Tot i que les observacions empíriques d’Edward Jenner i l’eficàcia de la seva vacuna sui generis contra la verola ja permetien ensumar que quelcom d’important amagava la fisiologia humana, la immunologia com a tal és una ciència relativament jove. Podem situar-ne el naixement cap als anys 40 del segle passat quan Sir Peter Medawar va fer els primers experiments, molt senzills per cert, que demostraren la capacitat dels organismes més evolucionats per reconèixer i reaccionar contra substàncies estranyes —els antígens— i, el que a la llarga seria tant o més important, la capacitat de guardar memòria d’aquestes reaccions, de manera que els posteriors atacs dels mateixos antígens eren rebutjats amb més rapidesa i eficàcia.

D’ençà dels estudis de qui va ser premi Nobel el 1960, sabem que el sistema immunològic és fonamental per defensar-nos dels agents infecciosos: bacteris i virus fonamentalment. També hem après què succeeix quan la immunitat es troba alterada tant per excés, com ara el cas de les malalties dites autoimmunes, com per dèficit, com és el cas de la sida o quan els pacients trasplantats han de ser immunosuprimits per evitar el rebuig de l’òrgan que han rebut.

Les vacunes aprofiten les qualitats del sistema immunològic per estimular-lo, sense que això comporti risc d’emmalaltir, i fer-li recordar els antígens que cal destruir en cas que entrin en el nostre cos per via respiratòria, alimentària o sanguínia. Les vacunes han estat un dels quatre pilars bàsics sobre els quals se sustenta l’increment espectacular de l’esperança de vida d’ençà dels anys 50 (els altres tres han estat els antibiòtics, la higiene i la cirurgia per a malalties benignes).

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas
Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.