Diva, prima donna, la superba, l’eximia, l’excelsa. Tots els superlatius queden curts per definir Montserrat Caballé. El millor resum de què i qui era la soprano el va fer el diari The New York Times després del seu triomf al Carnegie Hall el 1965, quan tot just començava: «Callas + Tebaldi = Caballé». El summum. Més i millor, impossible. La soprano havia substituït Marilyn Horne en una versió de concert de Lucrecia Borgia, de Gaetano Donizetti. Era la primera vegada que cantava aquell paper i li va obrir les portes dels grans escenaris internacionals i de les cases discogràfiques.

Després de moltes dècades d’èxits grandiosos arreu del món van arribar uns anys finals plens d’amargor. La diva seguia pujant als escenaris allargant de manera que semblava innecessària una vida artística prodigiosa que derivava cap a la caricatura. Malgrat tot, aquest final no pot entelar la trajectòria d’una cantant que ho va donar tot. Seria lamentable que qui no va poder gaudir del seu millor moment es quedés només amb la imatge de la decadència.

El millor resum de què i qui era la soprano el va fer el diari The New York Times després del seu triomf al Carnegie Hall el 1965, quan tot just començava: «Callas + Tebaldi = Caballé».

No deixa de ser curiós que el seu traspàs hagi coincidit amb la inauguració de la temporada del Liceu amb I Puritani, de Vincenzo Bellini, una de les òperes del més pur belcantisme romàntic, repertori que ella va contribuir a recuperar i en el que va excel·lir. Dir que amb la seva mort acaba tota una època, la de les grans dives, segurament és una contribució més a la hipèrbole, però és la pura veritat.

I també és una gran veritat, com diu Joan Matabosch, director del Teatro Real de Madrid i antic director del Liceu, que la soprano ha sigut un dels pilars de la supervivència de l’òpera a Espanya durant els difícils anys 60 i 70 cantant pràcticament en totes les temporades d’òpera espanyoles. I sobretot, al teatre de La Rambla on sempre va cantar, fins i tot durant la gran crisis del Liceu a finals dels anys 70. A començaments dels 90 les seves relacions amb el teatre es van refredar, però, amb el Liceu cremat (1994), es va posar al davant de la campanya per a la reconstrucció.

La Caballé (tractant-se d’una diva, l’article definit és obligat) no era una gran actriu dalt de l’escenari ni tenia un físic fascinant. El que tenia era una veu com poques, de timbre i color magnífics, i un gust exquisit per cantar. El que la feia extraordinària era la gran intel·ligència per saber usar la tècnica fora del comú que havia aprés. No era estrany doncs que a l’escoltar-la t’emocionés fins a fer-te plorar.

A vegades els compositors marquen dinàmiques extremes tot i saber que difícilment els cantants les assoliran. La Caballé era la reina del ppp, del pianississimo. Podia cantar amb un fil de veu més dèbil encara que el que demana el pianissimo, cosa que pocs poden fer en el registre agut, i ella ho feia a més en frases llargues popularitzant el seu cèlebre filato.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

A més de controlar fort el diafragma sabia administrar la respiració i això ho va aprendre al Conservatori del Liceu. Durant el primer curs la mestra Eugenia Kemmeny obligava els alumnes a fer només exercicis de respiració i de vocalització que van donar a la Caballé una tècnica impecable i alhora un instrument flexible. Era una soprano lírica però amb una lleugeresa que l’apropava a les sopranos de coloratura i més tard, podia ser una dramàtica.

Podia cantar amb un fil de veu més dèbil encara que el que demana el pianissimo, cosa que pocs poden fer en el registre agut, i ella ho feia a més en frases llargues popularitzant el seu cèlebre filato.

Una altra mestra, la soprano i pianista Conxita Badia, li va ensenyar el gust i l’elegància en el cant. D’un tercer professor, de Napoleone Annovazzi, va aprendre composició i orquestració, cosa que li va permetre conèixer tots els secrets de les partitures i, si calia, discutir amb els directors.

 

De dalt a baix del Liceu

La soprano, nascuda el 1933 al barri de Gràcia en una família de classe mitjana empobrida per la guerra, va poder estudiar gràcies al mecenatge de la família Bertrand i Mata. Quan es formava al conservatori del Liceu situat llavors en un pis superior de l’edifici, el seu somni era el de baixar a la sala del teatre. Tot rient explicava que per fer-ho va haver de donar la volta a Europa. De fet, abans d’actuar al Liceu, va passar uns anys durs picant pedra, primer a Basilea i després a Bremen, fent tota mena de papers començant pels més petits.

No va pujar al teatre de La Rambla fins el gener del 1962. En el seu aprenentatge a l’estranger havia cantat repertori alemany, molt Mozart i Richard Strauss. Per debutar a la seva ciutat va voler fer-ho amb Arabella, de l’alemany, una òpera que no s’havia representat mai al Liceu. L’èxit va ser impressionant. L’any després ja va cantar el paper de Donna Elvira, de Don Giovanni, de Mozart i així fins a més de 200 funcions al Liceu.

La Caballé va ampliar el seu repertori amb l’òpera italiana, amb Verdi i també el verisme. I va ser una de les protagonistes de l’anomenada belcanto renaissance, la recuperació que havia començat a finals dels anys 50 d’autors com Donizetti, Bellini o Rossini, d’aquell repertori belcantista que havia passat de moda davant l’empenta de joves compositors com el mateix Verdi amb idees molt diferents, més interessats en reflectir els drames personals dels protagonistes que en les floritures vocals. En aquesta renaissance la soprano catalana va seguir les passes que havien marcat Maria Callas i Joan Sutherland.

 

Armes extramusicals

A més de la seva veu extraordinària i la seva manera de cantar, la Caballé tenia altres armes extramusicals per conquerir el públic. Eren la seva simpatia, el seu caràcter i la seva gosadia. En una ocasió, al Covent Garden de Londres, sense haver cantat una sola nota d’un recital ja tenia el públic a la butxaca explicant amb gran desimboltura i moltes rialles encomanadisses una improbable història sobre la pèrdua de les partitures que havia de cantar, tot per dir que en cantaria unes altres. En una altra ocasió, al San Carlo de Nàpols, va aturar la representació per encarar-se amb el públic que maltractava injustament al tenor. I no deixava de ser un gran atreviment la cèlebre Barcelona i tot el disc amb un Freddy Mercury ja malalt, però encara pletòric.

A més de la seva veu extraordinària i la seva manera de cantar, la Caballé tenia altres armes extramusicals per conquerir el públic. Eren la seva simpatia, el seu caràcter i la seva gosadia.

Amb més de 60 anys i un seguit d’operacions quirúrgiques seguia pujant als escenaris, però l’edat i la salut no perdonen. La seva veu ja no era aquella que havia meravellat el món sencer. La figura del director José Collado que coneixia perfectament l’estat vocal i les necessitats de la soprano era llavors habitual en les seves actuacions. La temporada 2001-2002 la cantant va voler rescatar al Liceu Henry VIII, de Camille Saint-Saëns. Allà i també en concerts i recitals d’aquells anys es va fer palès el seu declivi que era volgudament ignorat per una crítica cegament entregada. L’operació comercial de fer concerts amb la filla Montsita endegada en aquells moments i continuada fins fa poc, podia funcionar econòmicament, però artísticament produïa més aviat tristesa. Mentre, la salut i els accidents seguien castigant-la.

Als darrers anys la soprano anava donant titulars, però ja no eren els dels grans èxits. Eren d’una altre mena. La seva participació en un anunci de la loteria de Nadal va provocar moltes burles, algunes fins i tot cruels. Després va venir la imputació i condemna per frau fiscal a causa de la seva residència oficial a Andorra.

En la història professional de la Caballé -i també en la seva davallada- hi ha un personatge cabdal, el seu germà Carles. Quan la soprano estava a Bremen i tenia dubtes sobre el seu futur, el germà que llavors només tenia 20 anys li va proposar convertir-se en el seu agent. El 1962 van signar un contracte pel qual Carles assumia el control absolut de la carrera de la cantant. El pacte incloïa un curiós compromís que en el seu moment semblava una broma entre germans. Ell es responsabilitzava que Montserrat no fes «coses lletges a l’escenari», i ella, que Carles no les fes «en la vida». Aquell compromís els va unir de forma inextricable.

Durant anys la soprano va formar part de l’elenc dels catalans universals. Políticament es va deixar utilitzar pel pujolisme i fins i tot el 1993 apareixia en l’últim lloc de la llista electoral de CiU per al Congrés. Desprès no dubtaria en declarar-se «espanyola de soca-rel, agradi o no» i més recentment, manifestar-se contrària a la independència.

Els Tres Tenors no han tingut a l’escenari una contrapart que fos Les Tres Sopranos, però aquesta veu ha donat una tríada grandiosa: Maria Callas, la Divina; Joan Sutherland, la Stupenda, i Montserrat Caballé, la Superba. Ja no hi són. Això s’ha acabat. Baixa el teló. Però ens queda la tecnologia. Si algú dubta de la grandesa artística d’aquesta dona, que miri el DVD de la Norma enregistrada al teatre romà d’Orange el 1974. És a l’aire lliure i bufa un mistral fort i fred, però és la seva veu el que posa la pell de gallina.