No és fàcil posar-se a la pell de les elits socials que, vuit segles enrere, crearen la institució universitària a diverses ciutats del sud d’Europa: Bolonya, Pàdua, Montpeller, Salamanca… El més senzill és creure que la seva intenció va ser bastir un espai que eixamplés la cultura i suggerís el camí que la societat havia de prendre per millorar les condicions de vida i expandir les fronteres del coneixement.

La iniciativa medieval reeixí i, aviat, l’ensenyament superior es consolidà a tot el continent. Aquell compromís inicial amb l’estudi i la transmissió de la cultura humanística i científica, sobre el rerefons d’un cristianisme defensor de la igualtat i de la fraternitat, va ser el bressol dels valors europeus dels quals encara alguns ens sentim orgullosos.

Amb la Il·lustració i el desenvolupament posterior de la universitat «napoleònica» es van establir els principis d’autonomia i de llibertat de càtedra per tal de posar èmfasi en la independència de l’educació i del saber del poder polític i eclesiàstic. A mitjans del segle XX l’autonomia universitària esdevingué un precepte inviolable i algunes universitats van incloure aquest qualificatiu al seu nom fins i tot sota el règim franquista.

Tot i això, des de finals del segle passat es consolida una tendència a llimar l’autonomia universitària, no com un retorn a la subordinació al poder —com succeí sota els règims totalitaris del segle XX— sinó amb la millor de les intencions: acostar la universitat a les necessitats de la societat. A Catalunya una llei del 1998 regula els Consells socials com a integrants nuclears de la institució universitària al voltant de la idea que els centres responsables de l’ensenyament superior haurien d’estar més amatents als requeriments de la societat.

Això ha facilitat un esllavissament progressiu i subtil del concepte d’universitat-guia per les elits intel·lectuals, polítiques i científiques, cap al principi genèric que la universitat està per servir a la societat i ha de seguir les seves instruccions. Aquesta marxa és també conseqüència de la dependència de les universitats del finançament públic i, malauradament, també d’una creixent dependència ideològica. No són tampoc alienes a aquest fenomen les exigències de la indústria i la pressió innovadora per tal que les universitats subministrin professionals adaptats al capitalisme tecnocràtic.

La UPF és l’exemple més emblemàtic de la submissió universitària a l’estratègia secessionista del Govern.

Aquest excursus inicial es justifica perquè no s’entén que tornin a aparèixer, en estats democràtics, tics de la cultura universitària que recorden velles submissions al poder. La deriva ideològica i clientelar de la universitat s’ha fet especialment palesa a Catalunya arran de la pujada de l’independentisme. De manera subliminar, però no per això menys evident als ulls d’observadors neutrals, les universitats catalanes han estat progressivament colonitzades pel pensament únic del nou Movimiento Nacional (puny alçat, himne de guerra i símbols identitaris) nascut l’any 2012 quan, malauradament, Artur Mas va posar-se al capdavant del dret a decidir.

PUBLICITAT

Hay Luz al final del Tunnel

 

Malaltia política de la universitat

En les malalties cròniques greus (cirrosi, càncer, insuficiència renal…) els símptomes es fan evidents després d’un llarg període d’evolució subclínica durant el qual avança  silenciosament el deteriorament d’un òrgan. Permetin-me aquesta comparació «orgànica» en referència a la malaltia política de la universitat actual que cursa amb un període d’incubació de quatre o cinc anys fins que esclata arran dels fets de la tardor del 2017.

Aquell moment polític tensà les institucions socials i va fer aflorar el que s’estava gestant des de temps enrere al backstage ideològic de les autoritats acadèmiques. Pocs dies abans del simulacre de referèndum de l’1 d’octubre del 2017, el rector de la UPF va enviar un correu electrònic a la comunitat universitària justificant el lock-out de les facultats durant els dies 28 i 29 basant-se en: 1) necessitat de donar una resposta en defensa de les institucions catalanes, els drets fonamentals i la democràcia; 2) la preocupació per la vulneració dels drets fonamentals i de les llibertats democràtiques que s’estan produint aquests dies; 3) vetllar per la bona convivència i la seguretat de tots els membres de la comunitat universitària; i 4) convenciment que els problemes polítics han de tenir una resposta que exigeix diàleg i no repressió.

Certament la UPF representa l’exemple més emblemàtic del procés de submissió universitària a l’estratègia secessionista del Govern de la Generalitat i potser ha contribuït decisivament a fer que la resta  d’universitats catalanes s’adherissin al sobiranisme, la qual cosa quedà palesa arran dels fets de l’octubre passat. El 14 d’octubre del 2019 el conjunt de rectors de les universitats catalanes va emetre un comunicat que censurava la sentència del Tribunal Suprem i mostrava la seva indignació (sic) per la situació creada a Catalunya.

Deu dies més tard, un altre manifest de les universitats catalanes apujava el to proclamant el seu «rebuig de les condemnes dels presos polítics i la judicialització de la política» i cridava a la «mobilització pacífica, cívica i democràtica». En aquest manifest, el claustre de la UPF hi afegí un text propi assenyalant que «renova el seu compromís públic amb la defensa de les llibertats i els drets personals i col·lectius, el d’autodeterminació entre aquests».

No cal un oracle per identificar en aquest escrit la llarga mà de Pere Torra, germà del President de la Generalitat i Secretari General de la UPF des de maig del 2017. Mesos abans del seu nomenament escrivia a NacioDigital (18 d’octubre del 2016): «Avui, ja hi ha una forta consciència de l’ensorrament de l’estat espanyol, un estat caduc i corcat, que alguns s’entesten a apuntalar, amb gestos desesperats (…) la manifesta inviabilitat de l’estat espanyol és una bona notícia per a tots aquells partidaris de l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació dels pobles, com ara Catalunya».

 

140 encaputxats

El clímax de la submissió de la universitat al règim, però també els primers indicis d’una revolta a favor de la neutralitat i pluralitat de la institució, van arribar després de la sentència del Tribunal Suprem condemnant els responsables del daltabaix social i polític que patí Catalunya a la tardor del 2017. Pressionats i atemorits pels estudiants que anunciaven una vaga indefinida, un rere l’altre, els rectors de les universitats catalanes van accedir a la seva demanda d’eliminar els exàmens formatius i les avaluacions de pràctiques i seminaris a favor d’una avaluació única.

En alguns casos, com, de nou, el de la UPF, aquesta decisió va ser presa en contra de la votació del claustre que s’havia manifestat a favor de mantenir el model docent.  A canvi, els encaputxats —que segons declaracions del rector Casals en roda de premsa sumaven 140 individus dels 14.000 matriculats a la UPF— van accedir a desfer les barricades i tolerar que els seus companys poguessin entrar a les facultats.
Els alumnes de la majoria silenciada, aliens a les mobilitzacions, s’adreçaren al Rector en una carta que tingué ressò a la premsa, en la qual assenyalaven la manca de neutralitat política i la parcialitat de la UPF reflectida en la declaració del seu consell de direcció segons la qual «atesa la situació generada amb la publicació de la sentència del Tribunal Suprem (…) es recomana al professorat que no realitzi activitats avaluables durant aquesta setmana». La missiva també feia constar el seu desacord amb les activitats realitzades pel Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans entorpint el normal funcionament de la Facultat.

Molts professors es van expressar en contra de l’avaluació única i, més genèricament, contra la parcialitat ideològica de les universitats catalanes i la seva submissió a les consignes polítiques llençades des del Govern. El Foro de Profesores i Universitaris per la Convivència van recollir en 48 hores prop de mil signatures d’un manifest adreçat als rectors en defensa de la pluralitat, la llibertat de pensament i l’autonomia universitària. Especialment rellevant és el punt on es clarifica que les universitats, com altres organismes administratius, no tenen el dret de pronunciar-se en nom de tots els membres que la componen.

En accedir a l’avaluació única, els rectors van obrir una caixa de Pandora d’efectes impossibles de predir a l’hora de redactar aquestes línies però que, en qualsevol cas, posa en perill el model docent de molts centres. La universitat fa ja temps que no és ni far de coneixement ni guia de cultura. La seva crisi institucional és un mirall de la fractura social, el xovinisme i les males arts que ha emprat el secessionisme en una cega fuita endavant que està ensorrant la nostra dissortada pàtria.