L’èxit i la popularitat extraordinària de les sèries televisives sembla haver sorprès a tothom. Els diaris, les ràdios, els amics, tothom parla de la seva devoció i entusiasme pel final de Game of Thrones (2011) o de la decepció que n’ha suposat el darrer capítol (2019). Hi ha els que creuen que la tercera temporada de True detective (2014-2019) és millor que la primera, que per a molts era insuperable però sempre surt un nostàlgic que assegura que no n’hi ha cap que arribi a la sola de la sabata a The Sopranos (1999) o, si l’amic és una mica freakie –cosa del tot habitual quan parlem de sèries– llavors considera que tot es va començar a espatllar en acabar-se Six Feet Under (2001).

Tots estem enganxats o sabem de persones enganxades a les sèries i que en parlen com quelcom que els ha canviat la vida. «Jo veig sempre, d’una tirada, un mínim de tres capítols» diu un i l’altre li respon que ell prefereix mirar-se tota la temporada en un cap de setmana sense dormir, sumergint-se del tot en un món de ficció del qual controles el temps. Un tercer recorda que «precisament són relats concebuts per capítols i que cal veure’n un per setmana, d’acord amb la programació». «Au va, que per això te’ls pots baixar quan vols!» li respon qui ja rarament utilitza la pantalla del televisor.

La veritat és que, després que mig món quedés penjat a Twin Peaks (1990) preguntant-se perquè aquella dona –que no era catalana!– passejava sempre un tió, ja tot estava preparat per a l’apoteosi de la sèrie adulta, de més de 50 minuts, pensada per durar entre vuit i quinze entregues cada any. Tot? De fet el que no estava a punt era el sistema de difusió del material. Calia escapar dels canals generalistes i de la seva censura estricta –pensem en els Estats Units–, calia tenir una xarxa d’abonats que, a la vegada, fessin de xarxa protectora de les inversions importants. Els temps de les sèries de 25 minuts, de les sit-coms amb riures enllaunats, de les adaptacions literàries de prestigi de 2, 3 o 4 capítols quedava enrere, o això és el que es deia.

El públic feia molt de temp que existia. Algú recorda l’èxit espanyol de Los gozos y las sombras (1982)? O la gran acollida internacional de Brideshead Revisited (1981)? Eren produccions de bon nivell i que aconseguiren atrapar els espectadors, que volien saber com acabarien les aventures de Jeremy Irons, Charo López i Eusebio Poncela. Llavors l’aval literari –Evelyn Waugh i Torrente Ballester– funcionaven com a aval per a les respectives TVE o BBC, que no volien embarcar-se en un entreteniment que després pogués ser criticat pel seu baix nivell d’exigència cultural. A més es tractava de fidelitzar els espectadors abans de l’arribada de les TV privades o, en el cas britànic, de justificar l’augment del preu de la taxa que es paga per tenir un televisor.

 

Consum solitari

El cert és que les sèries vénen de molt lluny i arrosseguen mala fama. Al segles XVII i XVIII en dèiem «literatura de cordill» i al XIX i el XX es van transformant en fulletó, en radionovel·la o en coses pitjors com el culebrot. D’uns destinataris majoritàriament rurals, que s’agrupaven al voltant de l’únic que sabia llegir, vam passar als volums distribuïts en llibreries i que progressivament s’aniran incorporant a les biblioteques familiars. El progrés tecnològic va transformar els fulletons en «radionovel·la» gràcies al control de les ones sonores –que durant anys també s’escoltaven en família– i més tard obre la porta al televisor que, en alguns llocs més que en altres –Espanya va conèixer el «teleclub»!– ha acabat propiciant el consum solitari del que està pensat per a milions.

La demanda d’un producte d’una certa qualitat existia des de fa molt de temps però les televisions generalistes competien –i competeixen– en abaixar cada cop més i més la qualitat dels seus programes i el seu rigor intel·lectual. La població tenia cada cop més estudis però les televisions de la gran majoria de països ens volien cada cop més estúpids. Els canals privats i de pagament distribuïts sovint per cable i amb exigència de descodificador han permès la multiplicació de l’oferta i escapar –parcialment– a diferents censures: la moral, la política i l’econòmica. I han fet que la intel·ligència i la formació universitària del públic pogués trobar ofertes adequades a les seves exigències.

Fundadors subscriptors:
més que lectors, actors disposats a canviar les coses.

Vostè pot creure que els polítics són gent que treballa una realitat complexa i que han de saber arribar a un equilibri entre els seus ideals i els interessos del sistema? Llavors està fet per a deixar-se seduir per la intriga de The West Wing (1999). Vostè creu que tots els presidents són iguals, és a dir, uns cínics capaços de tot per tal de seguir manant? Llavors House of Cards s’adapta al seu pessimisme o a aquella falsa saviesa del «pensa malament: segur que l’endevines».

Els arguments dels grans defensors de les sèries es basen, per damunt de tot, en el fet que el temps, el poder desplegar-se en el temps, el no patir les limitacions dels 120 minuts que afecten la gran majoria de films, permet explicar els fets i els personatges amb tota la riquesa de detalls per a comprendre raons i comportaments. Segur que l’argument es vàlid però no és determinant: Babettes gaestebud (El festí de Babette) d’Isak Dinesen-Karen Blixen és un relat curt extraordinàriament subtil de la mateixa manera que Barcelona y sus misterios és un model de truculència repetitiva i barroera malgrat les seves quasi mil planes.

El que fa que ens quedem penjats d’una sèrie és, molt probablement, la promesa d’un plaer de llarga durada.

I un film de 34 minuts com La morte rouge (Erice, 2006) fa sentir i comprendre moltes més coses que el desplegament durant tres hores de focs artificials al voltant d’un imbècil que engatussa milers d’idiotes: The Wolf of Wall Street (Scorsese, 2013). Un film requereix capacitat de síntesi i una sèrie es pot veure amenaçada per la prolixitat, per la redundància, per la inanitat. Sí, és clar, el film normal, que dura entre 90 i 140 minuts, també pot ser –i molt sovint és!– prolix, redundant i totalment intranscendent, no arribant ni tan sols a satisfer una exigència primera: ser un entertainement que ajuda a fer-nos passar l’estona sense complicacions de cap mena.

En definitiva, el que fa que ens quedem penjats d’una sèrie és una altra cosa, molt probablement la promesa d’un plaer de llarga durada. Volem, desitgem, tenir la nostra imaginació ocupada durant moltes hores –setmanes, mesos?– per unes històries que podem convocar quan volem.

 

Fugir de pensar

Crec que era Pascal qui deia que el gran drama de l’home era que no se sabia estar sol assegut en una cadira durant més d’una hora i sense fer res, limitant-se a pensar. De fet l’educació actual, amb la gran preocupació per oferir activitats paral·leles i/o complementàries per als escolars, es diria que també fuig de l’amenaça de l’avorriment, de la ment desocupada i condemnada a…. pensar. Les sèries, amb la seva promesa d’omplir els nostres «buits» durant setmanes, mesos o anys, són un producte ideal per a aquest objectiu i el que Netflix, Movistar o HBO saben fer és transformar la necessitat en negoci de manera plausible i competent.

Boardwalk Empire (2010-2014) ens ha explicat com l’economia i la política dels Estats Units van inextricablement lligades a la criminalitat –la llei seca suposa el take off de la maffia!– i ho ha fet servint-se de la millor tecnologia actual per a reconstruir les aparences del passat; Mad Men (2007-2015) et permetia assistir a la transformació d’una societat durant una dècada: la lluita pels drets cívics, la revolució sexual, les transformacions de l’espiritualitat, el com el cigarret deixava de ser símbol de sensualitat i esdevenia tòxic, etc, apareixien com a rerefons de les intrigues financeres i els embolics sentimentals que es produeixen en una agència de publicitat.

The Young Pope (2016) ens ha introduït de pla en el món vaticà amb un Papa nordamericà i, molt probablement, ateu; The Deuce (2017) ens convida a introduir-nos en el gran negoci de la prostitució i del cinema pornogràfic; The Wire significa la possibilitat de comprendre el funcionament d’una ciutat i visitar-ne tots els estaments de la mà de la droga; Treme (2010-2013) descobreix com les catàstrofes poden ser motor de negoci, tal com ho ha tractat per escrit Noemi Klein; The Newsroom (2012-2014) és una immersió seriosa en el món del periodisme televisiu; The Nigth Off (2016) aborda els prejudicis racials del sistema policíac i legal de la societat americana; La casa de papel (2017-….) és una sèrie espanyola d’èxit internacional que exprimeix a fons un subgènere: el de l’atracament perfecte.

El que Netflix, Movistar o HBO saben fer és transformar la necessitat en negoci de manera plausible i competent.

La relació de títols de sèries que valen la pena és molt llarga si a més tenim en compte que fa tan poc que la fórmula ha començat a popularitzar-se massivament. I crec que un dels efectes col·laterals més positius del seu merescut èxit és que obliga a reescriure la història del cinema o, si ho prefereixen, de la creació audiovisual. Per què? Senzillament, les sèries posen la gent al seu lloc. Els autèntics creadors es diuen Terence Winter, David Simon, Aaron Sorkin, Mathew Weiner, Alex Pina…. és a dir, són els productors-inventors de la sèrie, sovint també els seus guionistes o co-guionistes. Els directors són intercanviables i els actors… el actors sovint també ho són! Altra cosa és parlar dels personatges. Per exemple, la desaparició de la mare a Els Soprano priva la sèrie de la seva dimensió shakespeariana, de grand-guignol tràgic i còmic a la vegada i la porta, lentament, cap una foscor sense matisos.

Si la crítica de cinema, des de finals dels 50 i encara ara, ha posat la mirada en la personalitat del director com a màxim responsable d’un producte fabricat col·lectivament, les sèries el retornen, el director, a la condició de tècnic molt qualificat però infinitament menys important que el productor, el guionista i, sovint, el responsable de producció, és a dir, el que nosaltres anomenem «director artístic». Tenir una bona idea, saber desenvolupar-la, tenir personatges ben dibuixats, això és el que cal per posar en peu una sèrie.

La seqüència inicial de tots els capítols de The West Wing era sempre un tràveling pels despatxos de la Casa Blanca en què dos protagonistes travessaven l’espai creuant-se amb molts altres companys sense deixar de parlar entre ells ni de donar ordres o demanar coses als altres. Els actors canviaven, els directors també però la planificació, el ritme, la fórmula sempre era la mateixa. Tornem als orígens, a la veritat, a Edison i Lumière, a Pathé i Lasky, a Mayer i Selznick. Una idea i caràcter i talent per a materialitzar-la. L’estil, la manera, bé, si, també diuen que l’estil és l’home…