esplèndides fotografies dels germans Canosa que en van ser també els editors (Barcelona: Editorial Canosa, 1928). Ràfols ha estat un dels creadors d’una visió heroica de Gaudí que ha determinat una part de la bibliografia posterior.

 

Monstruosa i sublim

Però al costat d’aquesta primera biografia «oficial», sorgeix un crític d’art heterodox i plenament original, Francesc Pujols que, l’any 1927, va publicar un assaig, La visió artística i religiosa d’en Gaudí (Barcelona: Quaderns Crema, 1996 [1a ed.: 1927]), massa vegades marginada entre els historiadors de Gaudí. L’escrit de Pujols va tenir una gran incidència en Salvador Dalí que, poc després va demostrar una admiració creixent per l’arquitecte de Reus. Segons Pujols, la construcció viva, monstruosa i sublim de la Sagrada Família porta en si mateixa la fi del catolicisme, entesa com a «religió equivocada», tot obrint les portes a una nova religió fonamentada en la «ciència catalana» que havia de tenir els seus orígens en Ramon Llull.

En els anys posteriors a la Guerra Civil, de nou, la imatge de Gaudí i la Sagrada Família, van ser també una manera de mantenir viva la catalanitat tolerada pel règim franquista. En aquest entorn, l’any 1952, es va crear l’Associació Amics de Gaudí promoguda a Barcelona per Enric Casanelles. En un to més científic, un dels seu deixebles, César Martinell va obrir l’Associació d’Estudis Gaudinistes, l’any 1956, i del mateix any també data la Càtedra Gaudí de l’Escola Superior d’Arquitectura dirigida successivament per Joan Francesc Ràfols, Josep Maria Sostres i per Joan Bassegoda Nonell. Poc més tard, el 1958, George R. Collins fundava Amics de Gaudí USA i, contemporàniament, l’arquitecte Kenji Imai (1895-1987), professor de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Waseda en promovia la secció japonesa.

PUBLICITAT

Renfe. Solo nos falta hacer la fotosíntesis para ser más ecológicos. Transporte sostenible.

En l’any Gaudí van coincidir la recerca, una gran mobilització dels ciutadans i l’arribada massiva de turistes.

L’esperit associatiu va anar en paral·lel a la redacció de treballs, ja més orientats al Modernisme que a l’estricta personalitat de Gaudí. Fou també Joan Francesc Ràfols qui defensà, per primera vegada, l’existència del Modernisme com a moviment amb un llibre pioner El arte modernista en Barcelona (Barcelona: Librería Dalmau, 1943. L’any 1949 en feu una versió més àmplia, Modernismo i modernistas. Barcelona: Ediciones Destino) seguit pel crític d’art Alexandre Cirici, autor d’El arte modernista catalán (Barcelona: Aymà, 1951).

Anys més tard, el 1968, es publicava l’important llibre de Nikolaus Pevsner The Sources of Modern Architecture and Design (Londres: Thames and Hudson, va ser traduït l’any següent al castellà per Editorial Gustavo Gili) en el qual defensava que, en les formes lliures i funcionals de l’Art nouveau, hi residien els principis del disseny modern. Aquesta obra va redescobrir el moviment i va generar la recuperació, al llarg dels anys setanta, de grans figures com Héctor Guimard, Víctor Horta, Charles Rennie Mackintosh i també d’Antoni Gaudí.

Aquests treballs van promoure estudis similars a Catalunya, el primer dels quals va ser el llibre d’Oriol Bohigas Arquitectura modernista amb fotografies de Lepopold Pomés (Barcelona: Editorial Lumen, 1968; se’n va fer una nova versió Reseña y catàlogo de arquitectura modernista, el 1973, que incorporava una relació d’obres i biografies d’arquitectes a càrrec d’Antoni González i Raquel Lacuesta). Un pas més endavant va ser l’exposició El modernismo en España (Madrid, Barcelona: Comisaría General de Exposiciones, 1969) que va oferir una mostra molt completa del moviment en tots els seus vessants.

La valoració de Gaudí com a arquitecte, va venir de la mà d’un dels seus darrers deixebles, César Martinell, que li va dedicar una important monografia, Gaudí: Su vida, su teoria, su obra (Barcelona: Colegio de Arquitectos de Cataluña y Baleares, 1967). Poc després se situen les aportacions de George R. Collins amb Maurice E. Farinas amb el fonamental A Bibliography of Antoni Gaudi and the Catalan Movement, 1870-1930. Papers, The American Association of Architectural Bibliographers, vol. XX, 1973) i, més tard amb col·laboració amb Joan Bassegoda Nonell va publicar els dibuixos de Gaudí, The Designs and Drawings of Antonio Gaudí (Princeton: Princeton University Press, 1983).

La seva projecció internacional és deutora de la tasca realitzada per George Collins amb la secció americana d’Amics de Gaudí i de les primeres monografies escrites  en anglès o italià, com les de J.J. Sweeney, amb Josep Lluís Sert, Antoni Gaudí (Nova York: Frederick A. Praeger, 1960) o les de Roberto Pane, Antoni Gaudí. (Milà: Edizione de la Comunità, 1964).  Joan Bassegoda, per la seva banda, publicava El Gran Gaudí (Sabadell: Auba, 1989) una obra que sintetitza la línia de recerca en què va treballar la Càtedra Gaudí en aquells anys.

La dècada dels 80 es va caracteritzar per la quantitat creixent d’estudis, tant de divulgació com de recerca que van culminar en l’exposició organitzada amb motiu de l’Olimpíada Cultural, El modernisme (Barcelona: Olimpíada Cultural, Lunwerg, 1991) i que va ser preparat per un equip pluridisciplinari d’investigadors.

Amb motiu de l’Any Gaudí, el 2002, comissariat per Daniel Giralt-Miracle, l’obra del gran arquitecte va assolir un gran renom internacional més enllà dels cercles acadèmics. Amb un pressupost molt limitat en comparació amb les despeses de les grans actuacions estatals, l’esdeveniment va ser un èxit d’atracció turística; ara bé, també es va aprofitar per aprofundir en la recerca amb l’organització d’una sèrie d’exposicions molt ben orientades i amb una clara política de publicacions. No entrarem a enumerar-les perquè ja formen part de la història recent, en un moment en què el Modernisme i Gaudí tenen ja un reconeixement internacional. L’any Gaudí va ser un gran projecte en el qual van coincidir la recerca amb una gran mobilització dels ciutadans de Barcelona i l’arribada massiva de turistes, ja iniciada a partir de les Olimpíades del 1992.

Aquesta data inicia una altra manera d’entendre Gaudí i la Sagrada Família que passa de ser un bé patrimonial a ser un bé de consum. Han continuat algunes recerques molt valuoses però també han proliferat els treballs de simple divulgació, al mateix temps que cada cop és més difícil donar sortida a les tesis doctorals, memòries de llicenciatura o d’altres treballs de recerca.