Un fet destacat del conflicte polític actual és l’alta temperatura nacionalista de la regió catalana que Napoleó batejà com a Departament del Ter. És a dir, l’antiga vegueria i corregiment de Girona, després convertit en l’actual província i circumscripció electoral. «La província més catalana de Catalunya», escrivia Josep Pla a La Veu de Catalunya, l’11 d’abril del 1933. Una comprensió adequada d’aquest fenomen és essencial per a poder encarar solucions possibles per a tot Catalunya. Apuntem-ne algunes dades.

Una dada òbvia que convé recordar: el vot nacionalista majoritari en quasi totes les eleccions generals i catalanes d’ençà de 1977. Hi hauria alguns matisos a fer sobre les primeres convocatòries a Corts, on CiU parteix en tercera posició, després de socialistes i Centristes-UCD, per passar al davant un cop dissolt el partit de Suárez. Les victòries socialistes a les municipals i la llarga època de l’alcaldia de Joaquim Nadal a Girona no desmenteixen l’hegemonia nacionalista en les eleccions parlamentàries, ampliada per l’ascens posterior d’ERC i l’objectiu comú de la independència.

Una altra dada, no menys òbvia per poc que s’hi pensi: la significació d’aquestes comarques en la formació i l’evolució històrica de Catalunya. En l’època clàssica i la medieval, ben visible en el testimoni dels jaciments arqueològics i de l’extens patrimoni artístic i monumental dels comtats i els monestirs de la Catalunya Vella, i en la història moderna i contemporània. Més enllà de l’exaltació patriòtica espanyola dels setges de Girona per la invasió napoleònica, hi ha l’arrelament popular de dos moviments tan oposats com el carlisme, a la muntanya, i el republicanisme federal, a la plana i la costa, a més del catalanisme catòlic de la Lliga Regionalista, entrant al segle XX.

La invenció de la sardana i de la navegació submarina, la poesia popular de mossèn Cinto Verdaguer, la lírica patriòtica de Joan Maragall i una nòmina extensa d’escriptors, poetes i pintors de la Renaixença, del Noucentisme i de les avantguardes, també de polítics, són fets i noms que ocupen llocs eminents en l’imaginari del catalanisme.

Una tercera dada, per no entrar en més detalls: la continuïtat d’aquesta tradició sota la closca repressiva de la dictadura de Franco, a l’empara d’un clergat jove i uns darrers bisbes sensibles als nous temps. Amb uns nuclis associatius i intel·lectuals gelosos de la continuïtat històrica, que oposen amb èxit el premi de novel·la catalana Prudenci Bertrana a l’efímer Inmortal Gerona municipal; que promouen revistes com Presència i Canigó, amb projecció més enllà de Girona i de Figueres, a més de periòdics parroquials d’altres poblacions fent contrapunt a la premsa oficial. Una ciutat que vindica la dignitat cívica republicana de l’escriptor Carles Rahola, afusellat impunement pels guanyadors de la guerra civil, i que en pocs anys acaba tenint els dos diaris en català.

 

Groc vistós i reivindicatiu

El protagonisme de la Costa Brava i el Pirineu en la nova economia turística, amb els canvis urbanístics i de costums, contribueix a la pujada del nivell de vida i la modernització, ràpida i intensa. Els visitants estrangers impacten tant o més que la immigració peninsular, menys intensa que en altres zones. Són les comarques de moda per a les segones residències, glossades fins l’enfarfec per Josep Pla, internacionalitzades per la immensitat mediàtica de Salvador Dalí. Catalunya mira, sobretot, cap a Girona, l’Empordà i el Pirineu a l’hora de fixar referents. Els grans èxits de la gastronomia coronen el ressorgiment. La nova immigració extracomunitària planteja nous reptes, com arreu.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

L’alta temperatura política en aquesta societat orgullosa ha estat covada per l’exaltació nacionalista d’ençà de l’arribada de Jordi Pujol.

Per què els colors vius de la façana de l’Onyar, que havien esborrat aquella Girona grisa i negra, del vers de Josep Carner i del llibre de quatre periodistes, han cedit simbolisme al groc vistós i reivindicatiu comú a moltes altres poblacions? De les dades passem a les hipòtesis.

L’autoestima. Quatre dècades i escaig d’autonomia de Catalunya, si comptem des de la restauració de la Generalitat amb Josep Tarradellas, l’octubre del 1977, mai vistes, expliquen fàcilment el fenomen. L’eclosió d’un nacionalisme sociològic català majoritari, orgullós de la llibertat aconseguida i descontent de les incomprensions, entorpiments i impertinències que no han deixat de créixer des d’un nacionalisme espanyol que es resisteix a reconèixer-se com a tal.

L’exaltació. L’alta temperatura política en aquesta societat orgullosa ha estat covada per l’exaltació nacionalista activada d’ençà de l’arribada de Jordi Pujol al poder. Amb una administració de l’autonomia i dels ajuntaments que acaba trobant normal comportar-se com un actor polític militant en l’impuls de l’onada independentista, en comptes de mantenir la neutralitat pròpia de tot organisme públic. I l’alè permanent d’uns mitjans de comunicació públics creats, orientats i dirigits sota el control directe d’un govern que sembla encarnar tot un règim polític.

La distància. La província de Girona no té més límits que els d’altres terres catalanes, el mar de les victòries de l’almirall Roger de Llúria i el Pirineu dipositari dels orígens nacionals i lloc de pas de tants exilis. L’Espanya físicament distant és el lloc d’on arriben problemes, disgustos i incomprensió.

 

Cap diari en castellà

La desafecció. Desapareguda la vella crosta de funcionaris de l’Estat, capellans i militars, la capital és una moderna ciutat de serveis, cultura i universitat, amb una nova i nombrosa classe de funcionaris de la Generalitat. On no hi ha cap diari en castellà i el primer dels catalans va deixar aviat enrere el pluralisme fundacional, fins a esdevenir l’òrgan més militant i característic del procés sobiranista. La mateixa ciutat on fa quatre dècades hi hagué un gran debat intel·lectual sobre «¿Qué es España?» fa temps que en viu molt al marge, en una mena d’independència moral.

La repressió. L’acció policial del dia 1 d’octubre del 2017 va ser molt dura en aquestes comarques. La crònica d’Antoni Puigverd a les portes d’una escola del centre mateix de Girona, publicada l’endemà a La Vanguardia, n’és un testimoni molt i molt punyent.

Girona és una ciutat de serveis, cultura i universitat, amb una nova i nombrosa classe de funcionaris de la Generalitat.

El factor Puigdemont. Potser la dura repressió de l’1 d’octubre ajuda a explicar la comprensió de molta gent per la doble feblesa d’un alcalde improvisat en president de la Generalitat: impotent de convocar unes eleccions que podrien haver evitat el descarrilament del tren del procés, incapaç d’assumir la seva responsabilitat sense abandonar el timó del vaixell naufragat, com va fer d’amagatotis.

L’alta temperatura política de l’independentisme català no és exclusiva de les comarques de la regió natural del Ter, en la qual cal comptar-hi Osona. Vic ja va ser proclamada capital de la «Catalunya catalana», pel primer alcalde democràtic de la ciutat més gran on havia guanyat Convergència i Unió. Els factors apuntats, vàlids també en diferents graus a altres zones de Catalunya, presenten aquí una intensitat diferencial.

Sense la baixada de la temperatura política del Ter, a la manera del desgel del mar Bàltic per a les relacions entre aquells països, no serà possible contemplar un canvi de perspectiva. No pas un retorn a la normalitat anterior. Si pot haver-hi una tercera via veritable, només pot venir d’un cessament d’hostilitats, d’un reconeixement dels errors mutus, de l’acceptació de la legitimitat democràtica entre les parts, d’un diàleg constructiu i de propostes de canvis acceptables per a tothom. Si el termòmetre del Ter baixés uns graus, seria que també baixa a la resta de Catalunya.