El judici del procés va quedar al juny vist per a sentència. La Sala Segona del Tribunal Suprem avalua els fets de setembre i octubre del 2017 a partir dels testimonis i les dades contradictòries aportades en la vista oral. S’ha acabat el temps de la justícia i s’obre una finestra d’oportunitat per a la política: la digestió i la gestió de la sentència.

La política ja va tenir el seu temps i el va desaprofitar: el president Rajoy es va refugiar en la llei i el president Puigdemont la va menystenir. Aquest dèficit de política és la «patata calenta», en paraules d’una de les persones cridades a fer justícia, que uns i altres van posar sobre la taula del Suprem. La Sala Segona tornarà ara aquella «patata calenta» a la política en forma de sentència.

Cal esperar de tots els actors polítics que no atiïn el foc de les emocions i que gestionin el postjudici amb el coratge i la intel·ligència que fins ara els ha mancat. No es pot esperar del Suprem una sentència que resolgui els problemes de la inacció política passada, però tampoc un desenllaç que en compliqui la resolució futura. Dit d’una altra manera: la «patata calenta» que tornaran a posar sobre la taula de la política s’ha de poder digerir per a poder ser gestionada.

Els set magistrats no poden resoldre un contenciós polític que, com va recordar el TC, estan cridats a fer-ho els poders públics «mitjançant el diàleg i la cooperació», i saben que el partit de tornada es jugarà davant la justícia europea. Per això, s’imposen dues reflexions en el pla polític i jurídic. Primera: els processats no ho són pel seu ideari, sinó per promoure la via unilateral: les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, la consulta de l’1-O i la declaració d’independència.

Segona reflexió: la sentència s’està redactant amb quatre tipus penals al tinter: rebel·lió, sedició, malversació i desobediència. Els dos primers han estat qüestionats per penalistes de prestigi, la malversació recull dades no concloents i la desobediència sembla provada: La Fiscalia, utilitzant la terminologia de Hans Kelsen, va parlar de «cop d’Estat». Aquesta és una qualificació política, però no jurídica, i perquè es pugui equiparar al delicte de rebel·lió ha d’anar acompanyada d’un alçament públic i violent, un supòsit que va refutar l’Advocacia de l’Estat.

Comptat i debatut, el Suprem ha d’avaluar els fets i establir la correspondència amb els tipus penals de referència. Cal esperar-ne una sentència justa, tot el contrari d’exemplar. Només així la política en podrà afrontar la digestió i la gestió.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

 

Els 12 acusats davant el tribunal el 12 de febrer, dia d’inici del judici © J.J.Guillén/Efe